Home / Actualitat / “Som un poble desconnectat que no rep informació, idees ni valors en clau valenciana”

“Som un poble desconnectat que no rep informació, idees ni valors en clau valenciana”

Entrevista a Amàlia Garrigós, durant anys una de veus de referència de Ràdio 9, l’emissora radiofònica de Radiotelevisó Valenciana, i també una de les portaveus més crítiques quan la cadena va tancar, fa dos anys.

Amàlia Garrigós Hernàndez (Alcoi, 1965) va estudiar periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, una de les poques universitats que per aquells anys oferia la possibilitat d’aprendre aquesta branca. Les seus primeres pràctiques van ser en petits projectes i, a poc a poc, va passar a treballar en mitjans més rellevants, com ara la Cadena Ser o la RTVE de Sant Cugat del Vallès. Un dia de l’any 1989, de sobte, li va cridar Salvador Enguix, periodista de La Vanguardia, per explicar-li un projecte de ràdio i televisió valenciana. Aquesta s’estava gestant amb molt d’esforç i unes expectatives il·lusionadores i ambicioses, i necessitava persones que participaren. “Aquell any també van esclatar les televisions privades a tot l’Estat, hi havia molta feina per a les periodistes”, recorda Garrigós.

Mentre la televisió encara estava entre els preparatius i les proves d’emissió, la ràdio va ser la primera que es va activar. Amàlia, després d’un temps de prova, va ser contractada per Rosa Solbes, la primera directora de Ràdio 9. Aquest seria per a Garrigós l’inici d’un llarg camí dins de RTVV: “Jo pensava que seria una cosa puntual, temporal, i, mira per on, vaig estar treballant allà fins ara”. És al mitjà radiofònic on ha desenvolupat gran part de la seua trajectòria professional i, malgrat haver estat acomiadada en el primer ERO, aquesta gran defensora de la ràdio es continua dedicant a la seua passió tot dirigint un programa totalment fet a mà per extreballadores: El Mural, d’Escola Valenciana.

Després de dos anys del tancament de les emissions de RTVV, quin és el panorama audiovisual que ens trobem?

El País Valencià viu immers en un greuge comparatiu amb relació a altres territoris de l’Estat. Som els únics que no disposem al nostre comandament a distància d’un canal propi ni una freqüència vertebradora al dial. Vivim en un bucle d’anomalia democràtica brutal. Ens trobem davant un sector absolutament destruït, amb un 92% de desocupació. L’audiovisual és també un motor de l’economia d’un territori. Tanmateix, el nostre mapa sonor i visual està dominat pel castellà i, malgrat que les línies en valencià a les escoles públiques romanen actives —tot i l’obsessió del PP d’eliminar-les—, els xiquets i xiquetes que aprenen a llegir i escriure en català no senten que la seua llengua siga útil perquè no la veuen a la televisió, que continua sent el mitjà de masses més transversal. Ens hem de conformar amb les desconnexions de les emissores de ràdio estatals i els minutets que sembla que ens regalen des dels canals generalistes de les televisions fetes a Madrid. Sovint, parlen del País Valencià amb un total desconeixement de la nostra realitat, fet que ens indigna. Som un poble desconnectat que no rep ni informació de proximitat, ni idees, ni valors en clau valenciana. A aquest llistat de dèficits i amputacions comunicatives caldria afegir com ha estat emmudit el senyal de Catalunya Ràdio o l’apagada de TV3.

En quin any penses que es va fer més palpable la manipulació del mitjà amb finalitats clarament partidistes?

Jo crec que tot va començar amb Zaplana, quan va arribar a la Generalitat en l’any 1995. En aquells anys, el que calia era protegir la seua imatge. Eixa va ser l’època de l’elaboració de les llistes negres de les treballadores de la ràdio que no combregàvem amb la censura mediàtica. José Ramón Varó va ser el factòtum de la ràdio i Genoveva Reig la de la televisió, la que va establir la norma de traure Zaplana per la dreta en tots els seus actes públics. Zaplana li va aplanar el camí a Camps, qui va fer i desfer al seu gust. Els comissaris polítics de la ràdio i la televisió van desactivar el Comité de Redacció amb diverses estratègies. I una vegada desactivat, totes aquelles treballadores que van ser crítiques serien arraconades i extretes de la informació política, social i cultural. Amb això van crear un segon canal, Punt 2, on van abocar totes eixes professionals crítiques que feien programes dignes. El primer any de governar el PP ja van tirar persones per col·locar-ne d’altres del PP. Van acomiadar persones molt vàlides i vam fer mobilitzacions, així i tot es va unflar la plantilla després. El 2005, també van acomiadar moltes persones en un ERO.

Com es manifestava la dinàmica de la censura i del “tot es val” al lloc de treball?

De vegades, la censura era molt abrupta, molt directa, com un «no pot vindre aquesta persona». D’altres, era més subtil, com un «aquest programa no interessa» o «és minoritari», i te n’oferien un altre. Jo he hagut de conrear el meu criteri al llarg de la meua trajectòria professional i, amb l’experiència, si no estàs d’acord amb els criteris, els canvies tu mateixa. Ja saps que es repeteix, any rere any, la mateixa argumentació partidista i al final acabes per no empassar-te-la. Jo vaig començar amb músiques blanques i després vaig clavar a cantants amb un punt de vista més crític, si em deien alguna cosa, els donava el seu número de telèfon perquè s’atreviren a censurar-los ells mateixos, i és ací on se’ls queien els pantalons. En la ràdio podies fer-ho, supose que en la televisió seria més complicat. Però no sóc per això cap heroïna, sinó una treballadora més que busca la decència del seu programa. A la ràdio, en ser més petita, ens tenien a totes molt més identificades, però jo actuava amb total indiferència, no m’inspiraven cap tipus de respecte, ni estima, ni cap valoració professional positiva. Per exemple, els programes Alta fidelitat i El jardí de les delícies eren l’única illa que trobàvem a la ràdio on jo podia promocionar els creadors culturals del País Valencià. En altres programes, no s’ha donat cabuda a aquestes creacions. Totes sabíem qui era qui, el meu brancar era la ràdio i jo sabia amb quins professionals comptar i amb quins no, mai hauria comptat amb una persona indecent. Hem de tindre en compte que vivíem en un camp de batalla molt dur. D’una banda, estaven les Stasi controlant la normalitat i, de l’altra, el que era secretari general de RTVV, Vicente Sanz, qui realment senyorejava tot. I així s’ho va creure ell, pensava que era el seu imperi. És que tenim de tot dins de Ràdio Televisió Valenciana. Per això em referisc a camp de batalla.

Sovint es parla del silenci de les treballadores davant les negligències que es produïen dins del mitjà. Com vau poder suportar durant tants anys aquesta manipulació i per quins motius no vau reaccionar abans?

Quan als anys noranta Zaplana portava en el seu programa electoral la primera privatització de RTVV, ja hi havia mobilitzacions per part de les treballadores. Però, en aquella època, vivíem fastos, per això eixíem de manera molt breu en la premsa. No hi havia ressò mediàtic i és complicat veure-ho des de dins perquè, al final, el que passa a la ràdio i a la tele és un poc el reflex del País Valencià en aquells anys. Fins i tot un treballador representant del Comité de Redacció va aparéixer a les Corts Valencianes per denunciar la manipulació i la censura en l’època de Zaplana. Estàvem molt dividides. A més, dues dècades és molt de temps perquè una persona faça i desfaça com han fet aquestes del PP. Han desgovernat amb la corrupció com a element fonamental —el balafiament dels diners públics— i per desestructurar al màxim l’administració pública. I allà estava RTVV com un dels puntals. Han col·locat tanta i tanta gent… A més, la desmotivació era constant en les treballadores. N’hi havia que es passaven molt de temps sense aparéixer perquè havien agafat baixes per depressió i d’altres que se n’han anat. Encara algunes persones m’han arribat a preguntar: “Per què no vau deixar de treballar?». I jo els vaig respondre: «Que se’n vagen elles, no? Jo estic al meu lloc de treball i, a més, a mi, m’apassiona la ràdio.” I jo pregunte ara, totes aquelles periodistes que van anar a apuntar tot el que deia Rajoy per un plasma, o totes aquelles treballadores de banca que han venut productes tòxics… Perquè no es queixen? Perquè no es rebel·len? Amb açò tampoc vull tirar pilotes fora però almenys que es tinga en compte per no generalitzar i atacar a totes les treballadores.

Es pot dir que dins dels sindicats USO i CSI-F, hi havia les treballadores contractades a dit pel PP?

Sí, fonamentalment sí. Perquè eixos dos sindicats es van crear també per a desactivar els altres sindicats més crítics, els sindicats de classe: CCOO, Intersindical, CGT i UGT. Jo sóc de la CGT, que n’ha sigut l’únic que no ha signat cap ERO. Durant vint anys, el PP va fer servir aquests dos sindicats grocs per a utilitzar RTVV com a una agència de col·locació, sobretot per mitjà de la categoria laboral de guionista, on cabia tothom. Et podies trobar amb una infermera que venia des de Santander, filla d’un militar, que era guionista. També donaven caramelets a les seues treballadores, a les quals devien favors. Els feien caps de secció, editores, o algun tipus de responsabilitat per la qual sempre tenien un plus econòmic. I aquestes treballadores eren les que, al seu torn, també controlaven a la resta allò que feien i deixaven de fer, una clara tasca d’espionatge. La CSI·F i l’USO són també els dos sindicats que van trair les extreballadores quan van votar «Sí» al primer ERO massiu de RTVV. Després, també us he de dir que hi ha hagut treballadores que han format part d’eixa dinàmica col·laboracionista dins dels sindicats grocs i que han fet el seu treball bé, o que després se n’han penedit. Què fas amb eixes persones? Tenen tot el dret a penedir-se, encara que eixa dinàmica s’haja fet i siga difícil de pair i empassar-la. Tampoc sóc ningú per jutjar ningú.

Amàlia Garrigós, en una acció de l’anomenada ‘intifalla’ a l’Ajuntament de València, mentre un guàrdia urbà intenta agafar-la i una fallera major se la mira amb cara de sorpresa

I com vau viure el primer acomiadament massiu?

Al primer ERO, van acomiadar totes les que estàvem en la llista negra de treballadores. L’acomiadament va ser molt dolorós, vam rebre la carta per correu al nostre despatx, en un correcte castellà «muy señora mía, váyase usted de aquí». I estaves rebent això mentre ja hi havia un ambient d’histèria general —una plorant, una altra cridant, l’altra amb un Trankimazin…—. Imagineu que esteu allà esperant en el despatx perquè sabeu que anàveu a caure i la companya que teniu davant de vosaltres a l’ordinador, que treballava de normal en el mateix espai, la representant de USO, donant-li al teclat com si res mentre rebia el comunicat. Tenia ja companyes al voltant dient: “Amàlia que t’han acomiadat, Amàlia…”, i va vindre una d’Intersindical que em va fer les recomanacions legals pertinents. Vaig apagar l’ordinador, vaig abraçar algunes companyes i vaig eixir. Les del Comité d’Empresa també ens van ajudar molt per a passar el tràngol. Si això va ser quasi al desembre, jo al juliol ja estava arreplegant coses. A l’agost, vaig marxar de vacances i, quan en vaig tornar, em van llevar el programa d’Alta fidelitat i em van posar amb un redactor a fer coses que no em pertocaven. Jo sabia que el primer criteri per haver-te d’acomiadar era que no estigueres en cap obra en concret, per aquest motiu me’l van llevar. l el mateix dia que van anunciar que tancaven la televisió va ser el mateix dia que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va traure la sentència que anul·lava l’ERO per ser improcedent i il·legal en dotze punts. L’alegria del poble va durar molt poc, ja que, cinc hores després, Alberto Fabra va anunciar el tancament. Doncs eixe mateix dia, companyes de la ràdio van organitzar una visita guiada pel seu interior i vaig tornar a passar per aquells corredors. Vaig veure i reconéixer les cares: persones de CSI·F i USO, moltes de les quals s’encarregaven de fer-li el cul gros als caps i a altres. Vaig tindre l’oportunitat de parlar amb tot elles i quedar-me a gust. Els deia: «Veieu com si no estem unides acaben fent amb nosaltres el que volen? Que això no ens porta a cap lloc? Que alguns ens han donat caramelets i amb això us ho heu empassat tot?».

Com s’ha avançat en la creació de nous projectes que busquen solucionar aquesta manca de mitjans en valencià?

Hi ha hagut iniciatives per intentar equilibrar aquestes greus mancances. Ràdios en línia; la iniciativa de la plataforma Mildenou, 9 a l’exili, o el programa de ràdio El Mural, que promou Escola Valenciana des de fa un any distribuint-lo per 20 emissores locals, comunitàries i universitàries. Fixeu-vos en la qualitat de les professionals que el fem que, fins i tot, el programa ha rebut el Premi a Millor Programa d’Innovació 2015 per Ràdio Associació, considerat com els Ondes en llengua catalana. El Mural, per exemple, no supleix l’absència d’una ràdio territorial, és un projecte modest, però posa en evidència aquesta mancança tan greu en cada nova edició. En premsa digital, és destacable el treball que està fent des de fa dos anys el diari en línia La Veu del País Valencià, que presenta informació de comarques. També Ràdio Terra dóna prou veu al nostre país. En canvi, els més de 40 canals de TDT locals estan emetent il·legalment sense respectar les condicions per a fer-ho, com ara la producció pròpia, feta al territori valencià, la producció europea, i un 25 % d’ús del valencià en cada franja horària. Ni TV Mediterraneo, ni Levante TV, que són una mena de mitjans autonòmics sense permisos, han estat capaces de suplir aquest buit.

Posant els peus a terra, el passat desembre, Rafa Xambó comentava que RTVV es podria obrir a cost zero si les treballadores tornaren les indemnitzacions i reberen els salaris que els pertany. Però el 30 de juny es va liquidar l’empresa de treballadores. Aleshores, de quines propostes parlem?

El dia 30 de juny es va liquidar l’empresa de treballadores excepte unes quantes que en queden, de Documentació i de la Xarxa de repetidors pròpia. Al meu parer, no és correcte plantejar el debat únicament des de la visió de les periodistes —que és el que s’està fent— perquè el percentatge global d’aquests, incloent-hi les que tenien contracte de guionista o presentadora, tant a la ràdio com a la televisió, és només del 25%. El 75% restant l’ocupen altres categories laborals, també als departaments administratius, econòmic i jurídic, de manteniment i tècnic. Sembla que d’això, ens n’oblidem massa sovint i és injust de totes totes. El millor model i el més just seria aquell que costara menys diners al contribuent. Aquell que reparara el dany de les treballadores acomiadades a la força no per causes d’estalvi econòmic, ja que la liquidació ha costat a la societat valenciana uns 200 milions d’euros. Una xifra que no inclou ni les indemnitzacions als anunciants ni a les empreses amb les quals hi havia contractes signats i encara s’estan pagant.

El tancament va ser una decisió política del govern de Fabra presa de manera unilateral per negar-se a acatar el manament del TSJCV que anul·lava el primer ERO. Jo crec que estem en el moment de reset, de la reposició cap a un estat inicial. Però cal tindre molt en compte les treballadores, perquè si es vulneren drets laborals, l’allau de demandes als jutjats pot empastifar també el nou camí que es vol encetar. Per a no repetir el tema de la ingerència partidista, primer cal crear un consell de l’audiovisual valencià. També cal readmetre les treballadores per a fer un nou ERO, pagar els salaris de tramitació i que es tornen les indemnitzacions. No totes voldran tornar, algunes treballen a altres feines, d’altres ja estan prejubilades, i hi haurà persones que pensaran que no els compensa. L’ERO ha de ser molt ràpid i ha d’atendre a criteris professionals. El més objectivable és tenir una plaça per oposició. Si es torna a fer un ERO i fa fora persones amb oposició, tornarem a les mateixes: un nou tribunal dirà que és nul. És una empresa pública i s’ha fet un procés de selecció pública. També els salaris seran menors perquè el mercat així ho demana. Respecte a les noves generacions que ixen de les facultats, també cal tenir en compte que si el criteri és l’oposició, la plantilla és madura, i en uns anys es faran prejubilacions. Llavors es convocaran noves oposicions. I després, tot el sector audiovisual també generarà llocs de treball. Una vegada fet tot això, cal fer una nova llei de creació o fer servir la que hi havia, la de 1984, tot polint-la molt. En el moment de reformar l’Estatut d’Autonomia, caldria blindar tot el sistema comunicatiu públic del País Valencià perquè no vinga qualsevol persona i torne a tancar-lo. La direcció general no hauria de caure en el Consell d’Administració de RTVV, ni en el Parlament, perquè ha de ser una gestió professionalitzada. Després, s‘hauria de conformar l’Equip de Direcció, sense prerrogatives de contractar professionals externes a l’empresa, i si es fa, de manera limitada. El Consell d’Administració ha de ser escollit segons el seu prestigi professional, per a posar-lo al servei de l’empresa i no del partit que els ha triat. D’altra banda, cal posar mecanismes de control des de dins: l’Estatut de Redacció per a recollir les normes ètiques respecte al cercle professional, i clàusules de consciència. La figura del defensor de l’espectador per a qüestions informatives també és una aportació molt valuosa. La llei de l’audiovisual valencià crec que és urgent. També hauria d’haver-hi un consell assessor amb representants de la societat civil, siga Escola Valenciana o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Si hem de fer una RTVV horitzontal, és necessari que existisca aquest consell assessor que represente la societat valenciana, però cal que estiga reglat.I per descomptat, tant a la ràdio com a la televisió caldria no perdre la visió de territori. Aquesta visió provincialista de Castelló, València i Alacant s’ha d’eliminar i recuperar la de les comarques. El centralisme no funciona. La visió de territori ha de ser un dels criteris primordials, com la de comarcalització de la ràdio i televisió, no provincial.

Sempre es parla molt de la televisió… I la ràdio?

Del tema de la ràdio, ningú se’n recorda. Allò que em sorprén és que es té assumit que la ràdio s’instal·larà a Burjassot. Aquest és el model que va fer PricewaterhouseCoopers (PwC), un model per a estalviar diners. La capacitat de la participació directa i la immediatesa de la ràdio ens fa preguntar què fa una ràdio a Burjassot, als afores de la ciutat de València, quan el local de Blasco Ibáñez on estava la ràdio és un local públic de la Generalitat, que té quatre estudis insonoritzats. Si la ràdio es trasllada a Burjassot, què farem? Si aspirem a crear una ràdio ambiciosa, no pot estar a Burjassot. El contingut per a 24 hores, les despeses que cal pagar, les incidències, tot el que comporta… Aleshores, la ràdio serà una sucursal de la televisió? Estic molt preocupada per aquest tema perquè no s’ha debatut ni tractat amb seriositat i poca gent es qüestiona el futur de la ràdio.

Per a acabar, quina seria per a tu una RTVV desitjada?

Igual que un professor ha d’educar el seu alumne, una persona professional d’aquest servei de les informacions ha d’informar la seua societat. S’ha d’agafar aquest treball amb aquesta responsabilitat. El sector públic, la ràdio i la televisió han de ser com un metge, com un advocat, com un professor, és a dir, han de rendir comptes a la ciutadania, no només econòmics, de tot tipus, perquè també s’està pagant amb impostos. I no només la pública, sinó que la privada també hauria de fer eixos serveis, però, vaja, no entraré en eixe tema. La RTVV ha de ser la radiotelevisió de tota la ciutadania. És a dir, l’horitzontalitat ha de ser real i hi ha maneres de fer-ho. Si no la fem així, ni la volem ni la necessitem. Perquè torne a ser una RTVV verticalitzada, tornem a les mateixes. Per descomptat, evitar la ingerència política, que vol dir que ni des de presidència política, ni de cap lloc, telefonen per a dir el que hem de fer als informatius i com s’han d’obrir, que era el que passava. Les treballadores treballarem amb independència i amb criteris de professionalitat, horitzontalitat, participació ciutadana, i farem una ràdio i una televisió de territori, comarcalitzada, i completament en valencià. El model lingüístic que hi havia a RTVV era útil? Es pot millorar? Genial, però en valencià. No volem productes en castellà. I, a més de tot això, cal alguna manera de blindar que tot allò que es faça de fora de la plantilla de RTVV ho facen professionals del sector del nostre país, empreses valencianes, per tal de generar indústria, com bé demana la MESAV. Aquests serien per a mi els tres eixos bàsics.