Durant dècades, des dels altaveus del poder, han venut una imatge de la gent de barri i de classe treballadora com si fóssim ignorants, «garrulos», quinquis i drogoaddictes. Ens han pintat com una massa sense criteri, que només s’interessa pel futbol, el bar i passar de tot. Una caricatura útil per desmobilitzar-nos, per fer-nos creure que no tenim res a dir ni a decidir.
Però això no és el que som.
Des de fa més de cent anys, el moviment obrer —i especialment el moviment llibertari— ha estat una escola. Els sindicats han estat molt més que eines per defensar drets laborals: han estat espais de formació, d’empoderament, de cultura i de dignitat.
Hem treballat perquè la gent obrera pogués accedir al coneixement, a la lectura crítica, a pensar per una mateixa. Perquè la llibertat només és possible si pots analitzar la realitat des d’una òptica pròpia, sense creure a cegues el que et diuen els governs, els mitjans o els algoritmes de Silicon Valley.
Potser una de les victòries més silencioses i perverses del postfranquisme i de la dreta ha estat fer-nos creure a nosaltres mateixos que realment som això que ells diuen: gent de barri condemnada a ser inculta i derrotada. I això ho hem de revertir.
Per una cultura feta per gent normal, treballadora dels pobles i barris del territori. Per una cultura que parli de nosaltres i des de nosaltres. Per una cultura popular i obrera. Recuperar la cultura és recuperar la força. Perquè sols un poble culte pot arribar a ser lliure.
