«La manipulació política de la justícia arriba a la màxima expressió a l’Audiència Nacional
espanyola». «L’estat va
coix sense el seu dimoni: el terrorisme. Sembla que quan no hi és, se l’inventa»
Cada dia que passa, l’administració de justícia de l’estat espanyol resulta més humiliant. Dos
exemples recents. D’una banda, un ciutadà ha estat condemnat a sis mesos de presó perquè havia parlat en català a la
guàrdia civil. D’una altra, els feixistes que van assaltar la llibreria Blanquerna, a Madrid, pagaran multes de tres-cents
euros. Aquestes resolucions judicials semblen una agressió, una burla. Com a teló de fons, tots els Urdangarins, Millets i
companyia es passegen tranquil·lament pel carrer.
Aquests símptomes de la manipulació política de la justícia arriben a la màxima expressió a
l’Audiència Nacional espanyola, la continuació del TOP franquista. De fet, en el postfranquisme, els magistrats del TOP van
passar, sense cap mena de depuració, a formar-ne part. El caràcter reaccionari és en el seu ADN. Semblaria que amb el
cessament de l’activitat armada d’ETA, l’audiència espanyola esdevé una fàbrica d’inventar ’terroristes’. Un exemple ben
clar és el dels cinc anarquistes de Sabadell i l’Avinyonet del Penedès alliberats la setmana passada. Han passat 123 dies
de presó preventiva, sota l’acusació de terrorisme. Què feien? Quines proves hi havia contra ells? Escrivien en webs
anarquistes que, segons l’audiència, eren d’organitzacions terroristes reals, tot i que mai no n’ha provat
l’existència.
No fa pas gaire, quatre
independentistes gallecs, que ja fa gairebé dos anys que són a la presó, han estat condemnats: dos a penes de divuit anys i
dos a penes de deu. Els primers, Roberto Rodríguez i Eduardo Vigo, per tinença d’explosius, falsificació ’amb finalitats
terroristes’ i ’integració en banda armada’. Els segons, Antón Santos i María Osorio, per falsificació de documentació ’amb
finalitats terroristes’ i ’integració en banda armada’. Tots els detinguts van negar que pertanyessin a Resistencia Galega
i van denunciar l’ús de la violència. Val a dir que la premsa del règim, notablement l’ABC, ha donat suport a la versió de
la guàrdia civil sobre l’organització gallega i n’ha descrit, fins i tot, l’estructura i el finançament.
’En totes
les detencions s’ha atemptat contra els drets fonamentals. Acusen de terrorisme sense proves, condemnen sense proves i sense
fets. Llei antiterrorista, presos FIES, els amics i familiars que hem de fer centenars de quilòmetres cada setmana si volem
veure’ls. Perquè diuen que ací tenim una organització… i ningú no en sap res’, em comenta Xosé Luis Santos, pare d’un
dels condemnats.
Benet Salellas, advocat d’un dels presoners que encara no ha estat jutjat, qualifica la sentència
així: ’Entenc que és un acte de salvatgisme jurídic contra l’independentisme gallec més combatiu. Converteix en terrorisme
petites accions de sabotatge i imposa penes pròpies d’assassinat quan no hi ha hagut res més sinó trencadissa en bancs. Si
pel fet de disposar de l’explosiu per a malmetre un caixer automàtic et poden imposar divuit anys de presó és que s’ha
perdut el nord. Crec que és important de reservar el concepte de terrorisme a situacions realment extremes, de morts
violentes i de contextos d’intimidació a la població. I a Galícia no hi ha res d’això. Si no hi ha proporcionalitat, no hi
ha justícia. Esperem que el Tribunal Suprem corregeixi el criteri i resituï aquests independentistes fora de l’univers del
terrorisme judicial.’
En el judici, el professor Carlos Taibo, pèrit de la defensa, va declarar:
’En aquests informes de la guàrdia civil hi ha un perillós salt entre la intuïció i les certeses.’ Més tard, el jutge el va
fer fora de la sala, juntament amb el professor Bernardo Maiz, per ’impertinències amb el ministeri fiscal’. ’Vam ser
expulsats perquè la sentència ja havia estat decidida’, ha dit Carlos Taibo.
L’estat va coix sense el seu dimoni:
el terrorisme. Sembla que quan no hi és, se l’inventa. A la vegada, imposa la por entre els moviments i les xarxes socials,
un sistema jove, dissident i difícil de controlar i manipular. Solució: acusar-lo de terrorisme. Demonitzar-lo. Difondre
que tots som sospitosos i vulnerables. Fer por. I, a la llarga, potser, justificar la persecució, la il·legalització,
activar i alimentar la dinàmica repressió-violència, allà on no hi sigui. Anar instaurant, sense declarar-ho, l’estat
d’excepció. I probablement també recol·locar tots els membres de les forces de seguretat i serveis secrets que s’han quedat
sense feina al País Basc.
* Xavier Montanyà i Atoche (Barcelona, 1961) és un periodista i escriptor
català, autor de reportatges i llibres d’investigació i director de diversos documentals.