- La pujada de preus dels aliments segueix menjant-se els salaris
- L’alimentació és desbocada. No només a les llars més vulnerables els costa fer la llista de la compra. Estancament salarial i enriquiment empresarial: un panorama profundament desigual
- En els darrers anys, les dades macroeconòmiques han millorat, però això no es trasllada al gruix de la població. Continuem liderant la pobresa infantil a la UE.
- Dues persones moren cada dia al seu lloc de treball o al camí cap o des d’ell. És una mica menys de la meitat de les morts per accidents de trànsit. Per a aquests, veiem campanyes, intents de conscienciació. No obstant això, pel que fa a la sinistralitat no es fa res.
La qüestió de l’habitatge a l’Estat Espanyol no és una simple problemàtica econòmica o de mercat; és una qüestió de poder i de lluita de classes. Al llarg dels darrers anys, hem estat testimonis d’un desajust entre el salari mitjà i els preus de l’habitatge que ha anat empitjorant amb el temps, cosa que ha generat una crisi habitacional de proporcions alarmants. Mentre els salaris de les classes treballadores estan estancats, els preus de l’habitatge no han fet sinó augmentar exponencialment. Aquesta crisi afecta milions de llars que, cada cop més, es veuen obligades a destinar una part excessiva dels seus ingressos al pagament de l’habitatge, situació que, lluny de millorar, continua empitjorant amb el temps.
Fa anys que ho intuïm i ara en tenim les dades a la mà: cada cop costa més arribar a final de mes, encara que a les notícies ens diguin que l’economia “va bé”. Des del 2021, els salaris reals (és a dir, tenint en compte el que valen les coses) han baixat un 4,1 % de mitjana. Això vol dir que, encara que cobris el mateix —o fins i tot una mica més en euros—, a l’hora de pagar el cistell de la compra, la llum o el transport, arribes més just que fa tres anys.
Avui, el salari mitjà real és encara un 2,8 % més baix que el 2021. Treballem el mateix, o més, que fa uns anys, però el nostre poder adquisitiu cau en picat.
El problema s’agreuja quan parlem de l’habitatge. Entre 2021 i 2024, el lloguer ha pujat un 37 % i el preu de compra un 10 %. Moltes famílies viuen ofegades: gairebé 1 de cada 5 llars que viuen de lloguer pateix carència material severa, un 13 % acumula retards en els pagaments i un 27 % reconeix que no pot mantenir casa seva a una temperatura adequada.
En resum: encara que t’apugin el sou, si després el lloguer es menja la meitat de la nòmina, el resultat és el mateix: empobriment.
Mentrestant, les empreses no només no han perdut, sinó que han guanyat més. Els marges empresarials han pujat un 6,1 % des del 2021 i es troben en màxims històrics. En sectors com el transport, l’hostaleria o les activitats administratives, els beneficis han crescut fins a un 30 %, mentre els salaris quedaven estancats.
Un cas clar és el de les telecomunicacions: marges +27 % , salaris -8,8 %. El que guanyen uns surt del que perdem els altres.
Tot plegat no és fruit de la mala sort. És un mecanisme calculat: la inflació serveix perquè els preus apugin, els salaris quedin enrere i els beneficis empresarials es disparin. I tot això amb la complicitat dels grans sindicats de “concertació”, que han signat acords per sota de la inflació.
Però l’informe també envia un missatge d’esperança: el creixement de l’ocupació dona a la classe treballadora més força per negociar. Ara és el moment d’una contraofensiva sindical, de recuperar salaris, condicions de vida i de deixar enrere la resignació.
Només amb organització i lluita col·lectiva podrem fer que torni allà on toca: a la butxaca de qui treballa.