- L’envelliment de la població a Espanya és un desafiament estructural que es conjuga amb un sistema de pensions amb serioses problemàtiques respecte a la sostenibilitat i la desigualtat. Per això, des de fa anys, s’han emprès una sèrie de reformes al sistema de pensions que pretenen enfortir-lo i fer-lo viable. Reformes que, no obstant, amenacen el sistema més del que el protegeixen.
CGT ha critica les reformes que des de l’Executiu de PSOE-SUMAR s’han anat realitzant els últims anys, i que lluny de millorar aquest dret l’han anat minvant alhora que cedien a les pressions del capital i sense tenir en compte la població. En aquest sentit, CGT ha indicat que les pensions constitueixen un dret fonamental de qualsevol persona treballadora, i que amb les propostes del Govern de l’Estat –“el més progressista de la història”-, les condicions per poder exercir-lo o gaudir-lo són cada cop més severes.
A Espanya, el suport principal de les persones pensionistes és el sistema públic, seguit molt de lluny de plans de pensions d’ocupació i, en tercer lloc, l’estalvi individual. L’any 2024, segons l’informe de Closingap, només l’11,2 % de la població comptava amb un mecanisme d’estalvi privat o col·lectiu per a la jubilació.
A dia d’avui, podem apreciar que l’edat mitjana de retir a Espanya ha passat de 64,2 anys del 2018 a 65,2 el 2024. A més, les jubilacions anticipades han anat a la baixa, passant d’un 43% al 29,6%, i les jubilacions demorades han augmentat: del 4,5% al 4,5%.
Amb això, la dependència econòmica és creixent. Això vol dir que hi ha més població econòmicament activa fent-se càrrec i/o recolzant població que no es troba en edat de treballar; és a dir, nenes, nens i adolescents menors de 16 anys, així com persones de 64 anys o més. En aquest sentit, la taxa de dependència econòmica se situa en 53%. No obstant això, es preveu que pugi al 69% els propers 20 anys.
Aquesta situació ens deixa clar que alguna cosa està fallant al nostre sistema de pensions. Ara, les persones treballen més temps i es jubilen després, ja que els ingressos que percebran una vegada que assumeixin la jubilació no els permetran fer front a les seves càrregues econòmiques, o bé per incrementar tant com sigui possible la pensió de jubilació.
Davant d’aquest panorama, el benestar financer de les persones adultes grans és un tema preocupant a Espanya, en el qual es conjuguen diversos factors que determinen els ingressos a la vellesa. En aquest sentit, no només són rellevants les pensions públiques, sinó també el patrimoni acumulat i els costos associats a la dependència. En conjunt, ens dóna una idea integral del que significaria una vellesa amb qualitat de vida adequada, ja que no només s’han de comptabilitzar els recursos als quals s’accedeix al sistema de pensions a Espanya, sinó també tenir presents les càrregues econòmiques que suposen les cures per a les persones adultes grans.
Així, podem apreciar que, a Espanya, la qualitat de vida a la vellesa està condicionada a la capacitat d’estalvi i de previsió de les persones adultes grans i no està sent garantida per l’Estat: ni en ingressos per garantir els mínims necessaris per a una vellesa digna ni en un sistema de cures que permeti minorar les despeses i els impactes d’aquestes tasques davant d’una situació de dependència.
Tot això demostra una situació agreujada per a les persones en edat de treballar, que han d’assumir costos i càrregues davant d’una dependència econòmica, que, sigui dit de passada, en molts casos ha de ser assumida per persones amb salaris baixos, que les sotmeten a una situació de supervivència. Amb tot això, podem entendre que entrem en un desafortunat cercle de dependència, precarietat i pobresa o risc de pobresa que, si no s’atén integralment, perpetuarà les desigualtats.
Dins aquest sistema desafortunat, les dones són les que porten la pitjor part. Elles tenen un menor accés a pensions de jubilació i depenen més de pensions no contributives. El 2024, només el 57% de les dones percebia una pensió de jubilació, davant d’un 82% dels homes. En contrast, al voltant del 30% de dones rebien una pensió de viduïtat, davant de l’1% dels homes.
Això és degut en gran mesura a les trajectòries laborals de les dones, que, en molts casos, són fragmentades i discontínues. Al final, ocasiona una menor acumulació de drets contributius i, per tant, menys accés a pensions de jubilació. Així, tenim que les jubilacions no contributives o assistencials es troben feminitzades. El 2024, el 72% de les pensions no contributives de jubilació i el 83% de les pensions assistencials van ser rebudes per dones.
Ara bé, quan les dones aconsegueixen obtenir una pensió contributiva, perceben de mitjana 1.100 euros mensuals, davant dels 1.600 euros dels homes: la bretxa de gènere a les pensions és del 31,9 %, 510 euros menys al mes per a les dones.
Com a regla general, les dones reben menors ingressos i, a més, tenen una esperança de vida més gran. Això es tradueix, per tant, en una pitjor qualitat de vida a mesura que avança l’edat. Closingap ha estimat que els costos derivats de la dependència entre els 65 i els 69 anys ronden els 5.800 euros a l’any, mentre que, a partir dels 80 anys, suposen de mitjana 23.000 euros anuals. Si bé és cert que els costos s’estimen per a dones i homes igual, la constant és que les dones tenen pensions més baixes i, en general, menys recursos econòmics. Per això, l’impacte econòmic és molt més gran per a elles.
Aquestes diferències econòmiques no són casuals. Les pensions diferents són producte d’un sistema de desigualtats estructurals que vulneren els drets de les dones sistemàticament i generen desigualtats econòmiques que en condicionen la qualitat de vida.
La CGT considera que, en general, vivim una època d’importants canvis i reculades per a la classe treballadora. Un mercat laboral on la precarietat i la temporalitat s’han normalitzat, llocs de treball on la salut i la seguretat de les persones no estan garantides, serveis públics espoliats, com la sanitat, l’educació, el sistema de transports, etc., i béns bàsics per a qualsevol persona, com l’habitatge, impossibles d’assolir perquè s’han lliurat a l’especulació condemnant milions de personel.
A tot això s’hi afegeixen les treballes que des de determinats sectors polítics i econòmics es pretén imposar sobre les pensions. CGT assegura que el Sistema Públic de Pensions és prou estable per proveir les necessitats de totes les persones que estan en disposició d’accedir-hi en aquests moments. A més, tenir garantida una pensió no és un dret que només afecta la part de la població que ho necessita avui i ara, sinó de totes les persones que avui treballen o que acaben d’iniciar la seva vida laboral.
