La Confederació General del Treball (CGT) de València junt la Fundació Salvador Seguí i la Fundació Ferrer i Guàrdia han organitzat un homenatge a Joan Peiró, afusellat pel franquisme el 24 de juliol de 1942, amb 55 anys, en el paretó de Paterna.
- La CGT homenatja l’anarcosindicalista que va ser ministre de la república.
Si s’haguera de definir Joan Peiró en una sola paraula, aquesta seria la integritat”, explicava l’historiador i sindicalista Emili Cortavitarte a l’homenatge que la Confederació General del Treball (CGT) va organitzar ahir en memòria del que va ser secretari general de la CNT als anys 20 i ministre d’Indústria de la república durant els pitjors anys de la Guerra Civil.
L’acte, que va iniciar-se al matí amb la col·locació d’una placa de record al fossar de Paterna on va ser afusellat pels feixistes el 24 de juliol del 1942, va continuar a la vesprada amb un acte al Centre Octubre, que va comptar amb la presència d’Amapola Peiró, neta de Joan i filla de Josep, un dels fills del dirigent sindicalista que va dedicar bona part de la seua obra a escriure’n una biografia. Obra magna -que es presentava ahir a València- que va haver d’acabar la mateixa Amapola, una volta traspassat el pare.
Amapola Peiró va tenir records tendres, tant pel iaio com pel pare, i va evocar algunes anècdotes familiars com la “fuga” pactada d’una comissaria de Perpinyà per tal de treure els altres dos fills del camp de refugiats d’Argelers o el compromís de Peiró amb els refugiats de l’estat espanyol a França, que el portaria a quedar-se a París fins i tot després de la invasió nazi. Mentre altres exmembres del govern republicà i líders sindicals marxaven a llocs més segurs com Mèxic, Peiró va optar per quedar-se i seguir ajudant a aquella gent que no tenia on anar. Un gest que li acabaria costant la vida, després de ser detingut per la policia col·laboracionista francesa i entregat a les autoritats franquistes per petició personal del cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer.
La semblança més política de Peiró va córrer a càrrec de Cortavitarte, a partir de la biografia publicada pel fill. “Un llibre -va explicar- que té tres lectures, la primera com una narració humana de la vida d’aquella persona, una altra sobre una història en primera persona del que va suposar l’exili de tants antifeixistes i la tercera una defensa política del llegat del pare”.
L’historiador va destacar tres exemples de la integritat de Joan Peiró. El primer quan, en plena dictadura de Primo de Rivera, s’enfronta al seu amic i company de lluita Àngel Pestaña, que creia que calia professionalitzar els sindicats. La segona, quan en plena revolució denuncia els excessos de certs grups d’incontrolats, el que li va suposar amenaces de mort d’alguns sectors anarquistes, que mai es van materialitzar, malgrat que Peiró mai va deixar de denunciar el que considerava violència injustificada. El tercer quan, als quatre dies després de deixar el ministeri, ja s’havia reintegrat a la seua faena de cristaller, a la cooperativa de cristalleria que ell mateix havia ajudat a crear a Mataró i que era una de les principals empreses del sector arreu de l’estat espanyol -“i que després permetria al pare trobar faena de cristaller a París, a una empresa que tenia relacions comercials amb la cooperativa de Mataró”, explicaria Amapola Peiró.
Finalment, Cortavitarte faria referència a la que segurament seria la decisió més transcental de Joan Peiró al llarg de la seua vida. Ja tancat a la presó Model de Madrid, després de mesos de tortures i pèssimes condicions de vida, alts dirigents de la Falange i també excenetistes que s’havien passat de bàndol, van passar per la seua cel·la per oferir-li un alt càrrec als sindicats verticals i poder reunir tota la família de nou si accedia a col·laborar amb el règim feixista. Malgrat que l’alternativa era la mort, Peiró va rebutjar totes les ofertes.
La matinada del 24 de juliol del 1942, s’enfrontaria a l’escamot d’afusellament com l’home íntegre que sempre va ser.
Joan Peiró: obrer del vidre, secretari general de la CNT i ministre de la República
“El que és interessant ara és saber que per al Sindicalisme i Anarquisme encara és temps de renovar-se espiritualment i orgànicament”, va afirmar el militant anarcosindicalista català i secretari general de la CNT -als anys 20 del segle passat-, Joan Peiró Belis (1887-1942); va escriure aquestes paraules al llibre Problemes del sindicalisme i de l’anarquisme, publicat el 1930 (durant el denominat període d’entreguerres); a l’esmentat text va afegir:
«El sindicat és l’instrument per a la defensa de classe. Harto es comprèn, a més, que el concepte general de classe, des del nostre punt de vista, no admet més que una: la subjecta a la llei del salari».
Abans de fer els 10 anys, Joan Peiró va començar a treballar com a vidrier en una factoria de Barcelona; i abans de la vintena, es va enrolar en la militància sindicalista (va estar influït pel sindicalisme revolucionari francès); en aquesta època, passada la infància, Peiró va aprendre a llegir i escriure; va accedir a la Secretaria General de la CNT el 1922, quan ja havia exercit tasques de responsabilitat al sindicat (a partir del congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, del 1918).
Els detalls de la biografia de Joan Peiró Belis es poden seguir a l’obra de 598 pàgines Juan Peiró, el meu pare. Una vida exemplar, escrita pel fill de l?històric cenetista, José Peiró Olives; editada el 2025 per la Fundació Salvador Seguí, la biografia va ser presentada el 8 d’octubre al Centre cultural Octubre de València, en un acte d’homenatge organitzat per la CGT-València, la Fundació Salvador Seguí i la Fundació Ferrer i Guàrdia.
Joan Peiró va morir afusellat per la dictadura franquista el 24 de juliol de 1942, a l’anomenada paredó d’Espanya del municipi valencià de Paterna; havia exercit com a ministre d’Indústria de la II República -durant el Govern de Largo Caballero-, i en concloure la guerra espanyola es va exiliar a França; va ser detingut pels nazis; la dictadura va sol·licitar l’extradició de l’anarcosindicalista, que es va fer efectiva el febrer del 1941.
Va passar per la presó i va ser objecte de tortures, se’l va traslladar a València a l’abril i, el 1942, va afrontar un judici en què va ser condemnat a mort i executat al costat de sis militants cenetistes; la nota informativa de la CGT recorda les paraules que Joan Peiró va dirigir al seu advocat, en conèixer la resolució judicial: “Amb la meva mort, em guanyo a mi mateix”.
A més de la presentació de Juan Peiró, el meu pare. Una vida exemplar, en què van participar la néta de l’anarcosindicalista, Amapola Peiró, el president de la Fundació Salvador Seguí, Emili Cortavitarte, i la secretària de la Dona de CGT-València, Carmen Jareño, l’acte de reconeixement al sindicalista va incloure la instal·lació d’una rajola -en la seva memòria- a la paret de la paret.
José Peiró Olives va romandre expatriat amb el seu pare fins que aquest va ser capturat; el llibre de la Fundació Salvador Seguí destaca la vinculació militant de Joan Peiró amb la CNT, a més d’altres aspectes com la tasca periodística -va exercir la direcció de Solidaritat Obrera i del diari llibertari Catalunya-; l’exercici del càrrec de comissari general de l’Energia Elèctrica, al Govern de Negrín i, a l’exili de França, la participació a la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols (JARE), constituïda el 1939.
L’estiu del 2017 es va complir el 75è aniversari de l’afusellament de Joan Peiró; per aquest motiu, l’historiador Emili Cortavitarte va publicar un article al diari Rojo y Negro (La forja d’un revolucionari), en què es referia als darrers dies del vidrier i cooperativista nascut al barri de Sants (Barcelona):
«En el judici militar, van declarar a favor de Peiró una sèrie de persones vinculades als vencedors. No van servir de res, la Falange de Mataró va augmentar el to de les acusacions i el fiscal fins i tot el va fer responsable de la Setmana Tràgica del 1909. La sentència va ser: pena de mort i no tramitació expressa de proposta de commutació».
El 1989 les restes mortals de Joan Peiró van ser traslladades al Cementiri Vell de Mataró, on es troben actualment; abans reposaven al cementiri de Paterna, municipi on l’anarcosindicalista va ser soterrat -després del seu afusellament- el 1942.
Anys enrere, en l’època que Joan Peiró va ingressar per segona vegada a l’executiu republicà -comissari en l’àmbit de l’Energia Elèctrica (abril de 1938)-, «preparava un llibre sobre la gestió més adequada dels recursos econòmics d’Espanya. Els seus articles recullen la crítica a les nacionalitzacions de les empreses, excepte algunes de caràcter estratègic» Emili Cortavitar-te.
Els anys 20 van tenir rellevància a la trajectòria de Peiró; va ser objecte de dos atemptats i va estar a les presons de Sòria i Vitòria; ubicat a la Secretaria General de la CNT, va tenir lloc la Conferència de Saragossa (1922), en què es va abordar La nostra posició davant la política i el sindicat es va qualificar com “un organisme netament revolucionari”; el 1925, el líder sindical va estar entre els promotors de la Cooperativa del Vidre de Mataró; durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va passar de nou per la presó i es va exercir, per segona vegada, com a secretari general de la CNT.
Així mateix, resulta d’interès la biografia de l’autor de Juan Peiró, el meu pare. Una vida exemplar; així, nascut el 1917 al municipi de Badalona, José Peiró Olives es va formar -fins als 14 anys- a l’escola racionalista de la Cooperativa del Vidre de Mataró; a més de treballar com a vidrier, va militar a la CNT, compromís que es prolongarà -durant la guerra d’Espanya- amb l’enrolament voluntari a la Brigada Ascaso; Joan Peiró va participar, en concret, al Front d’Aragó.
Finalitzat el conflicte del 1936-1939, es va exiliar amb la seva família a França, on es va implicar en la lluita de la Resistència contra l’ocupació del III Reich, i contra el govern col·laboracionista de Vichy; en reconeixement al compromís, José Peiró Olives va rebre la Medalla de la Defensa de París, entre altres guardons.
El seu recorregut militant va continuar com a secretari del comitè peninsular de les Joventuts Llibertàries i, així mateix, de la Federació Local de la CNT a París; va col·laborar sovint en diaris llibertaris, i va participar en la lluita antifranquista; el seu retorn a l’estat espanyol -des de l’exili- es va produir després de la mort del dictador; el 1978 José Peiró Olives va publicar el llibre Juan Peiró. Teòric i militant de l’anarcosindicalisme espanyol.
Fonts: Joan Canela / Enric Llopis
