29M: L’expressió sense por del poble.

Per a moltes i

molts la Vaga General del 29 de març a l’Estat espanyol, representa un èxit sense precedents, un augment quantitatiu i

qualitatiu de la conflictivitat social contra l’Estat i el capital, una expressió popular contra la por, i un pas endavant

en l’autoorganització de la classe treballadora i dels moviments populars i combatius.


Barricades … (conversa entre militants per email

l’endemà de la vaga)

Paloma: «que dic jo que … és bo que estiguem en les

barricades, sobretot amb vosaltres, els meus companys, sou els millors que puc tenir … que sí, que m’he posat una mica

sentimental, però és el que hi ha avui i que em duri molts dies. «

Emilio: «Doncs

……. crec ….. que ….. ens ….. veurem …. moltes …. més …. vegades ….. això de fer la revolució … va a resultar d’allò més

tendre …. «

Bienve: «Com dius tu, que bé que s’està en bona companyia en les barricades i com

complementa Emilio, a veure si ens instal·lem aquí, que de mantenir aquest llit amb la gent conscient ens queda una estona

… i bé, a veure si ho aconseguim compis. «

Raul: «Hi haurà més, estigues segur, i és veritat que dóna

gust estar envoltat de certa gent en aquesta punyetera vida. Salut amics «

Guille: «Encara et queda

el dubte si som totes les que estem, la vaga no és només anar a una mani, ni tan sols no anar a pencar. Fins la propera,

que serà més aviat que tard, per desgràcia per la situació, per sort per la companyia. «

Julio: «Em sento orgullós de totes vosaltres, companyes. El 29 ens ha marcat el camí. La Confederació que

m’agrada és la que planta cara en els moments més fotuts. Hi va haver moments màgics durant aquesta manifestació. Em va

encantar l’esperit alegre i combatiu que es va respirar al nostre bloc. Una abraçada tendre i revolucionària per a totes.

La millor gent que he conegut a la vida. «

Aquests extractes

’robats’ d’una conversa entre companyes i companys de la Confederació General del Treball (CGT) de Valladolid (gràcies

companys per les vostres paraules), exemplifica l’esperit del que es va viure a la jornada de lluita del 29 de març contra

la Reforma Laboral del govern del Partit Popular.

Però cal assenyalar que aquesta vaga general no és

només contra aquesta contra-reforma que elimina de cop molts dels drets laborals i sindicals conquerits per la classe

treballadora en decennis i generacions anteriors.

També és contra les dràstiques retallades en

sanitat, educació i serveis socials que fa mesos que executant els governs territorials, també és contra l’impune saqueig

de les arques públiques per a subvencionar els forats negres de la banca -iniciat el 2010 pel govern del PSOE-, també és

contra la desocupació galopant que s’acosta als 6 milions de persones en atur, contra els continuats desnonaments

d’habitatges dels que no poden pagar la hipoteca, contra la corrupció malaltissa de l’elit política, contra la repressió

policial indecent dels joves de secundària valencians, contra la fam voraç de beneficis de patrons i empreses, també i

definitivament és la contundent expressió col·lectiva contra la pròpia por interioritzat i transmès de generació en

generació després de quaranta anys de dictadura i després de trenta anys d’una falsa democràcia, edulcorada, arreglada ,

manipuladora i al servei del capital.

En menor mesura, però d’importància creixent, aquesta també ha

estat una vaga contra el pacte social i la síndrome negociadora dels dos sindicats majoritaris – UGT i CCOO -, que en bona

mesura han possibilitat que l’elit política conservadora s’aprovés aquesta reforma laboral.


La vaga general del 29 de març cobra encara més significat si tenim en compte que a la nostra

actual etapa ’democràtica’ -des de 1979 fins avui- és la setena vaga general convocada a tot el territori de l’estat

espanyol per les forces sindicals, entre elles i amb les seves pròpies convocatòries les centrals anarcosindicalistes CGT i

CNT. L’anterior va ser el 2010 quan governava el PSOE, però l’anterior a aquesta, per motius sociolaborals, va ser el 2002.

Aquests temps tan llargs entre cada vaga general suposen sempre un ardu procés d’informació i difusió de com exercir

lliurement el dret de vaga, i el desconeixement per part de cada nova generació de treballadors i treballadores possibilita

l’extorsió, el xantatge i la manipulació per part de la patronal.

La unitat d’acció ha estat clau
El seguiment i impacte de

la vaga, tot i el que diuen govern i patronal, ha estat extremadament important: entre el 80% i el 90% al sector industrial

i en els transports, prop del 50% en serveis, comerç i administracions públiques (que tímidament encara però de forma

creixent, els seus empleats i empleades es van sumant a les mobilitzacions).

Però tan importants són

aquestes estimacions de l’atur en l’activitat productiva, com la multitudinària incidència als carrers de pobles i ciutats,

en els piquets urbans i en les manifestacions del migdia i del vespre de la jornada. Manifestacions realment històriques

pel nombre de persones que van convocar, pels lemes reivindicatius corejats, per l’esperit de classe i solidari que van

mostrar.

Un èxit rotund també ha estat la vaga de consum, mesurat en el consum elèctric, molt similar

al d’un diumenge o un festiu, i sobretot pel que han declarat els propis treballadors i també el gremi de comerciants: tot

i estar obertes algunes botigues, l’activitat comercial ha estat dramàticament escassa, els establiments han estat

pràcticament buits, i amb els seus treballadors creuats de braços. La vaga de consum es va expressar igualment a internet

amb el tancament de múltiples webs i portals, com el de la web que coordino, rojoynegro.info

Tot això

ha estat possible per la rapidíssima i generalitzada desafecció de la classe treballadora i de part de la classe mitjana a

les polítiques del govern, que s’ha reflectit en l’augment de l’abstenció en les eleccions recents per als governs

territorials d’Andalusia i Astúries .

Però cal ressaltar el paper

d’acumulació de forces que ha suposat el moviment 15M sorgit en la primavera de l’any passat, les mobilitzacions de

tardor-hivern contra les retallades en educació (a Madrid i País València) i de la Sanitat (especialment a Catalunya ),

així com els processos de confluències i d’unitat d’acció del sindicalisme llibertari, autònom i combatiu amb les assemblees

del 15M, amb les assemblees d’estudiants de secundària i d’universitat, i amb el moviment ecologista. Aquest és encara un

procés en marxa, d’autoorganització, de reflexió conjunta i d’establiment de complicitats en la lluita, que promet seguir

desenvolupant-se i ampliant-se.

Tota aquesta acumulació de força s’ha

reflectit en els anomenats blocs crítics de piquets i manifestacions durant la jornada de vaga, crítics òbviament contra el

sindicalisme de concertació, contra la socialdemocràcia política que ara a l’oposició vol treure els seus rèdits per tornar

a recuperar el poder, cínicament còmplices en les mesures polítiques contra les quals s’ha expressat el poble amb aquesta

vaga.

El conflicte social en

augment

L’endemà de la jornada de vaga, el govern de Rajoy va aprovar el més retallat

pressupost general de l’estat que es recorda. Aquesta és la resposta de l’estat: més empobriment, més atur, més retallades

per a les classes populars i més favors per a les classes riques. El que fa menys de mig any prometien per guanyar les

eleccions generals, ho incompleixen sistemàticament i amb desimboltura ara a les regnes del poder: el govern del PP és de

fet el govern tecnocràtic imposat per la governança capitalista de la Unió Europea. I aquest serà el proper objectiu a

combatre. Una segona vaga general s’acosta. Falta encara preparar una vaga general europea. En això estem.

No puc més que acabar aquesta ràpida ressenya amb part de les paraules de la meva companya Isabel (gràcies

carinyo), militant de la CNT, i que va pronunciar en el míting final després de la multitudinària manifestació de la

tarda-nit del 29 de març a la meva ciutat , Valladolid:

«… Avui, demà veurem, escoltarem, llegirem en els mitjans de comunicació que la vaga ha estat violenta i

salvatge. Doncs jo us dic que no cregueu el que ens diuen. Que els violents són ells, ells que ens amenacen amb

acomiadar-nos si acudim a la vaga, que abarateixen el nostre acomiadament fins que aquest sigui lliure i gratuït, que ens

fan treballar més amb pitjors condicions laborals, que ens criminalitzen si estem a l’atur i el utilitzen perquè els que

encara treballen callin, perquè els treballadors i les treballadores visquem amb por.

Violència és tenir més de 5 milions d’aturats, 5 milions de treballadors i treballadores sense esperança, sense

futur … Violència és dir-nos que els empresaris i patrons generen la riquesa, quan totes i tots sabem qui neteja, qui

construeix, qui cura, qui ens ensenya … qui produeix el que necessitem cada dia.

No deixem que ens

enganyin. Som nosaltres, els treballadors i treballadores el que generem la riquesa.

… Només

practicant la solidaritat les persones treballadores no ens sentirem soles. Practicant el Suport Mutu, l’avui per tu demà

per mi …. Podem defensar-nos, podem atacar la Violència del Capital.

Companys i

companyes: El moviment no acaba aquí, cal seguir lluitant, cal convocar totes les vagues siguin necessàries per

reconquistar els drets perduts, per no perdre més drets i per guanyar nous drets. «


Antonio J. Carretero,  director del periòdic confederal «Rojo y

Negro»