capitalista, no té cap legitimitat davant de la població, ja que les seues decisions són antidemocràtiques, ja que, eixos 20
països rics i poderosos, s’autoerigixen en salvadors dels centenars de països dependents de les seues economies, de les seues
polítiques, dels seus sistemes financers, del seu militarisme i imposen les seues decisions i repartixen els diners de forma
colonial.
Les cimeres celebrades fins al moment, només contenen
“discursos” buits ja que continua l’increment de les desigualtats, la pobresa i la injustícia a nivells planetaris.
Dels 17 bilions d’euros invertits en la “refundació” del sistema financer i en resurar a les grans multinacionals, només
uns 24.000 milions d’euros han arribat als països “dependents”, empobrits. La població mundial pobre ha superat els 1.000
milions, augmentant en més de 100 milions de persones des del començament de la “crisi de l’economia capitalista”. Les
emissions de CO2 s’han incrementat, incomplint obertament el protocol de Kyoto i aprofundint en la carrera suïcida de
destrucció del planeta.
Les mesures adoptades (estímuls fiscals, en el major moviment planetari d’intervenció
estatal amb fons públics mai conegut), només han servit per a un sistema financer privat, criminal, però de la seua regulació
i transparència res se sap i res s’espera. Les xifres de l’atur són espectacular: als EUA, s’ha aconseguit els 14,5 Milions
de persones parades, de les quals la meitat, és a dir 7,4 milions han perdut els seus treballs en els dos anys de gran
recessió. La Unió Europea 27 es dessagna en ocupacions, aconseguint una taxa mitjana del 9,2% de desocupació, la qual cosa
significa que prop de 20 milions de persones no tenen rendes salarials. I l’empobriment, arriba a colpejar a països com a
Argentina, on el fantasma de la fam, es torna a materialitzar en el 24% de la població.
Esta crisi no sols ens
empobrix materialment, al mateix temps que eixampla el mapa del dolor i la desesperació, sinó que, al ser una crisi sense
capacitat de respostes socials, sense milions de desfavorits, ningunejats i explotats, dient BASTA, també ens empobrix i
denigra com a persones i com a classe treballadora, al no poder expressar la nostra oposició, el nostre rebuig a les seues
polítiques, a les seues decisions, als seus models criminals.
Des de CGT insistim a la societat i a les
organitzacions alternatives transformadores: són temps de mobilització, de prendre el carrer, de prendre les regnes de les
actuacions en les nostres pròpies mans, de no delegar en governs, polítics e institucions. Són temps de lluita per un món que
mereix una oportunitat de ser construit d’una altra manera.
Secretariat Permanent CGT