CGT València

Encierro de delegados/as de CGT correos y trabadores/as expectantes.

2012-01-28T01:04:00.001+01:00

Mostramos el apoyo del Sindicato Federal de Correos y Telégrafos de la CGT de apoyo para los/as delegados de CGT Correos y para los trabajadores expectantes.

A modo de introducción decir que estos/as trabajadores/as aprobaron un examen en algunos casos de más de 5 años esperando un puesto de trabajo, se han encontrado con la terrible situación que han decaído de toda opción de conseguir un puesto, aunque sea a tiempo parcial o de fines de semana.

Estos compañeros/as han sido estafados por el tinglado empresa-academias, que tras haberle cobrado sustanciales ingresos, en material, matrículas, etc. y haber aprobado un examen, se encuentran sin plaza alguna. Se encuentran en una situación sin salida.

Además las academias con la permisividad de la empresa están hablando de un hipotético ciclo del empleo. Con multitud de Jefaturas dando clases en las academias y con un gran número de plazas convocadas. A día de hoy están cobrando 1000 euros por matrícula.

Tras intentar la negociación y agotada esta vía, ha llevado a los/as delegados/as de CGT a encerrarse conjuntamente con trabajadores/as. Encierro que ha sido culminado con éxito en la quinta planta, en el despacho del Director Provincial de Madrid, Domingo Sebastián Bello, antiguo Secretario de UGT Correos.

Recordar que Correos, sigue siendo una empresa con beneficios, empresa que sigue perdiendo más de 5.000 puestos de trabajo, y se prevén más despidos recientemente. Así que no ha quedado más que la vía de la acción directa.

Demostrar vuestro apoyo, a estos compañeros, mandando Correos electrónicos y faxes a los siguientes correos electrónicos y faxes, con el siguiente lema, SOLUCIÓN A EXPECTANTES YA, POR UN CORREO PÚBLICO Y DE CALIDAD.

FAXES a: 91 396 25 80 y
correo electrónico a: domingo.sebastian@correos.correos.com

CGT hace responsables de esta situación, a los responsables de la empresa, a los responsables del Ministerio de Fomento, tanto de este gobierno como del anterior, como a los Organizaciones Sindicales firmantes del III Convenio (CC.OO, UGT, CSIF y Sindicato Libre)

Sindicato Federal de Correos y Telégrafos - CGT.

Els sindicats institucionals ens venen una vegada més. I van…

2012-01-27T21:57:00.001+01:00

Els sindicats institucionals (CCOO i UGT) i la patronal pacten moderar salaris durant els pròxims tres anys.

Una part del salari anirà lligada a la productivitat i els resultats empresarials.

Es potencien els pactes d’empresa i el despenjament de les condicions laborals fixades en els convenis.

S’incrementa la flexibilitat interna.

Setmanes després que hagués vençut el termini donat pel president del Govern perquè patronal i sindicats institucionals arribessin a un acord sobre reforma laboral, i quan ja semblava que el consens era impossible, ha arribat el pacte. El tàndem CCOO-UGT i la patronal van tancar aquest dimarts 24 de gener els detalls d’un acord sobre salaris, flexibilitat interna i negociació col·lectiva amb implicacions molt significatives sobre les relacions de treball.

Un acord que implica de nou importants sacrificis per als treballadors i treballadores, i que els sindicats institucionals, que en cap moment han apostat per la mobilització i la lluita contra la nova reforma laboral, defensen dient que evitarà la destrucció d’ocupació i fomentarà la conservació dels llocs de treball. En realitat aquesta signatura ratifica de nou la deriva d’aquest sindicalisme de concertació, totalment incapaç de plantar cara als designis de la patronal, els governs (siguin del PP o del PSOE), la banca i els poders econòmics i financers.

Una de les potes més significatives de l’acord és la salarial, amb una novetat important: patronal i sindicats institucionals estan conformes a fomentar a partir d’ara que una part del sou sigui variable i estigui lligada a la productivitat i els resultats empresarials. "Els convenis col·lectius haurien d’incloure components addicionals d’actualització de salaris basades en l’evolució d’indicadors econòmics associats a la marxa de l’empresa (beneficis, vendes, productivitat…). De forma preferent, els increments derivats d’aquests components s’integraran en la part variable del salari, que ha d’adequar-se a la realitat sectorial i empresarial", resa el document. Els representants dels treballadors haurien de disposar d’informació transparent sobre l’empresa per a poder complir amb aquesta clàusula.

Moderació salarial

A més, la pauta salarial per als pròxims anys serà d’extrema moderació. En 2012, els sous creixeran fins a un 0,5% i en 2013 fins a un 0,6%. En ambdós casos, s’inclou una clàusula d’actualització salarial per a la qual es prendrà com referencia l’IPC marcat pel Banc Central Europeu (que és sempre del 2%) o bé l’IPC general espanyol (el que sigui més baix dels dos). Si, per exemple, es pren com referencia el 2%, i l’IPC a final d’any supera aquesta xifra, se sumarà als salaris les desenes que estiguin per damunt. Aquesta quantitat es consolidarà o no en el sou en funció del que decideixin els negociadors. El preu del petroli actuarà, a més, com un altre factor corrector a l’hora de calcular la inflació per a evitar que tensions externes influeixin en la formació dels sous. Per tant, com més gran sigui la pujada del petroli, major serà la pèrdua de poder adquisitiu.

L’any 2014, la pujada salarial dependrà de l’evolució que hagi tingut el PIB l’any anterior: si creix per sota del 1%, l’augment salarial no podrà ser superior al 0,6%; si l’economia creix entre un 1% i un 2%, els sous podran fer-lo fins a un 1%, i si el PIB arriba a o supera el 2%, l’augment salarial no excedirà el 1,5%. A més, i per a estimular que empreses i sindicats apliquin ja fórmules de salari variable, les empreses que en el 2014 no les incloguin haurien d’augmentar més el sou dels seus treballadors que les que ja ho contemplin.

A canvi, l’acord fa una crida que es reinverteixin els beneficis empresarials en el teixit productiu per a enfortir a les empreses i arrelar l’ocupació i que es controlin els preus, especialment els que més impacte tenen en les persones amb menys renda. "Totes les rendes han de realitzar un esforç conjunt", diu el text, que subratlla també la necessitat de "adequar" la retribució d’alts directius i executius. Ja sabem que en realitat això acostuma a ser paper mullat, els beneficis empresarials no es reinverteixen en crear ocupació, la classe treballadora acaba contribuint econòmicament molt més que els sectors més adinerats de la societat i les rendes altes sempre troben fórmules per esquivar les seves obligacions.

Increment de la flexibilitat i més facilitats per a despenjar-se dels convenis

L’altra pota de l’acord, la flexibilitat laboral i els canvis en la negociació col·lectiva, doten a empreses i treballadors de nous recursos sobre els quals negociar quant a temps de treball, funcions i salaris i que sempre haurien de ser pactats. UGT, CCOO i CEOE creuen que la flexibilitat interna és una "potent eina per a facilitar l’adaptació competitiva de les empreses" i afavorir l’estabilitat i qualitat de l’ocupació.

D’una banda, els convenis col·lectius podran facilitar que fins al 10% de la jornada es distribueixi irregularment. L’empresari podrà disposar d’una borsa de 40 hores setmanals a l’any que podrà alterar sobre la distribució prevista en el calendari anual. D’altra banda, es potencia la mobilitat interna en l’empresa, fins i tot la mobilitat temporal per a realitzar funcions distintes a les del grup professional al que es pertany en cas que existeixin raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció que ho justifiquin. En tots els casos, l’empresari haurà d’avisar amb suficient antelació als treballadors.

Si fins ara era possible que l’empresari i els sindicats pactessin despenjar-se, és a dir, no aplicar la pujada salarial contemplada en un conveni, ara també podrà fer-se amb altres condicions laborals, com l’horari i la distribució de la jornada, el treball a torns o el sistema de remuneració. Entre les causes per a fer-lo està la disminució persistent del nivell d’ingressos o fins i tot que les perspectives econòmiques de l’empresa poguessin veure’s danyades per l’aplicació d’aquestes condicions.

A més, es fomenta la negociació de convenis d’empresa perquè sigui en aquests en els quals es negociïn les condicions laborals més significatives, encara que sense que decaiguin els convenis sectorials i provincials, que s’encarregaran de descentralitzar la negociació i de cobrir als treballadors sense conveni propi.

De moment, el govern del PP amb Mariano Rajoy al capdavant, s’ha mostrat satisfet per l’acord, que va qualificar de "excel·lent missatge". Ara caldrà veure si el govern del PP aprova per la seva part noves mesures encara més regressives.

Nous motius doncs per a la mobilització. Cal seguir construint processos de lluita entre el sindicalisme alternatiu i els moviments socials per a fer front a aquesta nova reculada de drets laborals. En aquest camí estarem la CGT.

Correus: Expectants al carrer. Volem treball per a tots!

2012-01-27T21:53:00.000+01:00

Correus en els últims anys ha passat de convocar oposicions per funcionaris a convocar "exàmens d’ingrés" totalment opacs per a personal laboral a temps complet i fix discontinu.

Això ha suposat una precarització de la plantilla de Correus i menys transparència en el procés, ja que no publica el nombre de places disponibles.

El 2006 i el 2008 es van realitzar els últims exàmens d’accés en què es van presentar milers de persones. En el formulari per omplir les dades per a l’examen, hi havia una casella en la qual la persona que s’examinava podia triar la manera de contractació que optava, treball de cap de setmana, treball nocturn, fix discontinu o fix temps complet.

Moltes persones en funció de les seves necessitats econòmiques i personals van triar una opció de les que figuraven, concretament la de contracte fix a temps complet, i aquests són els que estan sent víctimes d’aquesta exclusió d’accés als llocs de treball fixos.

Durant anys des que es va realitzar la prova d’accés, l’empresa ha pressionat a tots aquell/a que va triar l’opció d’un lloc indefinit a temps complet perquè optés a un lloc de fix discontinu. En aquesta situació es trobaven prop de 800 persones.

En el III conveni col·lectiu de Correus i Telègrafs signat el 5 d’abril de 2011 entre l’empresa i els sindicats UGT-CCOO-CSIF i Sindicato Libre ( www.boe.es/boe/dias/2011/06/28/pdfs/BOE -A-2011 - 11162.pdf ) resol sobre això el següent:

Disposició Transitòria Quarta. Règim transitori de les actuals Llistes de Expectativa d’ingrés.

En el termini de sis mesos a comptar des de la vigència del Conveni col·lectiu, s’extingiran les actuals Llistes de Expectativa d’ingrés. Durant aquest termini, els que figuren en aquestes llistes hauran de sol·licitar els llocs de treball que es determinin a aquest efecte per la Comissió d’Ocupació i que responguin a qualsevol necessitats de caràcter fix en tot l’àmbit funcional i territorial de la Societat Estatal.

El termini va finalitzar el 30 de desembre de 2011, quan Correus va publicar un llistat de llocs vacants. Aquesta relació de 396 llocs no n’hi havia prou per donar feina ni a la meitat de gent que es trobava en aquesta situació. Pitjor encara, els llocs oferts en la seva majoria eren de la modalitat de contractació fixa discontínua i caps de setmana. Amb només 13 llocs a temps complet.

Tota aquella persona que no hagi aconseguit un d’aquests llocs, decau sistemàticament de la borsa d’ocupació de 2008 havent de tornar a sotmetre’s a un nou i hipotètic examen d’ingrés, del qual no tenim constància que tingui lloc properament, ja que no existeix cap base de convocatòria i cap acord signat al respecte. Per tant, és vergonyós que acadèmies i els sindicats signants s’estiguin lucrant, oferint milers de vacants, per la imminència d’un examen més que incert. I mentre passa això, els companys es troben en la total indefensió tot i haver aprovat un examen d’ingrés a Correus i han de tornar a presentar-se a un més que dubtós examen sense saber si obtindran una plaça, encara passant la nota de tall.

Des de CGT considerem molt greu aquesta situació i volem que es faci pública, pensem que és un agreujant que Correus sigui una empresa pública que es vanagloria de crear ocupació estable.

Secció CGT Correos Madrid

La CGT considera l’Acord Patronal-CCOO-UGT un robatori als i les treballadores.

2012-01-27T21:28:00.000+01:00

Aquest Acord sobrepassa qualsevol criteri de racionalitat i totes les «línies vermelles» que el sindicalisme ha de tenir presents, ja que, amb aquest Acord, les i els treballadors som els responsables de la crisi i per tant l’hem de pagar…

El 25 de Gener de 2012, hem conegut el text complet del «II Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva 2012, 2013, 2014» pactat i signat per les patronals CEOE i CEPYME amb els sindicats institucionals CCOO i UGT. El document inclou, entre altres, aspectes relatius a l’Estructura de la Negociació col·lectiva, Flexibilitat, Ocupació, Formació, Teletreball, Criteris en matèria salarial, Inaplicació negociada a l’empresa de determinades condicions de treball pactades en els convenis col·lectius sectorials …

L’Acord desgrana tot un seguit de mesures per garantir l’aplicació generalitzada, de manera disciplinària, de totes les polítiques econòmiques, d’austeritat i ajust fiscal, dissenyades per govern d’aquest país i el govern realment existent representat pel Banc Central Europeu i un esperpent d’Unió Europa amb Alemanya al capdavant: despossessió de rendes salarials durant almenys tres anys amb pèrdues garantides de poder adquisitiu per a la població renunciat obertament a la pujades salarials en funció de la pujada de l’IPC; la disponibilitat empresarial per flexibilitzar jornada laboral, modificar les condicions de treball, torns, sistemes retributius, flexibilitat en matèria salarial vinculant salaris a productivitat i beneficis de l’empresa, sistemes de promoció, mobilitats funcionals i geogràfiques; reconeixement del teletreball; despenjar-se de les condicions col·lectives del conveni, modificar-les i lligar l’ocupació a que els treballadors i treballadores acceptin comportar-se com un «cost variable»: acceptar treballar en qualsevol condició, en qualsevol temps i a preus de mercat. En definitiva, pèrdua de drets laborals, d’aposta per un model de negociació col·lectiva que s’aproximi a l’empresa, a la individualització de les relacions laborals … tot amb l’objectiu d’augmentar la competitivitat i els beneficis empresarials.

Per a la CGT, la primera valoració d’aquest II Acord, és el menyspreu que aquests sindicats mantenen per la classe treballadora (assalariada, aturada, exclosa …) atorgant-se la representativitat de totes i tots, degradant a la condició d’objectes i mercaderia a la totalitat de la població, sense conèixer les necessitats d’aquells a qui representen, establint un procediment de negociació obscurantista i a esquenes de les i els treballadors i la societat, concloent, un acord per signar el robatori a la totalitat de població i a les seves possibilitats de lluita.
Amb la signatura d’aquest Acord, els sindicats CCOO i UGT han tornat a trair les funcions del sindicalisme i amb això, a la classe treballadora. Això no és una novetat ja que així ho vénen fent des dels Pactes de la Moncloa, iniciant un model de sindicalisme institucional al servei de la patronal en una cadena continuada de renúncia als més mínims principis ètics, socials, reivindicatius … de defensa dels drets de les i els treballadors.
Aquest Acord sobrepassa qualsevol criteri de racionalitat i totes les «línies vermelles» que el sindicalisme ha de tenir presents, ja que, amb aquest Acord, les i els treballadors som els responsables de la crisi i per tant hem de pagar-la, renunciant a part del nostre salari, dels nostres convenis, de la nostra capacitat de mobilització. Els salaris són culpables de la crisi, les condicions de treball: jornada, temps de treball, sistemes de retribució al mateix temps que el cost dels acomiadaments, són responsables de l’atur, de la destrucció del teixit productiu …, de la crisi del sistema financer i l’única sortida a la crisi és una major explotació de les persones fins recloure-les en la misèria.

Amb aquest tipus d’acords, els millors gestors del capitalisme són els «sindicats institucionals» com a forces racionalitzadores i disciplinades de l’empobriment generalitzat dels éssers humans, material i mentalment, renunciant a la lluita pel futur, la solidaritat, la justícia social, la llibertat individual i col·lectiva, i el canvi de model productiu per a la necessària sostenibilitat mediambiental.
Amb aquest Acord hi ha una submissió absoluta dels i les treballadores al capital. S’obliden del repartiment del treball, del repartiment de la riquesa, de la pujada d’impostos als rics, de les gravacions a les transaccions financeres … "negant qualsevol possibilitat de canvi, venent-nos només resignació, submissió, por, desmobilització … Aquest model sindical institucional ens ha replegat als dictàmens del capital, els polítics, els banquers.

Per a la CGT, com a sindicat de classe, considerem repugnant aquest Acord i ens torna a reafirmar més en la necessitat de donar una resposta de lluita des del món laboral i des dels moviments socials, una resposta unitària de tota la societat davant d’aquest model social basat en la mera explotació, la competitivitat, l’individualisme.

Al carrer!

Amunt els que lluiten!

Secretariat Permanent del Comitè Confederal
http://cgt.org.es/spip.php?article2290

RTVV és de tots.

2012-01-27T20:30:00.000+01:00

Tras el éxito de la manifestación de ayer en la Generalitat Valenciana, en la que salió a la calle más de 200.000 personas en defensa de los servicios públicos, como la sanidad, la educación y una televsión pública de calidad, y contra el recorte de los mismos, quiero dar otro apunte sobre la responsabilidad de informar y su dificultad, como ejemplo sobre los matices y la importancia de los mismos.

El primero apunte que doy trata sobre el subtexto de una fotografía:

El diario El País, edición valenciana, ilustra hoy la noticia sobre la manifestación de ayer con la siguiente fotografía:

Fíjense en el cartel de la izquierda que dice: "¿Y canal 9? Ni está ni se le espera"

Está muy claro lo que esta imagen nos cuenta, más allá de retratar a una buena cantidad de valencianos manifestándose en las calles, remarca que Canal 9 no está y que la sociedad valenciana no la quiere, porque no se siente representada. Como dice wikipedia, a la que acabo de consultar para escribir esto, los criterios de cualquier fotografía periodística deben basarse en en criterios de objetividad, es decir, “la situación representada en la fotografía es una imagen confiable y cuidadosa que representa los eventos que indica tanto el contenido como el tono”.

Si miramos una foto de Zapatero en La Razón tendrá un gesto endiablado, si la que miramos es la de Rajoy en Público, se le estará cayendo la baba. Que mejor ejemplo del asunto el caso de estos últimos meses en la que los reporteros gráficos mostraron a través de imágenes poco favorecedoras tomadas a los diferentes diputados su rechazo ante las nuevas normas del Congreso.

"Son todo "inshidiash""

Bien. Pero me pregunto: ¿Estaba Canal 9 ayer en la manifestación?

La respuesta es sí. Y por partida doble. Delante de los protagonistas de la foto de El País, junto a un camión que emulaba una unidad móvil, estaban la mayoría de trabajadores de RTVV. Y la verdad es que han sido pocos los medios que han resaltado su asistencia y las verdaderas razones de su presencia. En mi caso me quedo con el artículo de L’informatiu, por resumir mejor que ninguno el sentimiento de los trabajadores:

“…I, si hi hagué una estampa per al record, eixa fou la dels treballadors de Canal 9, que seguiren una furgoneta decorada i rebatejada com a “Unitat mòbil democràtica i plural de Canal 9”. Davant l’ERO que s’aveïna a l’ens públic, centenars d’ells volgueren eixir al carrer per a reivindicar la dignitat de la seua professió i per a denunciar les irregularitats a la gestió de la televisió pública, tot arriscant-se a perdre el seu lloc de treball en els pròxims mesos. Entre ells destacava la presència de diversos afectats pels impagaments de l’ens, com els actors de la -quasi- desapareguda L’alqueria blanca…”

Pero es que, además, “surprise, surprise”, también estaba el canal. A las 9 de la noche en el informativo de Canal 9 se emitía esto (vayan al minuto 7:03):

http://www.rtvv.es/va/informatius/Nt9-edicio_13_634866512.html

Es decir, antes de tiempo Canal 9 ya estaba siendo condenada. Y al día siguiente tras la manifestación también. Como suele ocurrir siempre dentro y fuera de la Comunidad Valenciana.

Obviamente, otra cosa es si Canal 9 cubrió la noticia como debería, y seguramente nadie se sienta del todo satisfecho (los miembros de los sindicatos pensarán que su corte no es el más adecuado, que era corto, los representantes gremiales idem, o a algunos les gustará menos la coletilla de su presentadora cuando dice “las medidas que está obligada a tomar el Govern para paliar la crisis” (cuyo subtexto es “es que no queda otro remedio”)). Es imposible que a todos nos guste como se escribe o se emite una noticia. En canal 9, en El país, en La razón, y en todos y cada uno de los medios. Por eso, por lo general, muchos tratamos de empaparnos de muchas vías y si puede ser de la propia gente de la calle, los que mejor te demuestran que más allá de un corte de 20 segundos hay matices importantísimos.

Porque como dice Jordi Évole, con el que comparto absolutamente su reflexión, “no creo en la objetividad, creo en la honestidad”.

Cuando me informo en un medio tengo bastante claro cuales son los criterios de objetividad de cada uno. Si es un medio de prensa, no me olvido cual es la línea editorial presente en su periódico, ni contra quien dispara en cada de sus líneas. Si es un medio televisivo, lo mismo. No olvidemos que hay un gran lobby, UTECA, especialmente deseosa de que se cierren las televisiones autonómicas y así quedarse con la mayor parte de la tarta publicitaria. Son los primeros que disparan a través de sus televisiones hacia las autonómicas por propio interés. Y los de prensa porque su objetivo es el Gobierno, o bien al que dulcifican, o bien al que constantemente atacan.

Pero repito lo que escribí en el blog ayer, una cosa es criticar la gestión de tal o cual gobierno o administración, y otra bombardear a la opinión pública sobre que lo mejor es cerrarla. El País, con esa foto, está ayudando mucho al gobierno valenciano en que la opinión pública no le importe en absoluto que se cierre RTVV, como ya llevan haciendo muchos medios desde hace años. Si creen que están atacando al Govern es al revés, les están ayudando.

Cualquier persona se llevaría las manos a la cabeza si leyéramos un cartel en una manifestación que dijera “que cierren los colegios públicos. Total, son una basura”, o “que los médicos dejen de curar a los viejos, total, les quedan cuatro días”.

Pues ahí es donde pido más responsabilidad y más honestidad a los periodistas (además precisamente ellos que pertenecen al mismo gremio). No olviden que la sanidad, la educación y los medios de comunicación públicos son de todos. Y RTVV és de tots. Luchemos por ella.

Publicado por teresadiez

Fotos: 26G Manifestació a València NO A LES RETALLADES.

2012-01-27T02:41:00.003+01:00

Miles de personas recorren las calles de Valencia para protestar contra las medidas de ajuste de la Generalitat - La marcha colapsa el tráfico en la ciudad, la organización anarcosindicalista CGT participo en la protesta, portando globos con "bigotes" y carteles de "Se Vende".

200.000 persones a València, 60.000 a Alacant i 30.000 a Castelló. I els números no ho diuen tot.
Malgrat una convocatòria tancada pels majoritaris de la funció pública, la diversitat dels participants va ser un clam de reivindicació i crítica a les retallades, a totes, i al fet que, novament, tracten de fer pagar a la classe treballadora l’estafa capitalista.
I tot això, cinc dies després de les històriques manifestacions a València i Alacant contra les retallades en l’Escola Pública...

La presència de CGT ha sigut palesa, remarcant que existeix una alternativa al sindicalisme claudicant i assenyalant la evident culpabilitat de Camps amb l’acte simbòlic de soltar globus negres sota la casa de «l’honorabilíssim» . Recordem que CGT continua amb la Campanya «Anem a destapar el saqueig» amb la finalitat que els responsables del balafiament i la desviació dels diners públics depuren la seua responsabilitat.

RTVV: L'empresa torna a negar l'informe Price...

2012-01-26T10:00:00.000+01:00

Com si es tractara de l'anell de Frodo o de la fórmula de la Coca Cola, l'empresa torna a negar-nos l'informe de Price Waterhouse, no solament a nosaltres sinó a la mateixa Inspecció de Treball. En l'acte que ha tingut lloc aquest matí a instàncies de les denúncies presentades per Intersindical, CC OO i CGT ha tornat a amagar-se en la vaga excusa que és un document intern de treball i que no té obligació de facilitar-li-ho als representants dels treballadors.

Recordem que l'article 64 de l'Estatut dels Treballadors diu que: El comitè d'empresa tindrà dret a ser informat i consultat per l'empresari sobre aquelles qüestions que puguen afectar als treballadors, així com sobre la situació de l'empresa i l'evolució de l'ocupació en la mateixa, en els termes previstos en aquest article.

Aquest informe fa referència al futur de la nostra empresa com li ha fet saber la inspectora i ens ha reconegut al representants sindicals, però no pot obligar-li a donar-nos-ho i per açò ens ha remès al Jutjat de lo Social per a aconseguir-ho. Açò demostra, una vegada més, en mans de qui estem i quin és el seu talant negociador.

El que si ha fet la inspectora és donar-li 15 dies a l'empresa perquè ens facilite la informació econòmica a la qual li obliga el citat article 64. Recordem que fa anys que l'empresa no facilita eixos dades, segons ha dit, "per un descuit".

Publicado porC.G.T. en RTVV

Patronal i CCOO-UGT pacten que els salaris pugin el 0,5% aquest any i el 0,6% el 2013 i 2014.

2012-01-25T22:42:00.001+01:00

Els sous es revisaran a l’alça si els preus superen el 2%.

La revisió es farà segons la inflació, el preu del petroli i el PIB.

Més acords en flexibilitat, desvinculació i estructura de la negociació.

La CEOE, CCOO i UGT han redactat durant el matí d’aquest 24 de gener el principi d’acord assolit en matèria salarial que preveu increments del 0,5% per aquest any i del 0,6% per 2013 i 2014 davant el empitjorament de les perspectives econòmiques per aquest any .

El ministre d’Economia i Competitivitat, Luis de Guindos , ha defensat la reforma laboral i ha afirmat que "l’impacte serà positiu perquè no pot anar a pitjor del que estava".

L’acord salarial es revisarà a l’alça si els preus pugen per sobre del 2%. El document obre per primera vegada la possibilitat que, en comptes d’utilitzar la variació de l’IPC a Espanya, es prengui com a referència el índex harmonitzat del conjunt de la zona euro o la variació del preu del petroli.

La compensació per la desviació de la inflació no serà consolidable. És a dir, si la inflació supera el 2% es compensarà a principis de l’any que ve als treballadors per les dècimes de desviació en un sol pagament, i no es consolidarà en les nòmines de 2013.

Per 2014, els salaris dependran de l’economia. Així, si el PIB creix menys de l’1% l’any anterior, la pujada serà del 0,6%, si creix més l’1% i menys del 2%, l’augment serà de l’1%, i si el creixement econòmic supera el 2%, els salaris s’incrementarien un 1,5% .

Al costat del tema salarial, les parts també van tractar altres assumptes com l’estructura de la negociació col·lectiva, per definir quins convenis tenen prevalença sobre altres, i l’aplicació del mecanisme de "desvinculació" , que permetria a les empreses en circumstàncies econòmiques adverses incomplir els convenis a què estan subjectes.

Flexibilitat interna

El conveni ha de, "com a contingut mínim", regular els "criteris, causes, procediments, períodes temporals i períodes de referència" per a la mobilitat funcional dels treballadors (la possibilitat que realitzin tasques diferents de les que en principi tenen assignades) i la distribució irregular de la jornada laboral.

En aquests casos, s’estableix que les modificacions hauran de negociar amb els representants dels treballadors i, si no hi ha acord, hauran de decidir les comissions paritàries.

En el cas del temps de treball, l’acord entre sindicats i patronals incrementa fins al 10% el percentatge de la jornada laboral que l’empresari podrà distribuir irregularment. També s’estableix una borsa de 5 dies, o 40 hores, que l’empresari podrà disposar per alterar el calendari anual previst.

Aquest document recull la necessitat de millorar la flexibilitat salarial incloent un percentatge del sou dels treballadors que depengui de la situació i els resultats de l’empresa. Així, els signants proposen que els convenis col·lectius substitueixin "conceptes retributius obsolets" per altres "vinculats a la productivitat i retribucions en l’empresa".

Desvinculació dels convenis

El tercer document signat recull un augment de les possibilitats de desvinculació o inaplicació en les empreses de les condicions de treball pactades en els convenis sectorials.

Més enllà dels salaris (que era l’única possibilitat en l’actualitat), els empresaris podran negociar amb els treballadors la desvinculació en els horaris i la distribució de la jornada fixats pel conveni sectorial, el règim de treball a torns, el sistema de remuneració, i les funcions de cada empleat.

No obstant això, assenyalen que el propi conveni sectorial ha d’establir les causes que justificarien aquesta desvinculació, que podrien ser "la disminució persistent del nivell d’ingressos o que les perspectives econòmiques de l’empresa puguin veure afectades negativament per l’aplicació del conveni sectorial ".

Finalment, l’acord afecta també a l’estructura de la negociació col·lectiva i estableix que els convenis sectorials o de comunitat autònoma hauran de "apostar de forma decidida per la descentralització de la negociació col·lectiva", és a dir, hauran de "propiciar la negociació en l’empresa ".

Acord definitiu aquesta setmana

Els sindicats han convocat el dimecres dia 25 als seus màxims òrgans de direcció (el Consell Confederal de CCOO i el Comitè Confederal d’UGT) perquè donin el seu vistiplau al principi d’acord. Quan rebin aquest suport és quan es podrà parlar d’acord en la negociació col·lectiva.

Les converses entre patronal i sindicats per prorrogar l’acord de moderació salarial fins al 2014 va donar un gir al desistir la CEOE de la seva petició de congelar les retribucions dels treballadors com a mínim durant dos anys. El president de la patronal, Joan Rosell, ja admetia dilluns que les negociacions progressaven.

* Notícia extreta de RTVE:

www.rtve.es/noticias/20120124/salarios-subiran-05-este-ano-segun-preacuerdo-entre-patronal-sindicatos/492140.shtml

>>> En la notícia de RTVE us podeu descarregar els documents amb els acords adoptats a nivell salarial, de desvinculació dels convenis, de flexibilitat interna i estructura de la negociació col·lectiva, per tal de conèixer amb més detall allò que estan acordant els sindicats institucionals i la patronal.

Grècia: La crisi que la paguin els treballadors.

2012-01-25T22:36:00.000+01:00

Mentre el govern segueix estrenyent el llaç al voltant a la despesa pública sense escoltar els economistes que consideren que és un camí equivocat per contenir la crisi, els treballadors grecs perden a poc a poc les poques proteccions que els quedaven.

El govern ara planeja retallar els seus salaris i suspendre els augments promesos en el Conveni Col·lectiu Nacional per al proper estiu, en un esforç per pagar el deute públic de 14.400 milions de dòlars amb els donants internacionals per al 20 de març.

Líders sindicalistes i famosos economistes com Giannis Milián, professor a l’Escola Politècnica a Atenes, coincideixen que les mesures són una "evidència del desig de les grans empreses de desregular brutalment el mercat laboral".

Mentrestant, s’espera que Grècia completi una negociació per la condonació de part del seu deute i per l’intercanvi de bons amb inversors privats, mentre implementa mesures acordades el 2011 amb l’anomenada troica, el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional (FMI ) i la Comissió Europea, per rebre un nou paquet d’assistència financera aquest any

Sense aquest rescat, Grècia no podrà pagar el març pròxim i possiblement caigui en un cercle viciós de cessament de pagaments.

El major defensor de les reformes exigides per la troica és el mateix primer ministre, Loukas Papademos, un tecnòcrata exfuncionari del Banc Central Europeu que va prendre el control de la coalició de govern el novembre passat i que ara promou les retallades salarials.

Però nombrosos analistes, incloent-hi experts de l’Organització Internacional del Treball, no creuen que les reformes en el mercat laboral assegurin l’èxit del pla d’ajustos estructurals.

L’analista laboral Christina Kopsini va dir que, mentre el govern i el sector privat forcegen pel marge de la condonació del deute, els treballadors són els que porten la major càrrega, en ser obligats a cedir més dels seus drets i dels seus magres ingressos .

"Val la pena notar que les úniques mesures d’austeritat implementades sense demora en els últims dos anys van estar referides a la desregulació del mercat laboral ia l’abolició de lleis bàsiques que protegeixen als treballadors", va observar.

Malgrat les massives protestes contra aquestes mesures, el gabinet de Papademos va admetre estar disposat a eludir el parlament per aplicar les retallades salarials.

També xantatge obertament als sindicats i a les associacions d’empresaris, amenaçant-los amb fer-los responsables de la fallida del país si no complien amb les retallades salarials, que va definir com "l’única manera de salvar a Grècia".

La decisió de Papademos de romandre lleial als interessos corporatius en comptes de posar-se del costat dels treballadors, ja afectats per la crisi, va ser durament criticada per partits d’esquerra al parlament i pels sindicats.

Aquests consideren que el capital organitzat aprofita la crisi econòmica per inclinar la balança del poder encara més al seu favor.

"Després de dos anys d’austeritat, que generarà una desocupació de més de 19 per cent, es fa més obvi que l’objectiu estratègic del pla d’ajust estructural no és la consolidació fiscal, sinó la total desregulació del mercat de treball i una severa devaluació de la força laboral ", va dir l’economista Savvas Robolis.

"Els retalls són només un altre pas per guanyar impuls cap a la completa abolició del salari mínim al país, el desig secret dels capitalistes", va afegir aquest professor de la Universitat Panteion d’Atenes i director de l’Institut del Treball.

"Hem de recordar que 2013 serà un any de reformes constitucionals. Pronòstico que, durant aquest any, l’article 22 (amb disposicions que protegeixen els convenis col·lectius nacionals) serà severament atacat", va dir Robolis.

L’ofensiva contra l’última línia de defensa dels treballadors grecs va començar el 2010, quan la ministra de Treball, Louka Katseli, va introduir canvis legals sobre les negociacions laborals amb les companyies privades a instàncies de la troica.

Segons la Inspecció de Treball, 52 companyies a Grècia aprofiten aquestes reformes legals per reduir les seves despeses en salaris de 42 a 10 per cent, afectant el sou de 17.531 empleats.

Giorgos Xatzinikolaou, empleat en una important companyia d’assegurances, va dir que la por a la desocupació mantenia a gran part dels treballadors en silenci.

"Un es sent sol. Els sindicats no són fiables i són febles, i la gent que treballa calla ", ha indicat, afegint que acabava d’acceptar una reducció salarial de 20 per cent en el seu nou" contracte ".

"Si estàs assabentat del que passa allà fora, simplement tanques la boca i firmes", ha afegit.

* Article d’Apostolis Fotiadis (Atenes) extret de Periodismo Humano http://periodismohumano.com/economia/la-crisis-que-la-paguen-los-trabajadores.html

VAERSA repartió 1.400.000€ en concepto de productividad sin autorización del Consell.

2012-01-25T22:11:00.002+01:00

VAERSA repartió 1.400.000€ en concepto de productividad entre 2006 y 2009 sin la preceptiva autorización del Consell.
Así lo demuestran los informes de auditoría de las Cuentas Anuales de la Generalitat. El dinero se pagó a personal de VAERSA. Frente a ello, ni personal laboral ni funcionarios de las Consellerias han percibido jamás el complemento de productividad a pesar de estar previsto en la legislación de la función pública y en las leyes de presupuestos anuales. CGT exige que se devuelva el dinero público y que se depuren responsabilidades de los gestores de VAERSA

En la segunda entrega de la campaña “Vamos a destapar el saqueo”, la Confederació General del Treball desvela el pago de productividad a determinados empleados de la empresa pública VAERSA por un valor de 1.400.000€ en tres años.
Estos pagos se hicieron sin que, según los informes de auditoría, constara la preceptiva autorización del Consell tal y como exigen las leyes de presupuestos anuales de la Generalitat.
El sindicato exige que la Consellera de Insfraestructuras, Territorio y Medio Ambiente, como Presidenta del Consejo de Administración de VAERSA, informe de a qué trabajadores se asignó el concepto de productividad y, de no existir finalmente la autorización del Consell, que se recupere el dinero pagado de forma ilegal. Y, por supuesto, que se depuren responsabilidades de los gestores que abonaron la productividad.
CGT señala que este caso demuestra una vez más el maltrato que el Consell inflige a su personal funcionario y laboral de las Consellerias, mientras agradece con el pago de unos extras de productividad a determinado personal de empresas públicas.
Con el dinero pagado ilegalmente se evitaría el recorte previsto para muchos funcionarios o funcionarias interinas de la Generalitat, previsto en el Decreto-Ley 1/2012.

CGT continuará proponiendo medidas de recorte efectivas al President y su Consell, porque el personal funcionario no va a tolerar que los recortes salgan de su bolsillo, cuando los que han saqueado los fondos públicos son los responsables políticos.

A continuación se transcriben los apartados de los Informes de Auditoría de cumplimiento de legalidad correspondientes a la empresa pública VAERSA, referidos al pago del complemento de productividad a personal de VAERSA, publicados en la página web de la Conselleria de Economía, Hacienda y Empleo (http://portales.gva.es/c_economia/w...)
En el informe sobre las cuentas de 2009 se dice:
En el artículo 31.6 de la mencionada Ley se establece que las sociedades mercantiles en las que exista participación mayoritaria de la Generalitat Valenciana podrán pagar el concepto de productividad siempre que tengan un sistema de objetivos que permita su correcta evaluación y que el importe total del mismo no supere el 7 por ciento de la masa salarial correspondiente a las retribuciones básicas y complementarias fijas y periódicas pagadas durante el ejercicio 2008. Las Sociedades, con carácter previo a su efectiva aplicación y mediante propuesta motivada, requerirán autorización al Consell de las cantidades asignadas. La solicitud deberá remitirse dentro del último trimestre del ejercicio y deberá ir acompañada del informe de la Conselleria de Economía, Hacienda y Empleo sobre la existencia de cobertura presupuestaria suficiente. La sociedad no ha podido facilitarnos el Informe de la Conselleria ni la autorización del Consell. Durante 2009, se ha satisfecho la parte de la productividad del ejercicio 2008, que estaba pendiente de pago (208 miles de euros) y una parte de la productividad del año 2009 (229 miles de euros), cuyo importe total asciende a 477 miles de euros la cual está prácticamente liquidada a fecha de este informe.

El informe sobre las cuentas de 2008 dice:
En el ejercicio 2008 la Sociedad ha registrado contablemente y satisfecho parcialmente en concepto de plus de productividad un importe de 416,5 miles de euros. En tal sentido, la Sociedad no ha podido facilitarnos la correspondiente autorización del Consell para con el importe del mencionado complemento anual, por lo que no hemos podido comprobar el cumplimiento de lo establecido en el artículo 31.6 de la Ley 15/2007, de 27 de diciembre, de Presupuestos de la Generalitat Valenciana para el ejercicio 2008.

El informe sobre las cuentas de 2007 dice:
En el ejercicio 2007 la Sociedad ha registrado contablemente y satisfecho parcialmente en concepto de plus de productividad un importe de 369,6 miles de euros. En tal sentido, la Sociedad no ha podido facilitarnos la correspondiente autorización del Consell para con el importe del mencionado complemento anual, por lo que no hemos podido comprobar el cumplimiento de lo establecido en el artículo 28.6 de la Ley 11/2006, de 27 de diciembre, de Presupuestos de la Generalitat Valenciana para el ejercicio 2007.
El informe sobre las cuentas de 2006 dice:
La entidad ha registrado contablemente y satisfecho en concepto de plus de productividad un importe que supera al autorizado por el Consell en 131.439,43 euros, lo que contraviene lo estipulado en el artículo 28.6 de la Ley 15/2005, de 26 de diciembre, de Presupuestos de la Generalitat Valenciana para el ejercicio 2006.

Finalmente, CGT llama a movilizarse y a participar en las manifestaciones previstas el 26 de enero en Castellón, Alicante y Valencia.

CGT-Generalitat Valenciana

No paran de fornicarnos...

2012-01-25T22:05:00.001+01:00

La jerarquía de la iglesia es mucho peor de lo que habíamos imaginado. No tienen suficiente con haberse metido en nuestras conciencias y habernos robado cotas de felicidad amenazándonos con el fuego eterno inventado. No tienen suficiente con habernos fornicado durante años, usando su terminología; ahora insisten. Mientras disfrutan de privilegios injustificados desde siglos y se pasean con boato, vestimentas de seda y palmatorias de oro, predicando la pobreza y la caridad que no practican.

Pero no queda ahí. Disponen de subvenciones millonarias, ajenas a cualquier crisis, con un concordato injusto que no permite separar, de una vez por todas, la iglesia y el estado, ni sustituir definitivamente en lo público, la Biblia por la Constitución.

Y siguen; de nuevo con el apoyo del erario público, enseñan fantasías y misterios de la trinidad y, de paso, deslizan algún abuso a menores, siempre disimulados y encubiertos. No respetan las leyes laborales, contratan y despiden a su antojo, vulnerando los derechos más elementales de los trabajadores. Y llegan más lejos, se entrometen cada día en los asuntos de Estado fisgoneando en temas que no son de su incumbencia. Su papel debería quedar en el plano de las creencias, pero no es así, les gusta el poder, manejar conciencias, salir en la tele y hablar en nombre de una verdad absoluta, y por eso mismo falsa.

Y ahora quieren que nos alejemos de la fornicación, esa de la que ellos, con frecuencia, están más cerca de lo que permiten sus ideas. Con la que está cayendo, no hablan de la corrupción, ni del despilfarro, ni de la injusticia social, ni de la pobreza; sólo nos previenen contra la fornicación. Qué obsesión la suya.
Yo creo que es al revés. Jóvenes, adultos y ancianos, fornicad. Hacedlo con respeto y con toda la pasión que podáis. Sin más límites que los que marca la ley y los que nosotros libremente elijamos. Los poetas le llaman hacer el amor, pero los obispos quieren asustarnos y le llama fornicar desde el púlpito, con acento bíblico y tremendista, como siempre han hecho.

No os preocupéis, no es un tema de nombres, sino de placer y de disfrute. La libertad es nuestra, y no se la vamos a regalar a nadie, tampoco a gente con la mente retorcida, que sólo ve pecado en cualquier síntoma de felicidad. Con lo que nos fornican por todos los lados, sólo nos falta que nos amenacen.

Rafael Rivera

CGT-Bomberos Valencia: ¿Por qué salir a la calle el 26 de enero y más?.

2012-01-25T22:05:00.000+01:00

La crisis actual (provocada por la banca, el mundo de las finanzas y los especuladores, con la importantísima colaboración de una clase política corrupta a su servicio) afectó inicialmente a millones de trabajadores de la construcción y los servicios y después poco a poco se fue extendiendo al resto de sectores productivos, con el resultado que tod@s conocemos: más de cinco millones de parad@s.. y con la locomotora de la crisis capitalista cuesta abajo.. y sin frenos.

Lo que a la mayoría de la gente del sector público le parecía que nos quedaba lejos, que no nos llegaría, y en especial al sector de Bomberos… ya lo tenemos aquí. Aunque todo sea dicho de paso, en el Consorcio ya lo veníamos notando y sufriendo desde hace largo tiempo en falta de material, de vehículos, en el deterioro de instalaciones… pero sobre todo en lo que más lo hemos venido padeciendo, incluso mucho antes de la crisis, es en la falta de personal. En la actualidad tenemos una plantilla muy escasa y envejecida, agravada por falta de previsión y perspectiva de futuro de la Dirección del Consorcio ante la ola de jubilaciones que se avecina.

Pero más grave es si cabe -creo que a todos se nos encendieron las alarmas- cuando en los últimos meses hemos empezado a tener problemas serios en el cobro de las nóminas, como consecuencia de la falta de fondos en el Consorcio, ante el impago por la Generalitat de su aportación económica correspondiente.
¡¡Con la Iglesia hemos topado compañer@s.. hasta ahí podíamos llegar!!

Ante esta preocupante situación económica.. para nuestro futuro, para el del servicio público de Bomberos y para todos los servicios públicos en general, consecuencia sobre todo, del despilfarro de dinero público en grandes obras y eventos innecesarios, por la corrupción político-económica, etc, etc, etc:

La CGT convoca a tod@s l@s trabajador@s del Consorcio a la manifestación del jueves día 26, contra los recortes y demás ataques a l@s emplead@s y Servicios Públicos, anunciados por el Gobierno Central y la Generalitat.

Por la ampliación de la plantilla de Bomberos en el Consorcio, lo que ha de empezar por la continuidad indefinida de los interinos actualmente contratados.

Pero ante la gravedad de la situación y de los ataques, no debe quedarse la cosa ahí. La CGT llama a continuar la lucha de forma conjunta y coordinada con el resto de trabajadores públicos de la Enseñanza, de la Sanidad, del resto de la administración y Ayuntamientos.. hasta frenar los recortes y despidos que ya se están produciendo.

Valencia, 24 de enero de 2012

CGT - Consorcio Provincial de Bomberos de Valencia

[Descarga] CGT-RTVV presenta un informe de situación y propuestas de futuro para Radiotelevisión.

2012-01-24T20:40:00.000+01:00

Para llegar a un ERE la situación de una empresa ha de ser por definición catastrófica. Eso parece pasar en RTVV. Antes de hablar de un ERE habrá que hablar de muchas cosas, porque si el motivo es económico, habría que hablar de lo que ahora se despilfarra en el alquiler de los despachos de la Gran Vía, el despilfarro del alquiler del suelo del centro territorial de Alicante, la mala gestión de los derechos del fútbol, en qué y para qué se han gastado el dinero que se adeuda, de la poca transparencia en materia de contratación, de la F1, del Papa… en definitiva de la mala gestión de nuestros directivos.

Se han ya gastado muchos bites digitales para demostrarlo, no cabe insistir, tecleen RTVV en Google y verán. Ahora los directivos intentan ocultar su lamentable gestión en una supuesta reestructuración en que los que primero pagan son los trabajadores con sus empleos y la pérdida de sus derechos. Trabajadores que no han vivido por encima de sus posibilidades, que tienen la culpa de ser impecables y puntuales para que la televisión y la radio públicas (tres canales de TV, dos de radio y un portal multimedia) emitan programas 24 horas al día los 365 días del año.

Antes de un ERE habría que ver quien no ha hecho su trabajo. En una televisión pública los actores que intervienen para que sea posible no son sólo los directivos y trabajadores, los políticos tienen un trabajo fundamental con su labor legislativa y de control. ¿Han hecho su trabajo los políticos para que la televisión sea viable? El análisis de la legislación y su desarrollo nos podría dar luz sobre este tema. Y al hacerlo nos damos cuenta que en las leyes valencianas en materia de comunicación hay mucha palabrería de cara a la galería y muy poco desarrollo. La mayor parte de las leyes que rigen el funcionamiento, control democrático, e independencia de RTVV, como el Consell Audiovisual de la Comunidad Valenciana, el Consejo Asesor y el Comité de redacción, no se cumplen o no han sido desarrolladas. El Gobierno Valenciano y RTVV llevan un retraso supino en materia legislativa con respecto al resto de televisiones públicas españolas, al menos con las históricas, debido a la parálisis de Gobierno de Camps/Fabra y la CATASTRÓFICA GESTIÓN E INEFICACIA de los órganos de gobierno de nuestra RTVV. Mientras otras televisiones públicas ya cambiaron sus empresas a corporaciones, suscribieron un Mandato Marco y más de un CONTRATO PROGRAMA, nuestros queridos gobernantes valencianos quieren comenzar la casa por el tejado. Plantean, precipitadamente y sin reflexión, un anteproyecto de Ley de RTVV, a todas luces antidemocrático porque elimina toda fórmula de control por parte de la ciudadanía y los profesionales, y nos plantan un ERE asesino antes de cumplir sus obligaciones ¿No será que no pueden cumplirlas, o quieren quitar del medio aquello que les incomoda, les sonroja o no encaje con sus objetivos partidistas? ¿Qué han estado haciendo todos estos años? Antes de un ERE deberían de sentarse unas bases sólidas del sector audiovisual valenciano y de la nueva RTVV, para lo cual deberían de ponerse en marcha los mecanismos de control democrático que nuestros políticos no han sido capaces de desarrollar en estos 20 años.

Si los directivos han fracasado en la gestión y los políticos sólo han querido utilizar la RTVV en su beneficio, la base más sólida, honrada y que mejor han hecho su trabajo durante todos estos años son precisamente los trabajadores. CGT, y los demás sindicatos de clase, llevan años denunciando la nefasta gestión y advirtiendo a la sociedad valenciana. Por eso compañeros, la cabeza bien alta, la conciencia tranquila y el pecho fuera para reivindicar una televisión pública, de calidad y en valenciano (nunca hemos dejado de hacerlo) y EXIGIR EL MANTENIMIENTO DE TODOS Y CADA UNO DE NUESTROS PUESTOS DE TRABAJO.

Documento completo en .doc (descargar)

Diez preguntas sobre el anarquismo: una entrevista a Ferran Aisa.

2012-01-24T02:05:00.002+01:00

1) Al menos en la Europa de la última década algunos movimientos sociales –tal como ocurre con el movimiento 15-M- han reactivado de forma más visible un cierto espíritu libertario. ¿Qué factores inciden en este retorno del anarquismo? De forma inversa: ¿por qué ese espíritu libertario no cuenta con apoyos sociales más amplios?

La situación política y económica actual es propicia para que se produzca la aparición de fenómenos de aspecto o movimiento social, como ya fueron los de signo antiglobalizador de los primeros años del siglo XXI, el movimiento Okupa y otros de signo más o menos libertario que han fomentado o fomentan aspectos como la solidaridad o el soporte mutuo. En este aspecto hay que añadir al movimiento 15-M, que ha puesto en su haber la práctica libertaria asamblearia. Que el anarquismo no haya desaparecido del planeta tierra es todo un fenómeno sociológico; a pesar de todo, el anarquismo, aunque sea en pequeñas dosis, continúa presente en el nuevo siglo. La falta de un apoyo social se debe sobre todo a la fuerza motriz del Estado y de sus soportes para combatirlo directamente de maneras muy sutiles basadas en calumniarlo o ignorarlo, incluso tergiversando los hechos históricos o la memoria colectiva. Por otra parte, la falta de una organización potente, dígase sindicatos o una coordinadora de movimientos sociales y libertarios, constituye el gran hándicap para encontrar apoyos sociales más amplios.

2) Admitamos que no hay garantías para la promesa de otro mundo posible. En esas condiciones de incertidumbre, ¿cómo movilizar a diferentes sujetos colectivos en la construcción de un porvenir deseado?

Las dificultades para crear un gran movimiento son muchas, pero la historia enseña que cuando las voluntades diversas quieren luchar para cambiar algo han de unirse, la fragmentación solo sirve para dar continuidad al sistema que se pretende derribar. Otro mundo es posible pero hay que construirlo desde el presente, creo que la movilización ha de pasar por tender puentes de diálogo entre las distintas maneras de pensar o de obrar con el fin de conseguir la construcción de un movimiento lo más amplio posible.

3) La frontera entre marxismo heterodoxo y anarquismo no siempre resulta nítida, aunque sus diferencias con respecto al estado son conocidas. En este punto, ¿qué puede aportar ese discurso marxista al movimiento libertario?

Las diferencias que existen entre el marxismo heterodoxo y el anarquismo, que son muchas, pueden limarse en la unión por la base, a través de la acción y la autogestión, por aquí se podría avanzar y ésta quizá es la aportación más clara que puede presentar el movimiento libertario. Es decir: un planteamiento de libertad y descentralización por encima de la autoridad y el centralismo.

4) ¿De qué forma podría concebirse la transición desde los actuales estados-nación a una sociedad sin estado, dando por sentado que los grupos hegemónicos ya despliegan todos los medios disponibles –sin excluir la violencia- para retener su régimen de privilegios? ¿Cómo se regularían los conflictos tanto en la vida pública como privada en esa sociedad autogobernada?

Romper la hegemonía de los Estados-Nación con sus poderes fácticos (nacionales e internacionales) es realmente una proeza de titanes, pero imperios igual de grandes han caído… En todo caso si existiese una transición hacia otra sociedad diferente de la actual se habría de tener en cuenta los valores libertarios, creándose colectividades de individuos libres. Las comunidades libres se tendrían que organizar bajo los preceptos de federalismo, apoyo mutuo, solidaridad y, entre otras cosas, autogestión. La regularización de los conflictos habrían de decidirlo las comunidades en su respectivo momento.

5) Uno de los reproches más repetidos con respecto a la izquierda es su dificultad de construir frentes de lucha en común. ¿Qué responsabilidades históricas tiene el anarquismo en la fragmentación de esos movimientos que buscan activamente una transformación social radical?

Todos los movimientos de izquierdas tanto marxistas como libertarios son responsables de sus victorias y de sus fracasos, que, en realidad, han sido también las victorias y los fracasos de la sociedad en pos de su emancipación. Para recuperar un movimiento unido o frente de lucha común quizá tendríamos que volver a los rasgos comunes de la Primera Internacional, anterior a la separación de Marx y de Bakunin.

6) ¿Por qué deberíamos renunciar a abrir un frente de lucha también (aunque no solamente) en las instituciones del estado, considerando que sus políticas nos afectan de forma directa? ¿Qué posibilidades reales hay de articular «representación parlamentaria» y «democracia directa»?

Las posibilidades de que un movimiento revolucionario de izquierdas o de signo libertario participen en los organismos del Estado no son sinónimo de garantía emancipadora, todo al contrario, creo que –como la historia demuestra- participar en la política burguesa significa quedar integrado en el sistema que se quiere destruir. Pero tampoco hay que olvidar que el anarquismo ibérico ya ha participado en el poder a todos sus niveles, en otras circunstancias claro, pero el fruto real conseguido fue contrario al anhelo revolucionario perseguido. También hemos visto como los partidos llamados de izquierdas (PCE-PSOE) cuando han llegado al poder no han hecho otra cosa que cejar en su ideología y dedicarse a apuntalar el Estado burgués.

7) Una lectura habitual de la célebre expresión “pasar del gobierno de los hombres a la administración de las cosas” es que ese pasaje equivale a una clausura de lo político, esto es, a una sociedad reconciliada, libre de antagonismos. En caso que resulte válida esa lectura, ¿hasta qué punto no se reintroduce un principio teológico en la historia humana, esto es, una dimensión mesiánica en la que el Otro es plenamente integrado a la comunidad?

Los planteamientos libertarios no son ajenos a la crítica, ni tampoco pueden librarse de contrasentidos porque son realizados por seres humanos. Nadie tiene la verdad absoluta, por tanto nadie puede monopolizarla para imponerla. Suponer que un mundo libre de poderes fácticos el ser humano sea capaz de constituir un gobierno que no gobierne sobre los hombres y mujeres, sino solamente se dedique a administrar las cosas sería el máximo exponente de anarquía. Pero de aquí a creer que esta célebre expresión tiene que ver con la fe o con aspectos mesiánicos me resulta difícil de responder. Considero que el anarquismo no es un dogma, sino un conglomerado de ideas y de conceptos que resultan más filosóficos que prácticos, por tanto en una hipotética sociedad libertaria, serían los individuos de las distintas colectividades o comunidades los que desarrollarían la política correspondiente para el bien común de la sociedad.

8) En algunas variantes ácratas, de modo similar a lo que ocurre en el liberalismo, la noción de «poder», circunscripta al estado, es concebida en términos negativos y represivos. Ahora bien, ¿qué implica desistir de toda forma de poder? ¿Qué puede hacer el antipoder ante poderes imperiales globales, despreocupados de la injusticia cotidiana y de la violencia que ejercen sobre millones de seres humanos?

El anarquismo es mucho más una ética de comportamiento, que no un compendio de instrucciones de organización social. Por tanto la ética o la moral anarquista, definida perfectamente por Kropotkin, considera toda clase de poder una obstrucción al libre albedrío de los seres humanos. La lucha contra el poder ha sido uno de los grandes objetivos de los movimientos libertarios, así como la lucha contra la injusticia con el fin de concienciar a los individuos para avanzar hacia la emancipación. Por lo menos eso fue lo que se hizo en España mientras hubo un movimiento libertario popular encauzado sobre todo en la CNT.

9) La abolición de todo principio de jerarquía a menudo choca contra el reclamo de autoridad por parte de una subjetividad que con Guattari podemos denominar «capitalística». ¿Cuáles serían los espacios estratégicos fundamentales para cambiar esa subjetividad dominante y qué papel deberían jugar los intelectuales en este proceso de cambio?

Sabemos de las grandes dificultades que existen hoy en día para luchar contra las jerarquías autoritarias que dominan el mundo, y también del papel irrelevante que juegan los intelectuales en este proceso de cambio. Unos porque están a lado del poder que los alimenta, otros porque son silenciados directamente por la jerarquía autoritaria que domina el mundo. A pesar de ello los intelectuales de izquierdas, comprometidos o libertarios deben de buscar las vías propias para intentar llevar su mensaje no solamente a los “fieles”, si no saltar todas las barreras posibles, a través de todos los medios, para llevar su mensaje al resto de la sociedad.

10) La actual arremetida del capitalismo mundializado, facilitada por la institucionalización del estado de excepción, parece estar conduciéndonos a un punto de no retorno en el que el desastre ecológico y social es una posibilidad cierta, nada remota. ¿Cómo reinventar las luchas libertarias en el siglo XXI, considerando esta dinámica económico-política que nos enfrenta a una situación inédita en nuestra historia?

La fuerza del capitalismo globalizado actual con su ideología neoliberal y con su capitalismo salvaje, sólo puede ser contestada desde la unidad de acción de todos los movimientos que creen en un cambio radical y profundo del mundo. Díganse estos movimientos marxistas heterodoxos, libertarios, anarcosindicalistas, 15-M, etc. Precisamente las ocupaciones de plazas y el funcionamiento de las asambleas de barrio han venido a demostrar la viveza del anarquismo (aunque el adjetivo no se nombre) en sus valores fundamentales: Acción directa, solidaridad, federalismo, apoyo mutuo, autogestión y democracia directa. Todos éstos conceptos, en mayor o menor medida, se han aplicado (o aún se aplican) en la mayoría de las relaciones asamblearias del 15-M. Por tanto las luchas libertarias, por encima incluso, de organizaciones continúa viva en medio de la sociedad.

Fuente http://archipielagoenresistencia.blogspot.com/

Descàrrega: Curs Confederal de Reforma del Mercat de Treball 20, 21 i 22 gener 2012 Casal d’Esplai, El Saler.

2012-01-23T22:46:00.000+01:00

Ací pots trobar tots els materials del Curs de Formació celebrat el cap de setmana del 20 al 22 de gener de 2012 en el Casal d’Esplai (El Saler, València). Va ser impartit per Desiderio Martín (Gabinet d’Estudis Confederal de CGT) i Raúl Maíllo (Gabinet Jurídic Confederal CGT).

A la trobada formativa acudiren militants de CGT de tot el País Valencià.

En ordre, els continguts del Curs i, a més, els butlletins sobre Reforma de les Pensions, Reforma Laboral i Reforma de la Negociació Col·lectiva


1 Presentación del Curso


2 Crisis Económica, Crisis Social...


3 La Reforma Laboral


4 La Reforma de la Negociación Colectiva


5 En Defensa de la Libertad Sindical


6 En Defensa de las Pensiones


Boletín Reforma de la Negociación Colectiva

Més butlletins en http://in-formacioncgt.info/juridic...

[DVD] Documental "Indomables. Una historia de mujeres libres".

2012-01-23T01:28:00.000+01:00

Indomables es la última producción de ZerikusiA. Con este trabajo queremos traer a primer plano otra parte de nuestra historia, la que cuenta la experiencia de Mujeres Libres.

A mediados de Mayo de 1936 aparecía el primer número de la revista Mujeres Libres. Un año después, en Agosto de 1937, se celebraba en Valencia el primer congreso estatal de la Federación Nacional de Mujeres Libres, una organización feminista de corte anarquista que tenía como objetivo que las mujeres se liberasen por ellas mismas de la cruel servidumbre de la ignorancia.

Olvidadas hasta por sus propios compañeros Mujeres Libres llegó a contar con más de 20000 afiliadas. La vorágine de la guerra no les permitió desarrollar su programa en "la paz", pero nada ni nadie pudo impedir que germinase la semilla que portaban en sus entrañas.
El objetivo de este trabajo es, a parte de rescatar del olvido a estas mujeres, es denunciar (no me gusta el termino) la invisibilización a la que se someten, no solo a Mujeres Libres sino a otras mujeres y grupos de mujeres que por coherencia llevan hasta el final su disidencia y se mantienen al margen de estructuras pre-establecidas.
62 min.

presentacionIndomables.pdf

presentacionIndomables.pdf 8.52 MB

CGT denuncia els acomiadaments en Benteler Jit València (proveïdor de Ford).

2012-01-20T21:14:00.001+01:00

CGT denuncia que la direcció de Benteler Jit València (proveïdor de Ford) ha acomiadat a 13 treballadors després d’acordar amb UGT un ERO de 100 dies “per a evitar acomiadaments”.

L’ERO de Ford ha tingut conseqüències immediates entre les empreses proveïdores del Polígon Industrial Juan Carlos I d’Almussafes.

Molts empresaris han aprofitat la conjuntura per a reestructurar negoci amb l’objectiu de mantenir beneficis encara que això supose destrucció d’ocupació. És el cas de Benteler Jit València (dedicada al subministrament de components, peces i accessoris de vehicles), lla seua direcció va signar amb UGT a principis de desembre un Expedient de Regulació d’Ocupació temporal de 100 dies sota la premissa que “no hi hauria acomiadaments”. No obstant açò, entre els dies 22 i 23 d’eixe mateix mes, un burofax informava a 13 treballadors del seu acomiadament “objectiu” per causes productives.

Curiosament, la CGT va perdre la majoria per un únic delegat en unes eleccions sindicals irregulars. La Confederació les va impugnar i el Tribunal d’Arbitratge Laboral va emetre un laudo donant la raó a eixa impugnació. Però, la pròpia empresa va decidir portar el conflicte a judici i a dia d’avui està tot esperant sentència. Entretant, el sindicat UGT (que arran de les eleccions impugnades es va fer amb la majoria) ha arribat a un acord al que es va oposar la CGT per abusiu. Enfront de l’ERO de 39 dies plantejat per la multinacional Ford, la direcció de Benteler Jit València i UGT van acordar un ERO temporal per a l’any 2012 de 100 dies, període en el qual els treballadors percebrien la prestació per desocupació. Segons van informar empresa i UGT a la plantilla, l’acord evitaria acomiadaments.

Lamentablement, els fets han desvetlat l’engany. 20 dies després de la signatura del ERE, en ple període vacacional, un burofax comunicava a 13 treballadors el seu acomiadament “objectiu” per causes de producció amb una indemnització de 20 dies per any treballat.

Davant el vergonyant ardit de l’empresa, que ha comptat amb la complicitat evident d’UGT, treballadors acomiadats i sindicalistes de CGT van decidir fer patent el seu desacord amb la política de l’empresa amb concentracions. La primera d’elles va tenir lloc en la vesprada d’ahir aprofitant la visita d’alts directius (una visita per a la qual l’empresa va gastar 90.000 euros per a tenir condicionada la planta). Els treballadors van voler rebre explicacions del director de Recursos Humans i del Gerent. I no solament no van obtenir resposta alguna sinó que la visita a la planta de no es va produir. Avui CGT ha organitzat una altra concentració.

CGT manifesta la seua indignació davant semblant tripijoc i lamenta profundament totes aquelles accions que suposen pèrdua de drets, atur i destrucció del teixit industrial valencià. Així mateix, el sindicat informa que continuarà amb les mobilitzacions fins a aconseguir la readmissió dels acomiadats.

CGT inicia en la Generalitat la campanya “Anem a destapar el saqueig”.

2012-01-20T21:10:00.000+01:00

La Confederació General del Treball ha començat una campanya de denúncia del balafiament i desviament de fons públics a interessos privats. L’objectiu és exigir responsabilitats jurídiques i penals als gestors de la Generalitat Valenciana.

CGT s’ha proposat destapar fins a l’últim cas de saqueig i ho farà en successius lliuraments. A més d’exigir la derogació immediata del Decrete-Llei 1/2012 (CGT no accepta cap retallada dels salaris dels treballadors perquè no són responsables del dèficit), el sindicat proposa que es duga a terme una auditoria que aclarisca a qui s’ha destinat els diners públics.

La primera dels lliuraments, feta efectiva avui entre els treballadors i els mitjans de comunicació, versa sobre l’empresa pública VAERSA, adscrita a la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi ambient.
Tal com assenyala l’informe de fiscalització de la Sindicatura de Comptes de l’any 2010 “Igual que en exercicis anteriors, en 2010 s’han comptabilitzat despeses en concepte de serveis d’assessoria i defensa jurídica, per un import conjunt de 335.135 euros, sense prèvia formalització contractual i, per tant, sense atendre a l’establit en les normes generals de contractació del sector públic i als principis licitatoris previstos en l’article 175 de la LCSP”.

Així mateix, l’informe del mateix organisme de l’any 2009 diu “Igual que en exercicis anteriors, s’han comptabilitzat despeses en concepte de serveis d’assessoria i defensa jurídica, per import de 320.000 euros, sense que s’haja formalitzat un contracte que regule la prestació del servei i, per tant, sense atenir-se a l’establit en la LCSP”.

CGT apunta que la llavors Conselleria de Territori i Habitatge i VAERSA van signar el 2 de febrer de 2006 un conveni perquè els Lletrats de la Generalitat realitzaren funcions d’assessorament jurídic i defensa en judici per a VAERSA, per la quantitat de 3.600 euros anuals, revisables anualment d’acord amb l’IPC. En definitiva VAERSA paga 335.135 euros per un servei que li podria haver costat 3.600 euros a l’any. És evident que amb els diners regalats es podria evitar la retallada d’uns quants funcionaris de la Conselleria.
En aquest sentit, CGT exigeix que la Consellera d’Infraestructures, Territori i Medi ambient, com a presidenta del consell d’administració de VAERSA, diga públicament als funcionaris de la Generalitat retallats i als ciutadans qui o qui són les persones a les quals s’ha adjudicat a dit aqueixos contractes i que es depuren responsabilitats. I si no actua immediatament, s’exigirà que ho facen els Tribunals de Justícia.
D’altra banda, el sindicat fa una crida a la mobilització dels treballadors de la funció pública per a frenar el descontrol actual que afecta a la Generalitat i que posa en greu risc la prestació de serveis públics essencials com la sanitat, l’educació o les prestacions socials.

CGT-Generalitat Valenciana
València, 20 gener 2012

Ocho preguntas sobre el anarquismo: una entrevista a Enrique Falcón.

2012-01-20T02:03:00.000+01:00

Si quieres que te diga la verdad, yo no percibo un especial “regreso del anarquismo”, ni siquiera queriéndolo observar a través de la experiencia colectiva con que entendemos el 15-M. Me imagino que desde esta apreciación habría que hablar entonces de la crisis del keynesianismo en occidente, de la caída del régimen soviético, de la rendición de los estados nacionales a las familias más ricas y a los mercados, o de la incompatibilidad acuciante que existe entre expansión capitalista y naturaleza.

Es cierto que el “No nos representan” del 15-M podría hacernos pensar en esa supuesta vuelta del anarquismo. Sin embargo, hay dos hechos que podrían llevarnos a repensar esto con otros matices. El primero es que ese mismo movimiento también se alimenta de elementos propiamente socialdemócratas que no estarían del todo dentro de sus supuestas filiaciones libertarias. En segundo lugar, sería quizá deshonesto pensar en un “regreso del anarquismo” cuando las prácticas sociales del movimiento libertario vienen de bien largo, desde hace décadas, expresándose históricamente en diferentes circunstancias concretas.

Existe además un tercer hecho sobre el que creo no podemos pasar de puntillas una vez entrados en este nuevo ciclo histórico. El aparente desmantelamiento actual del estado en manos de la voracidad de los mercados pareciera correr paralelo a un regreso del anarquismo, cuando estoy más que convencido que no es más que un espejismo cuidadosamente tramado: el estado, en fin, sigue siendo hoy una de las mejores instituciones con las que poder canalizar los intereses de clase de los más poderosos. El parlamentarismo con el que se pretende legitimar ese estado “recortado” no hace más que actualizar la necesidad de prácticas sociales reivindicadas desde hace tiempo por el mundo libertario. Y ese mundo no podrá recibir apoyos sociales más amplios mientras se siga creyendo que, ante las llamadas “fuerzas del mercado”, es imprescindible apuntalar la arquitectura de lo estatal.

Es decir, en el actual estado de cosas la pregunta que cabría hacerse es: ¿hasta cuándo seguiremos creyendo que la “la fuerza de nuestros votos” cambiará de veras la actual alianza entre estado y mercado? ¿Cuántas catástrofes seremos capaces de acumular para desvelar por fin el rostro actual que se enmascara en ese espejismo de pactos?

Tenemos un pánico tremendo a ser auténticamente libres y, al mismo tiempo, somos más que conscientes de que ese miedo existe, tanto en nosotros como en nuestra propia biografía de educación y formación. Lo realmente complicado es desear empoderarnos de nuestra historia, y hacerlo en común. Precisamente la experiencia acumulada del anarquismo nos muestra cómo se ha podido vencer esa lógica de encierro y de dejación de nuestra propia libertad: un hombre o una mujer diciendo “No” es un hombre y una mujer “posibles”, claro que sí. Si no nos creemos eso, deberíamos entregarnos ya a la resignación que se nos predica, a la destrucción mutua, o al fascismo.

Las prácticas compartidas de liberación (bien reales en nuestra historia y lejos del misticismo de la conversión individual) alimentan esa posibilidad común de resistencias y desobediencia, allí donde se ejercen, y son precisamente esas prácticas sociales (el anarquismo, creo, es más una práctica social viva que una teoría meticulosamente preestablecida) las que nos pueden demostrar que no es un absurdo “educarnos” desde otras lógicas posibles. Sé que aquí deberíamos sacar algo de artillería de los manuales de antropología, pero reconozco que yo me manejo muy mal con la teoría; con la palabra poética en la mano (quizá me desenvuelva algo mejor ahí) quise expresar esto mismo, no hace mucho tiempo, con este poema, por si sirve de algo:

CANCIÓN DEL LEVANTADO

No adoptes nunca el nombre que te dé la policía

No acerques tu caricia a la piel del invasor

No comas de su trigo, no bebas más su leche

No dejes que tu alberca la vuelvan lodazal

No esperes casi nada de su magistratura

No reces en su lengua, no bailes con sus ropas

No pierdas nunca el agua que duerme a los guardianes

Ni alojes en su boca la sal de tu sabor

No guardes en el sótano más bombas incendiarias

No firmes con tu letra los presagios del poder

No tiendas más cadáveres en la comisaría

No esperes nunca nada de la voz del ataúd

No entregues tu camisa a ninguno de sus bancos

Ni viertas en tu vientre el pozal de una bandera

No lleves a tu amigo a los pies del impostor

No dejes que su lengua fructifique tras tu casa

No dejes a tus hijos,

no permitas a tus hijos

correr por su jardín.

Valdría entonces el poemita de marras. O, mejor aún, aquello que solía repetir nuestro Fermín Salvochea: «Los pobres son los más y tienen la razón y la fuerza de su parte. ¿Qué necesitan para vencer? Solamente quererla».

Las fronteras entre esos dos mundos –el “marxista” y el “libertario”– son más nítidas y cerradas en la teoría que lo que en realidad ocurre en las calles, donde el transvase de intuiciones y prácticas es más fluido de lo que cabría imaginar. Dicho esto, y reconocida la transfusión recíproca entre esos dos discursos (¿realmente son solamente dos?), la pregunta a lo mejor no sería tanto cuáles podrían ser las mejores aportaciones del marxismo al anarquismo (o a la inversa), sino qué aportan ambos, y cada uno, en el frente de las resistencias comunes al sistema de poder actual, cómo cuestionarlo de manera más eficaz y visible.

En todo caso, se me ocurre que de un marxista un buen anarquista podría aprender algunas cosas acerca de la gestión de la fuerza; y que, de un modo inverso, de un anarquista un buen marxista podría aprender también alguna cosa acerca de la gestión de las decisiones verdaderamente colectivas.

Sería muy ingenuo dar una respuesta sencilla a esa pregunta cuando ni siquiera está del todo claro que aún estemos manejándonos en las coordenadas de los estados-nación. Lo cierto es que asistimos a un despliegue asombroso del capitalismo en el que este necesita tanto del “político clientelista” (que se siente cómodo en los entresijos de las administraciones nacionales) como del “tecnócrata” (especialmente hábil cuando se maneja en las redes más globalizadas de los mercados financieros).

En cualquiera de los dos casos, ambos se han estado apoyando sobre un acto general de dejación por parte de las poblaciones gobernadas, y ese acto les confiere a ambos un enorme poder de continuidad y legitimidad. No es otra cosa que una especie de pacto delegacionista por el que transvasamos sobre el político nuestras propias capacidades de decisión (acerca de qué prioridades políticas hay que tomar en cada momento) y, en caso de fracasar aquel, nuestra propia capacidad de movilizar ideas (acerca de cómo se vuelven efectivas sus formas concretas de organización social).

Lo que todavía me parece aún más preocupante es si deberemos esperar la emergencia (hablo de Europa) de una tercera “figura delegada”, la del político caudillista, a la que el capital no dudará en recurrir en caso de que incluso el tecnócrata también resulte insuficiente. ¿También entonces la gente delegará en él su propia capacidad de fuerza, en un nada improbable escenario de sociedades administradas según corte fascista?

Creo que es precisamente sobre esa continua acta de delegaciones sobre la que deberíamos actuar, dinamitando nuestro miedo a la libertad y deslegitimando toda práctica con que la gente renuncia a su empoderamiento en tanto ciudadanos. Es decir, dejar de delegar en los extraños (el político clientelista de siempre, el tecnócrata de ahora, el caudillo de pasado mañana) nuestra decisión, nuestra creatividad y hasta nuestra propia fuerza. De otra manera seguiremos asistiendo a cómo el capital moviliza sus propios intereses (que no son, ni de lejos, los de la ciudadanía) a partir de esa triple dejación.

En fin: a ese “No nos representan” debería seguir la recuperación de espacios comunes –lo más autogobernados posibles– de decisión colectiva, los presupuestos participativos, la banca ciudadana, los tribunales populares para los conflictos del ámbito común, el control sobre el armamento nacional, la territorialización sostenible de nuestros recursos, la socialización de todo medio de producción, la mesura sobre la productividad y el consumo, la emergencia de las asambleas locales, y todas cuantas prácticas de empoderamiento horizontal sea capaz la gente de movilizar libremente. Pese a ello, mucho me temo que tras el “No nos representan” nos podamos llegar a contentar con la conquista de alguna que otra reforma electoral, con Sarkozy celebrando ahora una Tasa Tobin, o con una ciberdemocracia tipo Facebook (esas “plataformas simpáticas para seducir a millones de usuarios a los que colocar publicidad personalizada”, ha escrito Isaac Rosa en su última novela), ... y que ahí se quede todo.

Seguramente que muchas, como también ocurrió desde otros lados de ese frente de lucha común. Rastrear esas fracturas –sobre todo las que se produjeron en esos momentos de nuestra historia en que la rebelión fue realmente decisiva– es un campo minado del que deberíamos aprender muchísimo. Pero no es fácil decir esto y quedarse tan pancho cuando se recuerda a los rebeldes de Kronstadt o a los anarquistas españoles durante la guerra civil.

No creo que sean articulables de modo alguno «representación parlamentaria» y «democracia directa», sinceramente. Es lo que no acabamos de asumir. El pasado año 2011 se saldó con un hecho devastador (entre los muchos que cabe contabilizar en la memoria del capitalismo): la inconveniencia de que el pueblo griego hablara a través de una cosa tan sencilla como es un referendo. Lo que no interesaba a los mercados se ratificó mediante un acto de decisión por parte de los representantes estatales del pueblo griego. ¿Habría sido una alternativa una lucha en las instituciones del estado para intentar abrir allí una salida “a la islandesa”? Probablemente, pero sabemos en qué suele acabar todo eso.

Para que un partido pueda realmente utilizar con fuerza y eficacia las instituciones del estado, con el deseo de pararles los pies a las fuerzas del mercado, es preciso dotar a ese partido de unas dimensiones tales y de unas dinámicas organizativas tales que acabarán inhabilitándolo como vehículo de democracia directa, aunque fuera precisamente esa su vocación inicial. Nuestra historia está jalonada de dinámicas como esta (ahora estoy recordando el registro que sobre algo parecido hizo Belén Gopegui en su última novela). Basta asomarse a los entresijos de poder que maneja cualquier partido medianamente capacitado para obtener una destacada fuerza en los parlamentos, para comprobar –no sin cierta dosis de desolación– sus traiciones de clase y sus alianzas con los sectores estratégicos de poder en las sociedades que pretenden administrar. Creo sinceramente que las estructuras de partido actúan de manera impermeable ante cualquier posibilidad medianamente seria de democracia directa; las estructuras de partido ni son asambleas ni generan asamblea a su alrededor.

7) En algunas variantes ácratas, de modo similar a lo que ocurre en el liberalismo, la noción de «poder», circunscripta al estado, es concebida en términos negativos y represivos. Ahora bien, ¿qué implica desistir de toda forma de poder? ¿Qué puede hacer el antipoder ante poderes imperiales globales, despreocupados de la injusticia cotidiana y de la violencia que ejercen sobre millones de seres humanos?

No, los anarquistas no negativizan el poder. De modo alguno. Ni siquiera creo que sea admisible que los neoliberales hayan renunciado al ejercicio de poder, vaya que no. Lo que ocurre es que estos desean ejercerlo (y repito: vaya que lo ejercen) minimizando las dimensiones del estado y arrodillándolo ante las fuerzas del mercado, cuyos intereses –sería bueno que no lo olvidáramos– no suelen ser nunca los de la mayoría de la gente.

Los anarquistas desean minimizar el dominio del estado a través de procesos participativos de empoderamiento popular: la gente ejerciendo su capacidad de decisión (y no seamos ingenuos: esto es poder) en todo lo que afecta a las cosas comunes, sin mediación de representantes ni de agentes externos del orden. Las prácticas sociales libertarias no desisten, pues, de poder decidir juntos acerca de la vida en común. La asamblea, de hecho, no se constituye nunca como una fuente de antipoder (aunque este término sea desde luego útil a la hora de juzgar las posiciones en conflicto): es, de facto, una fuente de poder.

La segunda parte de tu pregunta introduce en todo esto una cuestión ya clásica dentro del pensamiento anarquista, el “problema de las escalas”: ¿cómo escalar el poder de las dinámicas asamblearias a dimensiones globales sobre territorios cada vez más complejos? Es esta, de hecho, la misma cuestión que estarían planteándose hoy los ideólogos que confían en la fuerza de los estados, acerca de los posibles modos de construcción de un estado global capaz de hacer frente a la internacionalización de los mercados financieros y de la ya intensísima comunicabilidad de los espacios tradicionalmente regionales. Desde luego, no es nada fácil manejarse en esas escalas –al menos a mí me resulta más que dificultoso– y es aquí donde se suele acusar al anarquismo de acabar siendo no más que una buena idea “para pasado mañana”.

En cualquier caso, a pesar de la tradicional dificultad que el anarquismo muestra para las arquitecturas sociales a gran escala, hay que reconocer –quizá hasta con urgencia– que los primeros frentes de lucha y contestación han de partir de lo local, en el ámbito de territorios de alcance seguramente más pequeño. Si las personas somos incapaces de romper jerarquías y delegaciones en nuestra vida social más cotidiana, ¿cómo plantearnos hacerlo sobre escalas todavía más gigantescas?

8) La actual arremetida del capitalismo mundializado, facilitada por la institucionalización del estado de excepción, parece estar conduciéndonos a un punto de no retorno en el que el desastre ecológico y social es una posibilidad cierta, nada remota. ¿Cómo reinventar las luchas libertarias en el siglo XXI, considerando esta dinámica económico-política que nos enfrenta a una situación inédita en nuestra historia?

Si te soy sincero, cuando pienso en el futuro de Europa, soy cada vez más pesimista: puede que a la postre el fin del capitalismo arrase, efectivamente, con todo. No deberíamos menospreciar la posibilidad de estar llegando a ese punto de no-retorno absoluto.

La dinámica autodevoradora del capital es a todas luces imparable y ella misma parece precipitarse al colapso, independientemente de si se reactivan o no fuerzas antagonistas de resistencia. La gran pregunta de nuestro tiempo es si ese colapso dejará –justamente antes o justamente después– algún espacio verdaderamente respirable en términos humanos, o si habremos de asistir en Europa a la emergencia de comunidades humanas refeudalizadas de corte fascista. La figura del caudillo no es, a mi modo de ver, una reliquia del pasado.

Es en ese momento donde será deseable comprobar el grado de sentido común acumulado en la memoria histórica de la gente: la experiencia acumulada de prácticas sociales saludables, contenidas, esperanzadoras y autogestionadas podrá ser más que útil para hacer creíble, entonces, la supervivencia de los pueblos. Y el anarquismo –junto con otras fuerzas emancipatorias de resistencia y liberación– tendrá entonces mucho que decir.

fuente http://archipielagoenresistencia.blogspot.com/

Trabajadores de RTVV se concentran para pedir el mantenimiento del trabajo.

2012-01-19T21:27:00.002+01:00

Centenares de trabajadores de Radio Televisión Valenciana (RTVV) se han concentrado este jueves (19 enero) a las puertas de los centros de producción de programas de Burjassot (Valencia) y Alicante para exigir el mantenimiento de todos los puestos de trabajo del ente.

Las concentraciones, convocadas por el comité de empresa, se han realizado el mismo día en que el sector público también ha mostrado su rechazo al paquete de medidas de ajuste aprobado por el Consell.

La concentración en la sede de RTVV en Burjassot ha continuado con un recorrido de los trabajadores por las instalaciones en el que han exigido nuevamente la dimisión del director general del ente público, José López Jaraba. Además, han reclamado a la Generalitat que depure las responsabilidades pertinentes en los directivos y "no haga pagar el derroche de dinero público y de la mala gestión a los trabajadores".

Asimismo, los empleados de la corporación han acordado en asamblea continuar con las movilizaciones para defender el mantenimiento de sus puestos de trabajo. En concreto, han decidido volver a concentrarse el próximo 26 de enero frente a los centro de Valencia, Alicante y Castellón, y participarán también en la manifestación que tendrá lugar ese mismo día en contra de los recortes aprobados por el Consejo valenciano.

Retallades de Rajoy: les dones carreguen amb la pitjor part.

2012-01-19T21:23:00.001+01:00

Un article de Juan Torres López.

Moltes anàlisis han posat en relleu que els costos de la crisi i de les polítiques que vénen aplicant els governs al servei de la banca i de les grans empreses, com a Espanya, recauen principalment sobre les classes treballadores. No obstant això, se sol concedir molta menys importància al fet que ho fan d’una forma molt particular sobre les dones treballadores i sobre les dones en general, estiguin o no ocupades.

En el llibre "Desiguales. Mujeres y hombres frente a la crisis financiera" (Icaria 2010) Lina Gálvez i jo vam posar en relleu que la discriminació que sofreixen les dones havia estat un dels factors que van ajudar a generar la crisi, en la mesura que va incrementar la desigualtat que està a l’origen. I també que si les polítiques que apliquessin els governs, com ve succeint, fossin les que satisfan als grans grups financers i patronals la crisi portaria amb si un major augment de les diferències entre dones i homes.

Això últim és el que ha passat i els governs han estat plenament conscients dels efectes tan injusts de les seves polítiques que han pres també mesures orientades a ocultar-los o dissimular-los. Així, quan van començar a prendre’s mesures “contra la crisi”, un eufemisme que en realitat ha significat a favor de la banca i de les grans empreses, el primer que va fer l’anterior govern, fins i tot a costa d’incomplir la seva pròpia Llei d’Igualtat, va ser deixar d’avaluar l’impacte que anaven tenint les seves decisions sobre la diferent situació d’homes i dones. És a dir, invisibilitzar el seu efecte desigualitari.

Ara, al govern de Rajoy tampoc sembla que li preocupi determinar prèviament qui seran els pagans o principals beneficiaris de les mesures que adopta, única forma de poder seguir difonent la mentida que les seves polítiques satisfan els interessos nacionals quan en realitat simplement estan afavorint als sectors socials de major renda, riquesa i poder.

La primera bateria de mesures que s’acaben d’aprovar és una mostra ben clara que les càrregues que genera la crisi es reparteixen molt desigualment entre la població i que perjudiquen d’una manera especial a les dones.

La congelació del salari mínim (per primera vegada des de 1967) quan és un dels més baixos del nostre entorn europeu (solament per sota del d’Eslovàquia o Portugal) perjudica considerablement més a les dones treballadores que als homes perquè hi ha un 15,5% d’elles que guanyen menys que salari mínim enfront de solament el 5,6% dels homes, segons l’última Enquesta d’Estructura Salarial (2010).

La congelació del salari mínim també afecta de forma més negativa a les dones que als homes perquè les primeres solen estar empleades en llocs de treball pitjor retribuïts que són els que “llencen a la baixa” els salaris mínims més reduïts. El salari de les dones espanyoles és molt més baix que el dels homes -com mitjana un 78% del masculí- i la retribució mitja per hora treballada que reben és el 76,1% de la dels homes. I, segons l’esmentada enquesta, mentre que el 9,81% dels homes ocupa ocupacions amb salaris més de cinc vegades el salari mínim, aquest percentatge és de solament el 4,77% en el cas de les dones.

En particular, la congelació del salari mínim és especialment perjudicial per a alguns col·lectius de dones com les dedicades al servei domèstic (que empra a 686.000 persones de les quals el 90% són dones) ja que la seva retribució es fixa prenent-lo directament com referència.

I al gaudir de menor renda, les dones seran també especialment perjudicades per la reforma de l’IRPF el cost del qual, com han demostrat els tècnics del Ministeri d’Hisenda (http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=228), recaurà principalment sobre els treballadors amb menors nivells d’ingressos.

L’ajornament de la millora en la pensió de viduïtat també afecta especialment a dones ja que hi ha un 44,5% d’elles que són vídues enfront de solament un 12,2% dels homes. I també el de l’ampliació a quatre setmanes del permís de paternitat que a més suposa un nou i vergonyós incompliment de la llei, a pesar que el seu cost és ínfim (entre 200 i 250 milions d’euros), ja que hauria d’haver entrat ja en vigor l’any passat.

La pèrdua de poder adquisitiu que seguiran sofrint les pensions igualment perjudica especialment a les dones ja que, com mitjana, la pensió que reben és més baixa que la dels homes (aproximadament el 61% de la que perceben de mitjana els pensionistes masculins) i hi ha moltes més dones pensionistes en situació precària, de pobresa o exclusió: una mica més del 70% de qui reben les més baixes pensions no contributives són dones.

La moratòria en l’engegada de la llei de dependència suposa així mateix un perjudici i una càrrega addicional principalment per a les dones ja que són dones la immensa majoria de qui assumeixen la tasca de cuidar a les persones depenents fora (gairebé el 95% en el cas de les auxiliars de les residències) o dintre dels seus domicilis o famílies (en més o menys la mateixa proporció).

La congelació de plantilles en el sector públic també perjudica especialment a les dones per diverses raons. Primer perquè les dones són les que en major nombre es vénen incorporant a ell i, sobretot, en àmbits més feminitzats (sanitat i educació) on les retallades estan sent més amplis com a conseqüència que en realitat no es busca estalviar despesa sinó privatitzar serveis públics per a posar-los a la disposició de les grans empreses i bancs.

A més, les dones ocupen en el sector públic els llocs més precaris i per tant més afectats per les retallades en nombre i despesa de personal. Representen el 30,05% dels funcionaris però el 51,09% dels contractats laborals i el 55,64% del personal eventual. I, d’altra banda, mentre que representen el 70% del cos i categoria més baixos -C2- solament el 29,13% del personal del cos de major rang -A1-, són dones, tot això segons l’últim informe del Ministeri d’Hisenda sobre Personal al servei del Sector Públic Estatal 2009. En conseqüència, la menor entrada de personal i l’amortització de places, a més de la congelació de sous, li afectarà principalment als empleats públics de sexe femení.

En altre ordre de coses, també serà extraordinàriament negatiu per a les dones el consens que desgraciadament sembla que subscriuen fins i tot els dos grans sindicats, CCOO i UGT, per a promoure l’ocupació a temps parcial. Quan la seva promoció es fa coincidir amb polítiques que deprimeixen l’activitat i l’ingrés, amb la disminució de la despesa social i de les infraestructures del benestar col·lectiu i amb un silenci gairebé total sobre la necessitat de promoure avançar cap a la coresponsabilitat entre dones i homes, no es pot creure que darrere de més ocupació a temps parcial vagi a haver-hi la possibilitat real de generar més activitat i més llocs de treball decents sinó altra cosa molt distinta.

El que vindrà inevitablement serà una modificació de la divisió del treball per a tornar a esquemes patriarcals que impliquen especialitzar a les dones en una doble tasca laboral, la no retribuïda en la seva família i la puntual i mal pagada en el mercat de treball. O el que és el mateix, una versió postmoderna però fins i tot més precària encara de la pota trencada i a casa del franquisme.

Finalment, i en termes més generals, no podem oblidar que la disminució de la despesa social, no solament en els camps als quals acabo de fer referència, està perjudicant també de manera particular a les dones perquè les retallades, com està passant especialment en les comunitats governades pel PP, s’estan aplicant més o menys subrepticiament a molts serveis específicament destinats a cobrir necessitats o interessos femenins com els instituts de la dona, els serveis d’ajuda jurídica o a destinats a lluitar contra la violència de gènere.

En suma. Les classes treballadores i els grups socials de menor renda en general són els que en major mesura estan pagant els costos de les polítiques que s’apliquen enfront d’una crisi provocada pels banquers però que es destinen justament a augmentar el seu poder i els seus privilegis. Però això no és tot perquè, dintre d’ells, les dones suportaran un pes molt major d’aquests costos. Si estan ocupades, perquè tenen més probabilitat de perdre el lloc de treball que els homes i perquè els afectarà en major mesura que a ells la pèrdua de sou i salari; si són pensionistes o reben prestacions socials perquè la pèrdua d’ingressos per les retallades serà major que la que sofreixin els homes; si solament treballen en la seva casa perquè la menor provisió de béns públics d’atenció i cura (guarderies, serveis de dependència, etc.) els farà treballar més hores ja que no es fomenta la corresponsabilitat i perquè l’augment de l’atur masculí i el tenir al marit a casa en lloc de treure-li problemes de conciliació els hi augmenta (com han demostrat Lina Gálvez i Mauricio Matus a "Impacto de la ley de Igualdad y la conciliación de la vida laboral, familiar y personal de las empresas andaluzas" (Fundación de Estudios Sindicales 2010).

La patronal i la dreta més recalcitrante ha assenyalat en moltes ocasions que les polítiques d’igualtat i en concret les d’igualtat entre dones i homes són simplement “guindas”, luxes que ni tan sols en temps d’expansió i vaques grosses ens podem permetre. No solament demostren així el caràcter reaccionari, arcaic i patriarcal del seu pensament. Amb això va també la seva ignorància perquè l’experiència ens està demostrant clarament que la major desigualtat i la discriminació entre els éssers humans han estat el fre més potent del progrés i la causa de les crisis i de les pertorbacions sistémicas que estem vivint.

* Extret de Madrilonia http://madrilonia.org/2012/01/recortes-de-rajoy-las-mujeres-cargan-con-la-peor-parte/

Movilización en Telemarketing.

2012-01-19T21:17:00.001+01:00

El día 22 de enero se cumplirán dos años desde que comenzamos a negociar el convenio y desde entonces el número de empresas del sector casi se ha duplicado y sus ingresos han aumentado en un 4.8% en el 2010, hasta los 1.865 millones de euros.
Aunque todavía no hay datos definitivos, los resultados para el 2011 también son de crecimiento, y las previsiones y estudios de mercado que hacen las empresas indican que seguirán engordando su negocio: para 2012 se espera un crecimiento cercano al 2% y de alrededor del 4% en 2013.

Del total de empresas del sector, las 10 más importantes se reparten el 65.60% del pastel. ¿Crisis y dificultades? En dificultades estamos las y los trabajadores del Telemárketing, que cada vez nos cuesta más trabajo llegar a fin de mes a causa de su avaricia. Una avaricia que nos ha llevado a dos años de “presuntas” negociaciones en las que la patronal ha demostrado una y otra vez que no tiene más interés que seguir dilatándolas en busca de vencernos por desidia y que acabemos aceptando cualquier migaja que nos ofrezcan. Su objetivo es seguir beneficiándose de las sucesivas reformas laborales que cada vez les dan y les darán un mayor margen para explotarnos y pisotearnos.

Si queremos revertir esta situación, tenemos que tener claro que nosotros/as, los/as trabajadores/ as, somos los/as únicos/as que podemos hacerlo, manifestando de forma activa, clara y tajante que no vamos a permitir que nos traten como a mercancía.

Para conquistar las mejoras laborales que merecemos no podemos quedarnos quietos ni echarnos a un lado. Tenemos que convencernos que cuando la patronal dice que está en crisis y que no puede mejorar nuestras condiciones MIENTE.

Desde éstas líneas os animamos a continuar con la cabeza alta y el paso firme para poder revertir nuestra precaria situación. En las páginas que siguen os mostramos que la lucha sigue y que debe continuar día a día en nuestros puestos de trabajo, reclamando lo que nos corresponde y sin ningún miedo.

Informamos asimismo que la próxima reunión del convenio se celebrará el próximo viernes día 20 de enero a las 10:00, y que desde CGT acudiremos, cómo lo hemos venido haciendo hasta ahora, con una posición firme frente a ésta avara patronal, y reclamando lo que por justicia nos corresponde.

CGT-Telemarketing

21-G València: Assemblea d’afiliats de CGT-Ford.

2012-01-19T21:07:00.004+01:00

A les 10h en el local de CGT (Av. del Cid, 154) reunió d’afiliats de Ford al sindicat.
+ info: http://cgtford.blogspot.com/

"Moda espanyola a Tànger: Treball i supervivència de les obreres de la confecció".

2012-01-19T21:03:00.000+01:00

SETEM i Campanya Roba Neta han publicat un informe de 60 pàgines que analitza l’impacte del desenvolupament de la indústria tèxtil i de la confecció a la ciutat de Tànger (Marroc) sobre les condicions de vida de les treballadores i de les seves famílies. L’informe ha comptat amb la col·laboració de l’Associació Attawassol.

La Campanya Roba Neta, coordinada per la ONGD SETEM, publica una investigació realitzada al Marroc: "La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obreras de la confección". En aquest informe s’analitzen, a partir de les vivències de 118 treballadores del sector, les condicions de vida i treball de les obreres que treballen en tallers tèxtils de Tànger, alguns d’ells proveïdors de grans firmes de moda espanyola.

L’informe descobreix les dures condicions de les obreres de confecció marroquines: excés d’hores de treball, baixos salaris, abusos verbals i físics, arbitrarietat en la contractació i l’acomiadament, mesures disciplinàries desproporcionades i obstacles a l’acció sindical. Les hores extres són obligatòries i no se solen remunerar. Perllonguen la jornada fins a les 12 hores diàries, sis dies a la setmana per salaris que no superen els 200 euros mensuals, i que, en ocasions, estan per sota dels 100 eur/mes. Les treballadores més joves, sovint menors de 16 anys, són considerades aprenentes i se’ls fa treballar sense contracte les mateixes hores que la resta, però cobrant 0,36 €/hora, tres vegades menys que les seves companyes.

En el Marroc hi ha una forta presència de tallers proveïdors de Inditex (Zara, Bershka, Pull&Bear, Stradivarius, Oysho, Massimo Dutti). La majoria de les obreres entrevistades que treballen confeccionant la roba d’aquestes marques manifesten que no es respecta el límit d’hores, arribant fins a 65 hores setmanals i, encara que en general el salari arriba al Salari Mínim Interprofessional Garantit (SMIG) del Marroc, tot just 178,72 euros mensuals, segueixen vivint en situació de pobresa.

Molts dels tallers proveïdors de Inditex treballen també per a Mango. Les obreres de les fàbriques proveïdores de Mango també revelen que en els seus centres de treball no es respecta el límit d’hores i realitzen fins a 65 hores setmanals. La memòria anual de Mango de 2010 ja advertia que les seves auditories havien detectat situacions no acceptables en alguns proveïdors de Tànger i que s’havia establert un termini de sis mesos per a la correcció d’aquestes problemàtiques. També s’han recollit testimoniatges de treballadores de tallers proveïdors de Mayoral, El Corte Inglés i Dolce&Gabanna amb condicions laborals semblants.

La deslocalització de la confecció en països com Marroc ha permès ampliar els beneficis de les grans marques tèxtils. Segons l’autor de l’informe, Albert Sales, “aquestes empreses tenen en la seva mà la capacitat, tant de generar situacions d’explotació laboral, com d’evitar-les”. Moltes han assumit codis de conducta i compromisos, però a pesar de les mesures de Responsabilitat Social Empresarial, moltes treballadores marroquines segueixen vivint situacions de pobresa alhora que compleixen amb una jornada laboral extremadament llarga.

Els codis de conducta laborals adoptats per les empreses de moda recullen l’obligatorietat de passar auditories en els tallers. Però les metodologies d’auditoria són molt diverses i en moltes ocasions no s’arriben a identificar els problemes laborals reals. Això passa perquè quan hi ha auditoria, les fàbriques realitzen canvis temporals com donar d’alta a treballadores en la Seguretat Social, incrementar la salubritat en l’espai de treball, complir els horaris laborals, acomiadar a les treballadores sense contracte i ocultar a les treballadores menors. Una treballadora d’una fàbrica proveïdora d’una gran empresa tèxtil assegurava que “quan apareixen auditors per sorpresa, els supervisors amaguen a les treballadores menors en el terrat o en caixes de roba buides”.

Què poden fer les grans marques? Si volen ser realment responsables amb l’impacte social de la seva activitat econòmica han d’adoptar pràctiques de màxima transparència. Una de les més rellevants seria publicar la seva llista de proveïdors i compartir-la amb ONGs, sindicats i col·lectius locals de treballadors/es, per a poder contrastar les denúncies sorgides d’aquesta i altres investigacions i iniciar processos de millora. En aquest sentit, la Campanya Roba Neta celebra que Pispo ja comparteixi anualment la seva llista de proveïdors amb alguns actors socials, el que permetrà analitzar els resultats d’aquesta investigació conjuntament i emprendre accions per a resoldre aquests problemes amb la participació de representants de les treballadores.

Enfront de les llacunes dels processos d’auditoria, la Campanya Roba Neta convida a les marques a incorporar-se a iniciatives multistakeholder com la Fair Wear Foundation, que inclouen en els processos de millora de les condicions laborals la perspectiva de les persones treballadores i les seves organitzacions. La Campanya Roba Neta recorda que aquesta investigació se centra al Marroc però que les situacions que es descriuen són desgraciadament freqüents en molts altres països.

Descarregar l’informe a www.ropalimpia.org/documentos/publicaciones/Moda-espanola-en-Tanger.pdf

Més informació de la Campanya Roba Neta a www.ropalimpia.org/noticia.php?idc=19&idn=271&idi=es

26-G, Manifestació: No a les retallades en els serveis públics, depuració de responsabilitats.

2012-01-18T17:00:00.000+01:00

CGT fa una crida a la participació massiva i activa en totes les accions unitàries de protesta i pressió que es convoquen, davant les retallades en els serveis públics i en les retribucions del personal empleat públic aprovats pel Consell de la Generalitat.

Les mesures aprovades no pretenen ni racionalitzar ni ordenar les administracions públiques ni el sector públic, sinó fer caixa a costa de tirar-li mà al salari de les treballadores i treballadors. Ens oposem frontalment a totes eixes mesures i per això anunciem una sèrie de mobilitzacions que es van a allargar en el temps perquè el Consell retire el Decret-llei.

No contents amb això, el Consell ha aplanat el camí per a acomiadar fins a un 25% del personal interí dels diferents sectors, al qual cosa pot afectar milers de persones, augmentar les xifres d’atur i deteriorar més encara la prestació dels serveis públics a la ciutadania valenciana.

Manifestació 26 Gener-València: Plaça de Sant Agustí. 18:30 h.

19-G València: Manifestació en solidaritat amb la vaga de fam S.O.S. Parke.

2012-01-18T15:37:00.000+01:00

A les 19h partirà des de la Pl. Manises. I tots els dies a les 19h reunions en La Nau. Continuen la vaga de fam indefinida de Toni Valero i el dejuni solidari de representants d’altres organitzacions, entre ells Antonio Pérez Collado (Secretari General de CGT-PV) la nit de dimarts a dimecres i José Asensio (SAP CGT-València) la nit de dimecres a dijous. Ja l’han dut a terme Emilia Moreno (Dones Lliures i CGT-Universitat) i Emilio Justicia (Organització CGT-PV)

Miércoles 18 a las 11h en la Plaza Manises para seguir telepáticamente el pleno de las Cortes.
El Jueves día 19 tendrá lugar una manifestación en Solidaridad con la campaña que partirá a las 19h de la Pza. Manises, convocada por la campaña S.O.S Parke.

Manifestació a València per l’Escola Pública el 21 de gener.

2012-01-17T02:00:00.000+01:00

Més inversió, més qualitat, més valencià, més dignitat. Amb aquest lema la Plataforma per l’Ensenyament Públic convoca a la societat valenciana a manifestar-se el proper 21 de gener a València i Alacant per protestar pels atacs que rep l’educació pública al País Valencià en forma de privatitzacions, retallades en drets laborals i manca d’inversió en recursos educatius.

A les 18h
València: Pl. Sant Agustí

Llibreters es manifesten a la Conselleria d’Educació reclamant el pagament del Bono-Llibres.

2012-01-17T01:12:00.000+01:00

El passat divendres 13 de gener i a les 13 hores en punt al voltant de 150 llibreters, distribuïdors i editors de gairebé totes les comarques centrals del País Valencià i fins i tot una representació significativa de llibreters d’Alacant i Castelló es concentraren a les portes de la Conselleria d’Educació de la GV per reclamar el pagaments dels Bono-Llibres de la campanya 2011-2012, (Bonos-Basura a les pancartes dels concentrats) .

L’afer, conegut així mateix com “El Timo del Bono-Llibre”, afecta a una xifra propera al miler de petites empreses valencianes, la majoria de tipus familiar, a les quals la falta de serietat d’una política de “bufar en caldo gelat” practicada sense el més mínim trellat, ha deixat en la ruïna més absoluta… als peus dels cavalls!

Els llibreters i llibreteres presents, evidentment els més conscients de la magnitud del problema —dissortadament encara n’hi han molts que es queden a casa absurdament amb el cap baix l’ala, fent l’estruç— van “tancar” pacíficament i simbòlica, l’accés a l’esmentada Conselleria per espai d’un hora, en el transcurs de la qual improvisaren una petita roda de premsa per als mitjans presents, i tot seguit els representats dels gremis informaren a peu d’escala i de viva veu de quina és la trista i desoladora realitat actual.

Finalment els representants de la Unio Gremial presenten per registre el motiu de la concentració per a que no hi hagen dubtes: Que la Generalitat pague els Bono-llibres als llibrers!

El nostre “http://www.brigadamixta.com/”, periòdic digital patrocinat pel Gremi d’Editors del País Valencià, estava allí per a contar-ho, i endemés farem un seguiment periòdic de tot l’afer fins a la seua resolució per la qual cosa vos demanem que ens traslladeu les vostres notícies i opinions i anirem penjant-les per a que més de 4500 lectors consolidats del nostre BM en 79 països d’arreu del món (ho diu i ho té registrat l’informe anual 2011 del Google Analytics) coneguen de primera mà i directa la situació del món del llibre valencià.

Salut i República!

Extracte del parlament fet a les portes de la Conselleria d’Educació per Francesc Ferrer Escrivà, secretari de la Unió de llibreries i papereries de la Unió Gremial de València a 13-1-2012)

Rebuts per la Consellera d’Educació, va manifestar als representants de les 7 associacions de llibrers , que compartia amb ells tot els arguments que se li presentaven i que simplement no pagaven per què no podien. Així li manifestàrem que aquesta actitud havia aconseguit que totes les associacions estigueren més unides que mai. Se li va referir que des del sector sols es veien dues postures, una la via de les responsabilitats polítiques i l’altra la de les responsabilitats socials.

A la primera no es veia cap altra resposta més digna que la de la dimissió.

A la segona que feren efectiu els bonos llibres i que pagaren el més prompte possible, així com que des de el 2007 tots els col·lectius els havien estat referint el nombrosos problemes que es diferirien del projecte de llibres per a tots. Se li demana respostes que ajuden i compensen el mal fet als xicotets comerciants i llibreries:

a. El govern en el consell de ministres de 2007 i per coherència amb les lleis europees de la morositat, havien pujat al 8 % l’import de les indemnitzacions en les relacions comercials per morositat. Com es el cas.

b. Se li demana que el bono llibre o qualsevol sistema de pagament, siga efectiu en l’acte mateix de la compra. Altra cosa vulnera el sistema de la llei de comerç per al comerç minorista.

c. Altres accions com la compensació o permuta de les obligacions tributaries, fiscals o impositives amb l’administració local, autonòmica o amb l’estat, que permeten a les llibreries fer front a les càrregues de final de mes de SS, IRPF, IBI, etc, etc,.

d. En quant a la política de contractació i relacions laborals dels llibrers, s’han tingut que rescindir contractes i fer EREs i EROs per l’impagament del 31 Milions de euros.

e. Són necessàries polítiques d’inversió, innovació i adaptació tecnològica a les llibreries, les indústries culturals no són ateses com cal per les línies d’incentivació económica de la Generalitat Valenciana.

f. La permisivitat de les vendes en frau de llei en centres educatius i àmbits relacionats amb l’ensenyament, no beneficia ningú i perjudica directament al més feble que són les xarxes de llibreries, que tan bona funció fan en l’acostament de la cultura al poble. Bé d’interés especialment protegit en altres estats europeus.

g. La inspecció de comerç, ha d’actuar amb eficàcia, davant les fraudulentes promocions de les grans xarxes de distribució comercial.

h. El problema que han generat vesa sobre tot el sector de distribuidors, editors i promotors del món del llibre, encara que les llibreries siguen les principalment perjudicades en aquest moment, cal que s’indemnitzar els danys causats a tots.

La Consellera es comprometé a estudiar les propostes i passar-les al serveis jurídics per a que les estudien.

Esperem les respostes i sobretot que pague. Per la qual cosa se li diposità per registre la reclamació de pagament, hem de saber demanar les coses i fer-ho, clar.

A totes i totes les llibreries i agents del sector, us donem les gràcies per la vostra presència i demanem que continueu difonent la situació que patim, així com que programem les accions necessàries que possibiliten la ràpida resolució del gran problema que l’Administració ens ha generat, per la seua irresponsabilitat i manca de previsió.

A continuació us enviem els enllaços a diferents pàgines web de mitjans informatius que arrepleguen notícies sobre aquest tema, per si és del vostre interès.
Laverdad.es (Alicante)
http://www.laverdad.es/alicante/20120113/local/provincia_alicante/libreros-sangrante-201201131624.html
Bigada mixta
http://www.brigadamixta.com/
Teinteresa.es
http://www.teinteresa.es/comunitat-valenciana/valencia/libreros-advierten-establecimientos-Educacion-bonolibros_0_626939127.html
El Pais (11/01/2012)
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Librerias/papelerias/concentraran/viernes/impago/bono-libro/elpepucul/20120111elpepucul_2/Tes
Información.es (Alicante)
http://www.diarioinformacion.com/alicante/2012/01/12/consell-pagara-parte-deuda-libreros-final-mes/1211068.html
Larazon.es
http://larazon.es/noticia/3555-educacion-trabaja-con-hacienda-para-pagar-la-deuda-a-los-concertados
Diario crítico de la Comunidad Valenciana
http://www.diariocriticocv.com/ciudadanos/conselleria-de-educacion/libreros/bonolibro/deuda-de-la-generalitat/404965
Las Provincias
http://www.lasprovincias.es/v/20120112/politica/bonolibrolos-libreros-manifestaran-deuda-20120112.html
ABC.es ( agencia EFE.)
http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=1066117
El Punt Avui
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/16-educacio/494309-els-llibrers-es-concentraran-davant-educacio-per-limpagament-del-bonollibre.html
Atentament

Junta Rectora del Gremi de Llibrers de València

Valencia, 16 de enero de 2012

Plataforma en defensa de una televisió pública.

2012-01-16T21:49:00.001+01:00

Dissabte passat i a instàncies del grup Compromís, CGT va participar en una trobada destinat a formar una plataforma comuna per a fer front a la remodelació del grup RTVV prevista pel partit en el poder i que, entre altres coses, planeja fer un ERE. Allí estaven, a més de la resta de sindicats de classe de la nostra empresa, representants de la Universitat, Escola Valenciana, la Unió de Periodistes, productores valencianes i associacions de mon del doblatge.

Tot i que encara és prompte per a fer una valoració, la idea ens pareix molt destacable, ja que pensem que ja és hora que tots els sectors afectats per la nefasta i malgastadora política del P.P. comencem a unir-nos i a plantejar alternatives sobre la televisió que volem i que ells han sigut incapaços de realitzar en 16 anys de govern.

El camí serà llarg i difícil però hem de demostrar-li a la societat valenciana que una altra televisió és possible i no passa pel acomiadament massiu de treballadors com pretenen fer-nos creure. Una televisió pública, en valencià i de qualitat és ara més necessària que mai.

En les pròximes setmanes i a mesura que es vagen assentant les bases de la mateixa, esta plataforma es farà extensiva a la resta de partits polítics i forces de la societat perque donen el seu suport, que passa pel manteniment de tots els llocs de treball de Radiotelevisió Valenciana i per la reactivació del sector audiovisual valencià.

CGT-RTVV

Goldman Sachs governa Espanya.

2012-01-16T21:45:00.001+01:00

Poc després de caminar el segle XXI, les pistes són esclaridores. Ja ningú es duu a engany. La crisi ha estat una bona excusa per a desarticular el pobre Estat de benestar que va acompanyar l’anomenat miracle espanyol, que –tot cal dir-lo–, era més paternalista que afincat en polítiques keynesianes de redistribució de la renda i plena ocupació.

El seu origen ho trobem en els governs tecnòcrates, coneguts popularment com governs del Opus Dei. Va ser el moment de la modernització del franquisme.

No serà la vella guàrdia franquista qui segui en els consells de ministres a partir de finals dels anys cinquanta del segle XX. La nova ventrada del franquisme muta fins a fer imperceptible la ideologia feixista que la precedia. Molts dels seus cadells no compartien els seus aspectes més repulsius, la tortura i repressió. Amb un discurs ambigu, a la mort del dictador, 1975, són qui donen vida a reforma política. Ja res se’ls resistia. Franquistes de cor, van crear una realitat fictícia per a impedir la ruptura democràtica.

La seva estratègia va ser assenyalar l’existència d’un búnker polític on s’amagava el franquisme i el poder del qual radicava en el control sobre les forces armades creades per la dictadura feixista. Identificat l’enemic, la resta eren aliats i companys de viatge en la transició. L’intel·ligent, per a evitar un cop d’estat, era aïllar a l’oligarquia política i donar suport a la burgesia reformista. Qualsevol altra opció estava fora de lloc.

El capital financer i industrial va brindar el seu suport i va finançar l’aventura política, en aquesta època agrupats en la Trilateral. Així sorgeix el periòdic El País, dirigit per Juan Luis Cebrián, franquista pragmàtic d’última generació. Els governs d’Adolfo Suárez van comptar amb seves benediccions. Quan va guanyar el PSOE, a l’octubre de 1982 –recordi’s, després del cop d’estat donat des de la Casa Real, conegut com l’operació De Gaulle–, es van ratificar els acords amb el Vaticà, es va renunciar a la reforma agrària, tant com a una reestructuració del sistema universitari i educacional, qüestió que segueix pendent en ple segle XXI i, el més destacat, es va donar el vistiplau a l’OTAN i la CEE.

El mite de la dreta colpista i el búnker havia complert el seu objectiu i podia ser rebutjat. Després de la caiguda d’Adolfo Suárez es va dissoldre la Unión de Centro Democrático i es va formar el Partido Popular, el primer president del qual, considerat fins a aquest moment el més franquista dels franquistes vius, Manuel Fraga Iribarne, es va transformar en un polític de centre dreta, pare de la Constitució i demòcrata convençut. El nou partit, cognomenat "popular", serà la suma de social-cristians, democràta-cristians, liberals, conservadors, falangistes i franquistes. La seva aparició busca atreure a les noves generacions de la dreta espanyola. És l’anomenat pelegrinatge al centre. Després d’anys en l’oposició, el mal fer dels últims governs de Felipe González i el PSOE, amb els escàndols financers, els GAL i la corrupció, va facilitar la seva arribada al govern de la nació; corria l’any 1996.

José María Aznar, polític gris, es transformaria en el primer president de govern de la dreta post-franquista. La seva arribada no va alterar l’itinerari dissenyat pels grups econòmics i empresarials. Tot marxava segons el previst. Els canvis introduïts estaven a to amb els temps. Privatitzacions, desregulació i reforma del mercat laboral. L’aprofundiment de la recepta neoliberal, impulsada en temps del PSOE, va suposar un augment de la conflictivitat social i diverses vagues generals. Però res va aturar la màquina. Fent oïdes sordes, els polítics van continuar l’itinerari marcat pel capital financer, el cost del qual va ser la retallada de drets socials, polítics i econòmics de les classes treballadores.

Sota l’última etapa expansiva del capitalisme central, les reformes neoliberals es van justificar com necessàries per a no perdre el tren del progrés. Aznar es vantava de ser l’alumne més llest de la classe, complia rigorosament els designis del G-7, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Els empresaris, contents, i la classe política obtenia matrícules d’honor. Ningú es va plantejar qui era el professor i quin el pla d’estudi. Aznar, alumne model, no formava part del claustre de professors. Ni els seus desitjos de figurar i sentir-se protagonista durant la segona guerra del Golf van canviar el seu estatus; va seguir sent un alumne submís. Al final de la seva etapa, la bombolla financera i immobiliària que sostenia la feble economia espanyola campaba a plaer. Creixia sense cap oposició. La banca Sachs es fregava les mans.

Amb l’entrada de José Luis Rodríguez Zapatero, en 2004, les grans empreses trasnacionals, clients de Goldman Sachs, acaben per actuar sota els seus principis. Als Estats Units Goldman Sachs ja governava. La crisi la va fer més gran. Enmig del soroll de les hipoteques escombraries i les primes de risc, van passar a l’ofensiva. Era el moment d’invertir la relació entre poder econòmic i el polític. Ara serien ells qui assumissin directament el poder formal. Els seus assessors i empleats passarien a ser secretaris de govern, ministres, diputats, etcètera. Els parlaments es transformen en comparses i ballen a ritme de Telefònica, Repsol, Iberdrola, BBVA, Santander i el seu valedor Goldman Sachs.

Res més començar la recessió a Espanya van començar a donar ordres a un govern feble i sense personalitat. Les reformes laboral i de pensions, al costat de l’acomiadament lliure i el treball escombraria s’imposen sense protestar. El triomf del Partit Popular porta al cim a un partit depenent del Banc Central Europeu i de la parella Merkel-Sarkozy, a Mariano Rajoy, altre alumne modèlic, com inquilí de La Moncloa. I perquè no quedin dubtes de qui governa a Espanya, nomenarà a un assessor de Goldman Sachs com a ministre d’Economia. I com assenyala el manual del banc, l’ascens dels seus empleats "depèn només de la seva capacitat del rendiment i de la contribució a l’èxit de l’empresa… No hi ha lloc entre nosaltres per als que anteposen els seus propis interessos als de la firma… El lucre és important per al nostre avenir". Ja sabem qui mana a Espanya: Goldman Sachs, conegut sota el sobrenom genèric de "els mercats".

Corren mals temps per a l’ètica política.

Un article de Marcos Roitman Rosenmann a La Jornada

* Extret de www.jornada.unam.mx/2012/01/10/opinion/016a2pol

Parke: Després de l’hospitalització dels dos companys en vaga de fam, un tercer agafa el relleu.

2012-01-16T00:54:00.001+01:00

En la vesprada del divendres 13 de gener, van ser hospitalitzats els dos vaguistes de fam. La lluita continua amb el relleu de Toni Valero, en vaga de fam indefinida, i la solidaritat de companys, entre ells militants de CGT, que es sumen al dejuni solidari.

http://www.elpais.com/articulo/Comu...
http://www.europapress.es/comunitat...

Asamblea y ocupación de la octava planta de RTVV.

2012-01-14T20:56:00.000+01:00

Ante todo queremos dar las gracias a todos los trabajadores que habéis acudido de forma masiva a la primera Asamblea convocada por el Comité de Empresa. Ésto y la negativa de la empresa a cedernos el garaje de Unidades Móviles, nos ha obligado a realizarla en la explanada de entrada. Allí el Presidente y la Vicepresidenta del Comité de Empresa han informado de las acciones a tomar, la dimisión de López Jaraba tal como exigió ayer el Comité en un comunicado, y se ha reclamado el apoyo de todos los trabajadores en las concentraciones y medidas que vamos a tomar para paralizar el ERE.También se ha decidido participar en las movilizaciones contra los recortes en el sector público y laa manifestación del 26 de enero.

Después, un grupo de unos 200 se ha dirigido a la octava planta de una manera espontánea al grito de "Jaraba dimissió" para exigir la dimisión del director general López Jaraba que no se encontraba allí. Tras unos minutos allí, Juan Prefaci, Secretario General, ha recibido a los representantes del Comité de Empresa y le hemos explicado nuestras reivindicaciones que pasan en primer lugar por la paralización del proceso del ERE. Ha sido una reunión de cerca de dos horas en la que hemos conseguido arrancar algún compromiso como que trasladará a la Generalitat nuestra oposición al ERE y la idea de que otra televisión es posible, pero que no tiene que pasar necesariamente por los despidos de personal.

Lo más gratificante ha sido comprobar que los trabajadores estamos unidos y preparados para todo lo que nos puede venir. Ahora más que nunca hay que movilizarse y hacer llegar a todos el mensaje de que es necesaria una Televisión Pública bien gestionada. Y que además, es posible.

C.G.T. en RTVV

cgtrtvv@gmail.com

-----------------------------------------------------------------------------------

Los compañeros de CGT en RTVE nos han hecho llegar esta nota de apoyo que agradecemos profundamente. Gestos como éste nos hacen más fuertes. Muchas gracias.

CGT en RTVE con los trabajadores de la RTVV

Ante las informaciones de un próximo expediente de regulación de empleo en la Ràdio Televisió Valenciana, la sección sindical de CGT en RTVE quiere hacer llegar a todos los trabajadores y trabajadoras de esa empresa pública de comunicación nuestro total apoyo y nuestra solidaridad más decidida.

Entendemos que, una vez más, los responsables de la mala gestión de una empresa de todos pretenden resultar indemnes, mientras que las personas que los han estado padeciendo durante años serán a la postre las únicas víctimas del reiterado despropósito en la “gestión”.

CGT en RTVE quiere ponerse a vuestra entera disposición para reforzar cuantas medidas estiméis oportunas en la defensa de vuestros puestos de trabajo. Ya es un escándalo que no se investigue cómo han ido engordando las increíbles deudas de las radio-televisiones autonómicas, pero que encima sean los trabajadores los que paguen los “platós rotos” es sencillamente una provocación al conjunto de los empleados de las empresas públicas de comunicación.

Vuestra preocupación es la nuestra (ahí está ya lanzada la piedra de la reducción en 200 millones de euros el presupuesto de RTVE para 2012…) y vuestra lucha, la nuestra propia.

Un fuerte abrazo solidario.

Un liquidador de más de 10 empresas en cinco años dirigirá el ERE de RTVV.

2012-01-14T20:31:00.003+01:00

Los empleados de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) pueden empezar a ver películas del estilo de Margin call, The company men o Up in the air para familiarizarse con lo que les espera.
El perfil de la empresa que se llevará los 190.000 euros por "asesorar" a "negociar y ejecutar" el expediente de regulación de empleo (ERE) en la casa apunta a una entidad especializada en liquidaciones.
El pliego de condiciones del concurso que debe aprobar hoy el consejo de administración del ente prevé un equipo de siete personas para conducir el plan de despidos, al frente del cual deberá estar, como coordinador, un especialista en Derecho del Trabajo y Relaciones Laborales que en los últimos años haya participado en "al menos diez procesos de reestructuración laboral". En uno de ellos, además, deben haberse visto afectados más de 250 trabajadores. Es el retrato robot de un liquidador con miles de víctimas.

La empresa seleccionada deberá ayudar a RTVV a calcular indemnizaciones y soluciones alternativas, asistir a las reuniones con los representantes sindicales y asesorar en la negociación, entre otras cosas. Una vez obtenido el beneplácito al ERE de la autoridad laboral, la empresa "asistirá" también a RTVV en "la identificación de las personas concretas a salir" y pla-nificará el calendario de despidos.

Aunque será Canal 9 quien pague a la encargada de la liquidación, el contrato establece que la Conselleria de Presidencia designará un responsable encargado de supervisar las actuaciones de la empresa.

Dada la "especial naturaleza" del contrato, el pliego establece asimismo que será una "terna de juristas" la que valorará las ofertas presentadas. Este "comité de expertos" estará formado por el Abogado General de la Generalitat, el Interventor General y la secretaria autonómica de Presidencia (o en quienes ellos deleguen).
El contrato prevé que se pueda extender durante un año, aunque las previsiones de RTVV y la Generalitat es que el ERE sea realidad durante el próximo verano.

RTVV pide no crear "desazón"
La dirección de Canal 9 insistió ayer en que se desconoce la cifra de despidos (desde hace meses se especula con que podría rondar el millar de los 1.800 empleados) y el coste global de estas salidas. La entidad que encabeza José López Jaraba llamó a evitar generar "confusión y desazón entre los trabajadores".

Protestas
El comité de empresa de RTVV se reunio para acordar las primeras medidas de respuesta al ERE, Intersindical, CC OO, UGT y CGT, que tienen mayoría en el comité, ya hablaron de primeras acciones. La más inmediata fue una protesta ante la sede del consejo de administración, que se reúnio para aprobar el concurso público de la asesoría para el ERE. El calendario de actuaciones empezo a perfilarse desde el pasado viernes, cuando se realizo una asamblea en Burjassot. Los trabajadores exigien responsabilidades "políticas y judiciales" a los que "han llevado a la ruina" a la entidad.

Currar por "400€" ahora es legal (si eres menor de 25 años).

2012-01-14T17:42:00.001+01:00

Sin contrato, sin horario, sin convenio, sin vacaciones, sin derecho a vacaciones… El pasado día 18 de noviembre se dio una nueva vuelta de tuerca oprimiendo aun más a las clases trabajadoras.En este caso, a los jóvenes menores de 25, y entró en vigor prácticamente de tapadillo y a traición el RD 1543/2011, que fue aprobado en consejo de ministros el 31 de octubre.

¿En que consiste y que supone para ti, si eres menor de 25, que sigues formándote o vas a entrar a formar parte del mundo laboral próximamente ?Este real decreto afecta a todas aquellas personas que no tengan experiencia laboral “suficiente” o estén en FP, la universidad o cualquier otro itinerario de formación y que tengan entre 18 y 25 años ambos incluidos.

Observa para empezar, que el nuevo “acuerdo que regula las prácticas no laborales en empresas”, se llama así para evitar utilizar la palabra “contrato” y especifica en su título que son “prácticas no laborables” simplemente para que si eres contratado así no puedas aferrarte a la legislación laboral vigente en caso de tener algún problema, y entre otras cosas, no puedas seguir la vía de los juzgados de lo social (derecho automático a justicia gratuita) y tengas que efectuar demandas a través de los juzgados de los civil (caros y lentos). Quiere decir también que la inspección de trabajo no intervendrá en la empresa aunque denuncies un problema que te afecte o tengas un accidente.

Según este “acuerdo” los jóvenes entre 18 y 25 años, apuntados al paro y preferiblemente con titulación universitaria, aunque no es necesaria, pueden ser contratados bajo las siguientes condiciones :

- No tienes derecho a paro ni subsidios al término del mismo.

- No tienes derecho a vacaciones ni a cobrarlas por no disfrutarlas.

- No tienes derecho a indemnización al terminar el periodo de contratación.

- No tienes derecho a festivos ni a permisos o excedencias de ningún tipo por ningún motivo.

- No hay límite horario, geográfico ni de jornadas laborables a la semana.

- No tienes derecho a las revisiones médicas anuales obligatorias en la empresa.

No puedes acogerte al convenio de la empresa en que trabajes porque no tienes un contrato con la misma, si no un acuerdo especial.

- Tu salario podrá ser de 426 € mensuales (el 80 % del IPREM vigente).

Aunque alguno pueda pensar que las prácticas están bien ya que te dan experiencia y un certificado de las mismas, y que prácticas ya se hacían antes, además sin cobrar en muchos casos, los anteriores contratos de prácticas obligaban al empresario a dar formación a quienes contrataban en prácticas. Con este contrato no están obligados y pueden simple y literalmente ponerte a trabajar en cadena apretando tornillos, como repartidor, en el almacén, etc.

Además antes eran los centros de formación quienes acordaban con las empresas estas prácticas, ahora son los servicios de empleo públicos quienes lo gestionan, por lo que un empresario se podrá dirigir al Servef para ofertar plazas y solicitar que le envíen “x” número de “trabajadores”.

Al finalizar el periodo del acuerdo, la empresa, a través de tu “tutor” (empresario) te concede un certificado de conducta y rendimiento que debes de llevar a los organismos de empleo para que lo metan en tu historial, hasta aquí como antiguamente, solo que este periodo no cuenta oficialmente como experiencia laboral por lo que te pueden volver a llamar del servicio de empleo, incluso para el mismo trabajo, en cualquier otra empresa encadenando una y otra vez prácticas hasta cumplir los 25 años o que acumules 3 meses de experiencia laboral en el campo en el que haces prácticas con un contrato real. Todo ello en periodos de “contratación” de entre 3 y 9 meses.

Si tienes derecho a bajas porque estás cotizando a la seguridad social, pero tu cotización es tan mínima (34,54 € al mes) que si tenemos en cuenta que las intenciones en el futuro de quienes nos gobiernan tan estupendamente son ampliar a toda la vida laboral el cálculo para establecer tu pensión de jubilación, esto afectará a la misma dependiendo del periodo total que hayas trabajado en este régimen o los periodos que hayas estado en paro. Por lo que vas a tener una vida laboral de mierda que desembocará en una vejez en la miseria total si llegas a los 67 (de momento). A ti te deducirán 6,05 € cada mes de lo que cobres para cotizar a la seguridad social.

Cabe recordar, que España es el país de la Unión Europea y del mundo occidental con la tasa de paro más alta entre jóvenes, casi el 45% de los parados de este país son jóvenes buscando su primer empleo o con apenas experiencia laboral, a los que en los próximos años seguro que habrá que sumar muchos más por desgracia. Por lo tanto, muchos de los 5 millones de parados podrán ser contratados según esta norma.

¿Y el empresario a que está obligado por este tipo de acuerdo ?

El empresario no está obligado a pagar retenciones a hacienda ya que no cobras oficialmente un salario. En caso de ser una empresa menor de 250 trabajadores está exento de pagar cotizaciones a la seguridad social por ti, ya que ese gasto lo asumirá el estado, como no con dinero público. En caso de ser una empresa de más de 250 trabajadores solo deberá pagar el 25% de dicha cotización y el resto también lo asume el estado.

La empresa no está obligada a cotizar al FOGASA ni a los fondos de formación públicos, por lo que en caso de impago no podrás reclamar tu salario al FOGASA ni podrás acceder a programas de formación públicos.

Al presentar el acuerdo al Servef, el “tutor” puede indicar que te va a pagar una cantidad superior a la establecida, pero al ir a cobrar pagarte menos porque ha cambiado de opinión (recordemos que como mínimo el 80% del IPREM) y como se indicaba antes, no podrás acudir a la inspección de trabajo ni a los juzgados de lo social para reclamar.

¿Y los organismos oficiales y los “dirigentes” ?

Todo esto aun puede empeorar, ya que el reglamento debe ser desarrollado. Además lo que realmente les interesa es sacar parados de las listas para que bajen las estadísticas de desempleo y así contarnos lo bien que lo hacen todo. ¿no vamos a hacer nada ?

ORGANIZATE Y LUCHA : JOVEN EXPLOTADO… ¡¡¡EXPLOTA !!!

Sus mentiras, nuestro conformismo...

2012-01-14T17:25:00.003+01:00

Comunicado sobre los recortes en la Administración Pública. La sinrazón se impone pero lo peor es sucumbir a ella, asumirla como inevitable, resignarse a la mentira y claudicar sin apenas oponer resistencia.

Nos encontramos ante una lógica imposible, según la cual para crear empleo quienes trabajamos tenemos que hacerlo prolongando nuestra jornada (ahora dos horas y media más a la semana) durante más tiempo (hasta los 67 años) y por si esto no fuera suficientemente contradictorio, marcando una tasa de reposición general del 0% y en el mejor de los casos del 10%. Es decir combatir el paro quitando empleo o combatir el fuego con gasolina. Todo ello sin que la vicepresidenta y locuaz portavoz del actual gobierno evidencie el más mínimo sonrojo, eso sí respaldada por el tenaz e interesado desatino de un montón de expertos muy bien pagados por la mano generosa de los mercados financieros.

En el RD 20/2011, que además de congelar formalmente nuestras retribuciones, las reduce de hecho al elevar la carga impositiva que tenemos que asumir, a lo que sumamos, en crecimiento negativo como dicen ahora, el 0,3% que se tenía intención de destinar al denostado e impuesto plan de pensiones de la AGE. Por cierto, una medida a considerar por los sindicatos que van a seguir recibiendo las correspondientes comisiones del "dichoso" plan de pensiones podría ser la disolución de este con el correspondiente reparto entre todos los partícipes/obligados. Entendemos que es una labor complicada, casi tanto como modificar la Constitución que los dos partidos fieles al casino especulativo/financiero no tardaron ni 48 horas en modificar. Querer es poder. Pues bien, en este RD se coló de tapadillo, en la disposición final decimoséptima, una ayudita de 103.000 millones de euros a las entidades financieras. El silencio de la vicepresidenta sobre este asunto fue absoluto, su locuacidad nula.

Los medios oficiales ya no argumentan, solo confunden, crean incertidumbre, asustan con la intención de llevarnos, como dice Naomi Kleim (recomendamos su libro "La Doctrina del Shock") a un permanente estado de shock que paralice toda rebeldía y allane el camino a nuevas agresiones/recortes.

LO QUE NO SE DICE :

· Tenemos que pagar todas las deudas, también las privadas : La deuda pública española es menos de la mitad que la deuda privada, pagamos la primera y avalamos la segunda, luego pagamos las dos, eso sí, de los beneficios de la segunda ni vimos, ni veremos nada. Ahora pagar esa deuda, sobre todo la privada, se antepone al bienestar de la población, peor aún, se intenta poner a los servicios públicos en las manirrotas manos del sector privado.

· Estamos en manos de unos pocos que nos quieren dejar en pelotas : A finales de 2006 sólo una veintena de grandes familias eran propietarias del 20,14% por ciento del capital de las empresas del Ibex-35 y una pequeña élite de 1.400 personas, que representan el 0,0035% de la población española, controlaba recursos que equivalen al 80,5% del PIB. Son estas familias las que se reunieron en su día con Zapatero y las que luego acudieron al despacho de Rajoy.

· Quieren que paguemos el descontrol de la burbuja inmobiliaria : El crédito total destinado a la actividad productiva se multiplicó entre 2000 y 2007 por 3,1, el dirigido a la industria por 1,8, el de la construcción por 3,6 y el dirigido a la actividad inmobiliaria por 9. Y en 2008 el crédito a la construcción y a las actividades inmobiliarias representaba el 47 por ciento del total cuando en el año 2000 sólo era el 25 por ciento.

· Las desigualdades crecen, la renta no se reparte, se acumula en cada vez menos manos : Según la Encuesta Financiera de las Familias del Banco de España sólo entre 2002 y 2005 la renta media correspondiente al 20 por ciento más pobre de los hogares de España se redujo en un 23,6 por ciento mientras que la renta media del 10 por ciento más rico se incrementó más de un 15%..

· Crece la economía especulativa, pierde valor la productiva, el trabajo : El Consejo Económico y Social mostraba en su Memoria de 2007 que mientras que en 2006 la retribución del trabajo creció un 3,4 por ciento, los beneficios de las sociedades que cotizan en Bolsa lo hicieron por encima del 26,6 por ciento.

· La riqueza que no se reparte se acumula y solo sirve a una casta privilegiada : Los beneficios de las 35 mayores empresas españolas que cotizan en Bolsa fueron de 51.613 millones de euros en 2010, lo que supone una subida del 24,7 por ciento con respecto al año anterior, mientras que los salarios perdieron 2 puntos porcentuales de poder adquisitivo en ese mismo año, cuando sólo subieron alrededor del 1 por ciento frente al 3 por ciento de la tasa de inflación.

· No sobra sector público, sobran mentiras : En contra de las falsedades que se vienen diciendo para justificar el recorte del gasto en el sector público, lo cierto es que España es uno de los países integrantes de la UE-15 con un sector público de menor tamaño. Nuestro porcentaje de población empleada en él sobre el total de población activa era del 12,75 por ciento en 2008 mientras que el de Dinamarca llega al 31,27 por ciento, el de Finlandia al 24,64 por ciento o el de Suecia al 26,2 por ciento en 2007.

· Existen recursos, pero el gobierno económico, solo existe este, no quiere que salgan a la luz : La economía sumergida, según los datos del Sindicato de Técnicos del Ministerio de Hacienda calcula que representa en torno al 23 por ciento del PIB, es decir, unos 245.000 millones de euros, con menos del 10% se cubrirían con creces lo que se prevé ahorrar con los actuales recortes.

· Menos pan y más lujo : Baja la venta de coches utilitarios y aumenta un 80% la venta de coches de lujo, ahora llamados de alta gama.

Hasta aquí solo algunos apuntes económicos que ponen en evidencia los mantras catastrofistas "oficiales" que justifican que los recortes han de recaer siempre en la parte menos agraciada de la población para que un grupo reducido siga enriqueciéndose sin límite.

Nos gobierna la economía especulativa, la economía ficticia donde la ética no existe, tan solo el afán de acumulación cueste lo cueste, a costa de lo que sea y caiga quien caiga. Esto es el capitalismo, ni rostro humano, ni nada que se le parezca.

Todo ello en un llamado estado democrático donde se nos dice, desde los púlpitos del poder, que solo existe un camino de salvación, el que marcan los mercados y sus profetas, las primas de riesgo y sus agencias de calificación (Standar and Poor, Mood’ys y Fitch). Ni aquellos, ni estas fueron elegidos, luego la democracia no es que esté en entredicho, está prácticamente anulada.

Ante esta sangría de recortes de nuestros derechos no queda otra alternativa que moverse, nos va en ello todo. No tienen razón, sus medidas son injustas, nos agreden y ante la agresión no queda otra que acudir a una defensa propia colectiva. Nuestra sumisión ayuda a alimentar su insaciable codicia. Es hora de pasar a la acción.

Las cosas no son como son, están como están, y se pueden cambiar.

Sindicato Federal de la Administración General del Estado-CGT.

Recortes para todas y todos menos para la iglesia católica.

2012-01-13T23:11:00.000+01:00

Información de Europa Laica, sobre financiación de la iglesia católica española.

Desde que se ha publicado el BOE nº 315 de 31/12/2011. Sección I pág. 146.615, donde aparecen los ingresos a cuenta que recibirá -religiosamente- la corporación católica española (IC) por parte de las arcas públicas…que será (según el BOE) algo más de trece millones de euros al mes… las redes se han movido ágilmente y alarmadas. La noticia se ha abierto paso en los medios de comunicación, se han hecho eco de ello algunos políticos,…pero

HAY QUE MATIZAR Y ACLARAR…

Esta cantidad representa (sólo) un ingreso a cuenta de los (más/menos) 250 millones de euros de recaudación que a través del IRPF la IC recibe anualmente, de parte todos los contribuyentes (quieran o no, sean católicos o no, lo señalen o no el impreso de la Declaración de la Renta). Cuando se haga la liquidación final de 2012, correspondiente al IRPF de 2011, serán más de veinte millones de euros al mes…Pues bien, eso corresponde sólo a una “pequeña parte de lo que recibe la IC, anualmente” si se compara con los más de diez mil millones de euros que el Estado (central y periférico) entrega a la IC al año (vía directa o con desgrabaciones), a través de diversos conceptos y ámbitos… y sólo se valúan los datos que se conocen, porque de forma oculta la cifra podría ser más abultada y, sobre todo, escandalosa…

Con el fin de recordar las cifras que Europa Laica viene publicando cada año… valga este breve resumen…publicado en abril y septiembre de 2011

Aunque es el secreto mejor guardado, la IC es inmensamente rica.

Además no le afecta ni la crisis, ni los recortes, todo lo contrario, a través de la denominada OBRA SOCIAL y de sus fundaciones ingresará, previsiblemente, más dinero público

En la actualidad (este paraíso fiscal y financiero de caráctre ideológico religioso) disfruta de más de 10.000millones de euros anuales del Estado, libres de impuestos.

La IC en España, es propietaria, a través de sus más de 40.000 instituciones (…diócesis, parroquias, órdenes y congregaciones religiosas, asociaciones, fundaciones, etc.) de un enorme patrimonio consistente en bienes mobiliarios, inmobiliarios, suntuarios, culturales, capital de fundaciones… pues aunque cada una de ellas tengan autonomía jurídica y administrativa, no dejan de formar parte de la misma organización o corporación eclesial.

En una época, como la que atravesamos, de profunda crisis económica la Iglesia católica española, en 2010, va a seguir recibiendo “religiosa y puntualmente” del Estado su financiación, sin ningún tipo de recorte.

La información viene siendo recopilada, anualmente, por Europa Laica, a través de la información extraída de Administraciones Públicas y de diversas fuentes, incluidos datos de la propia Conferencia Episcopal española. La financiación pública (y las exencione sde impuestos) anual de la IC, supera los diez mil millones de euros, correspondiendo a cada ciudadano y ciudadana (de todas las edades), sean o no católicos o pertenezcan a la diversidad de convicciones religiosas o no religiosas, una dádiva o “cuota” anual que se cifra en unos 250 €. o lo que es lo mismo 20€ al mes (una cuota obligatoria, que presuntamente vulnera principios constitucionales básicos) Las cifras en 2010, desglosadas aproximadas, fueron:

Asignación vía IRPF-2010 (para financiación directa del culto y el clero) 249 millnes de euros (M€)

Asignación IRPF-fines sociales (obra social, cooperación, etc.)-mínimo 80 M€

Exenciones tributarias: IBI, patrimonio, obras… etc. 1.000 M€

Enseñanza: *Personal que imparte religión católica: 700 M€

Financiación de centros escolares de ideario católico: 3.900 M€

Para asistencia sanitaria y para la obra social: 2.500 M€

Diversas fundaciones y organizaciones ideológicas 100 M€

Asistencia hospitalaria directa (CCAA) 700 M€

Funcionarios capellanes (ejército, cuarteles, hospitales…) 25 M€

Mantenimiento patrimonio artístico propiedad de la iglesia católica 500 M€

Fastos y eventos 2011 (*datos conocidos visita Papa Madrid)-previsión- 60 M€

Subvenciones y gastos eventos religiosos y asociaciones ámbito local 290 M€

Después de más de treinta años de democracia y de vigencia de una Constitución que establece“que ninguna confesión tendrá carácter estatal”, las relaciones entre la IC y el estado español se han ido “mejorando”, año tras año, aunque la influencia /real) de la IC sobre la sociedad sea mucho menor. El incremento de la financiación de la IC por parte del Estado (con Gobiernos del PSOE y del PP y de otros grupos políticos a niveles más territoriales y locales) y los privilegios económicos, fiscales, simbólicos, jurídicos y políticos, de los que disfruta la IC, demuestra que estamos (en la práctica) en un Estado confesional, como consecuencia de unas mayorías políticas que apoyan el catolicismo del Estado español, abiertamente... La lucha por un Estado laico, (en nuestra opinión) es más necesaria que nunca. Un saludo. Europa Laica

Documento completo sobre financiación de la IC, de abril 2011, en: www.laicismo.org más concretamente en: http://www.laicismo.org/data/docs/archivo_287.pdf

RTVV: El Comité de Empresa rebutja l'ERO.

2012-01-13T20:36:00.000+01:00

El Comité d'Empresa, en reunió celebrada, ha rebutjat l'ERO presentat per l'empresa i exigix que es mantinguen tots els llocs de treball en el comunicat que pots llegir més avall. En ell s'insistix una vegada més en que tant la baixa audiència de les nostres cadenes com la mala gestió que ha culminat amb el saqueig de la nostra empresa, no poden ser mai responsabilitat dels treballadors, sinó dels gestors que porten anys malversant i arrossegant-nos a la situació a què hem arribat.

CGT subscriu totalment el comunicat i insistix a exigir responsabilitats tant als gestors actuals com als anteriors i recorda el cas de Pedro García (Peter) , l'anterior director general, imputat en la trama Gürtel i acusat presumptament d'apropiar-se d'una gran quantitat de diners amb la visita del Papa. No pot ser que la mala situació econòmica porte a provocar acomiadaments de treballadors mentre que qui s'ha enriquit il·legalment se'n vaja de rosetes.

Aquest és el text integre "

El Comité d’Empresa de RTVV expressa el seu total rebuig a l’anunci d’un expedient de regulació d’ocupació (ERO) fet per la direcció i exigeix el manteniment de tots els llocs de treball de les nostres empreses, a més de comprometre’s en la seua defensa.

El Comité d’Empresa recorda que els treballadors de RTVV oferim actualment als ciutadans tres canals de televisió –entre ells l’únic d’informació permanent en valencià que es pot veure a la nostra comunitat– i dos de ràdio, a més de continguts en xarxa.

Els problemes econòmics i la baixa audiència de RTVV no són en cap cas responsabilitat dels treballadors, sinó únicament de la mala gestió dels responsables nomenats pels governs del Partit Popular, la majoria dels quals continuen ocupant els seus càrrecs. Es a ells, i no als treballadors a qui s’ha de demanar responsabilitats. El Comité d’Empresa exigeix la destitució immediata del director general, José López Jaraba, i que la Generalitat investigue la gestió del seu antecessor, Pedro García, i estudie possibles mesures legals contra ell i els directius que han format part del seu equip.

RTVV, a través dels seus mitjans Canal 9 i Ràdio 9, és actualment l’única garantia de la presència del valencià, i de la difusió de la cultura i la informació valencianes en la nostra Comunitat i la Generalitat no pot utilitzar la conjuntura econòmica actual per al seu desmantellament, prescindint de la major part dels seus treballadors.

En eixe sentit, el Comité d’Empresa demana que es paralitzen els processos per a dur endavant l’ERO i reitera la seua voluntat de fer una ràdio i una televisió públiques de qualitat, en valencià, amb una gestió eficient a través de l’increment de la producció pròpia i que servisquen al conjunt de la ciutadania.

Documento sobre diálogo social bipartito.

2012-01-12T23:42:00.002+01:00

Se adjunta el “Documento sobre diálogo social bipartito entre el 9 de noviembre de 2011 y el 9 de enero de 2012”, en el que patronal y sindicatos han plasmado los resultados de sus negociaciones. Aunque ayer miércoles, 11 de enero, parece que se ha producido la ruptura del diálogo y que finalmente el Gobierno acabará legislando sobre la nueva reforma laboral sin esperar a un acuerdo entre patronal y sindicatos, en el documento se contemplan las materias en las que sí se ha alcanzado un acuerdo y los puntos más enquistados donde no ha sido posible llegar a un consenso.

Este documento será el que previsiblemente tenga en cuenta el Gobierno a la hora de legislar la Reforma Laboral:
1) Materias en las que se ha alcanzado un acuerdo

Solución autónoma de conflictos.
Formación profesional para el empleo.
Absentismo y mutuas.
Racionalización de festivos.
Jubilaciones anticipadas y medidas de prejubilación.
Bonificaciones y reposición de prestaciones en los ERES.

2) Materias donde no se ha alcanzado un acuerdo

Contratación, intermediación y flexibilidad externa.
Mutuas: altas y bajas de IT por contingencias comunes.
Fondo de capitalización de los trabajadores.

3) Materias que, por su propia naturaleza, corresponden fundamentalmente a los interlocutores sociales, sin perjuicio de que alguna de ellas tenga trascendencia legislativa
Los sindicatos y organizaciones empresariales exponen en el documento que consideran que corresponde fundamentalmente al espacio bilateral de negociación, y concretamente en el marco de renegociación del vigente acuerdo de Negociación Colectiva, abordar:

a) La renegociación del acuerdo de salarios vigente para 2012.
b) Orientar la evolución de los salarios para los años 2012, 2013 y 2014.
c) Favorecer el uso de la flexibilidad interna.
d) Abordar la estructura de la Negociación Colectiva.

Descargas

Acuerdo_dialogo_social_ enero_2012.pdf

El enésimo martirio del laicismo en Valencia.

2012-01-12T22:54:00.000+01:00

El Sr. Mario Puga, cofrade de S. Vicente Mártir de Alicante y miembro de Amigos la Via Augusta de la Comunidad Valenciana, según afirma representar, reclama algo para él muy obvio como es la donación de La Roqueta al Arzobispado de Valencia y pretende redimir con esa petición lo que él llama “ el segundo martirio de San Vicente”.

Si, antes de que los deseos del Sr. Puga se cumplan, la Iglesia Católica ya es la mayor propietaria de inmuebles en España (sin contar fincas rústicas), lo que este señor propone es poner nerviosa a la Duquesa de Alba ante la posibilidad de ver acrecentada su distancia con la Iglesia Católica en el ranking de mayores propietarios de España. Bien es verdad que ésta inició sus adquisiciones gratuitas en el siglo IV y en cambio la Casa de Alba sólo la inició, mediante conquista o compra, en el siglo XVI. Pero, al ritmo que vamos, la distancia va a ser insalvable..

Ya nos llama la atención el hecho de que entre las nuevas medidas del Gobierno para disminuir el déficit público no se haya tocado ninguna de las partidas correspondientes a la Iglesia Católica, ni se haya procedido a la denuncia del Concordato con la Santa Sede, cuyo costo para los españoles excede los 10.000 millones de Euros anuales, tras la generosa revisión que llevó a cabo el Gobierno anterior. Pero es que si, además, la Iglesia Católica, a través de sus organizaciones civiles, accede gratuitamente a nuevos bienes comunales, ya el escándalo toma proporciones de sarcasmo.

Una Iglesia y sus Cofradías deben financiarse con las aportaciones de sus feligreses y socios o cofrades. Si, con dichas aportaciones, pueden ir adquiriendo las propiedades que consideren necesarias, nada hay que objetar. Si el Arzobispado de Valencia o la Cofradía de San Vicente Mártir quieren adquirir La Roqueta, que la compren y cumplan con su necesaria conservación. El uso que den a esa propiedad no podrá ser criticado si se preserva su valor histórico.

Pero, por favor, no empobrezcan más el patrimonio común de los valencianos con peticiones de este tipo.

Antonio Pérez Solís*

*Respuesta del presidente de Associació Valenciana d'Ateus i Lliurepensadors (AVALL) al artículo:

http://www.levante-emv.com/valencia/2012/01/07/segundo-martirio-san-vicente/870483.html

Que se publica el día 10 de enero de 2012:
http://www.levante-emv.com/valencia/2012/01/10/enesimo-martirio-laicismo/871110.html

Nova mobilització de CGT a València per un Conveni Digne en Telemarketing.

2012-01-12T21:13:00.002+01:00

Hui ha tingut lloc una nova concentració davant de la plaça de Bous (C/ Xàtiva, 28) convocada per la Confederació General del Treball. S’han repartit més de 500 fullets entre els vianants. Aquesta acció s’emmarca en la campanya de la Coordinadora Estatal de Telemarketing de CGT per a denunciar la precarització de les condicions laborals de la plantilla després de dos anys sense conveni i per a reivindicar la plataforma presentada pel sindicat

La Confederació General del Treball denuncia novament l’actitud tancada i inamovible de la patronal del Telemarketing. D’aquesta forma, els treballadors d’empreses com Unísono, Teletech, Sertel, Telecyl, Qualytel, etc. porten dos anys esperant que la negociació del Conveni col·lectiu done els seus fruits i supose una millora de les precàries condicions laborals a les quals són sotmesos.

El sector del Telemarketing està integrat per més 55.000 treballadors que perden drets dia a dia en empreses amb grans beneficis i que donen servei a 3 milions d’usuaris diaris de sectors com a banca, telefonia mòbil, aigua, llum, administracions públiques, assegurances, internet, etc.

CGT critica el fet que es treballe més amb menys treballadors, que els beneficis de les empreses no s’invertisquen en qualitat dels seus serveis, que els salaris romanguen congelats, que els contractes siguen cada vegada més precaris i que s’estiguen produint acomiadaments sense explicació alguna.

Per tot açò, la Confederació lluita per l’estabilitat en el treball, per poder conciliar la vida laboral i familiar, per la professionalització del sector, per un Conveni Digne i per que no es deslocalitzen els serveis.

Archivo:
Colgaitos enero2012.pdf (Unisono-cgtvalencia)

CGT exigeix la dimissió immediata del Consell del PP pel seu atac despietat als serveis públics.

2012-01-12T21:10:00.003+01:00

Quan la hipocresia comença a ser de molt mala qualitat, és hora de començar a dir la veritat. Bertolt Brecht
No anem a tolerar el saqueig de la Generalitat per part del Govern del PP i fem una crida a la mobilització dels treballadors per a plantar-los cara d’una vegada per sempre.

Les seues accions han suposat una degradació constant dels serveis públics, la sanitat, l’educació, les prestacions socials de la dependència, front a la dedicació desmesurada de recursos públics a grans esdeveniments i balafiaments que han buidat les arques públiques, en benefici dels seus amics de l’ànima.
Casos Gürtel, Brugal, Urdangarín, visita del Papa, EMARSA, corrupció i «pelotazos» urbanístics, aquests són els noms que han situat a la seua Comunitat Valenciana en l’escena nacional i internacional. La premsa internacional els posa com l’exemple de la corrupció, un president en la banqueta per uns bruts vestits, dos presidents de diputació imputats per greus delictes de corrupció, i multitud d’imputats ocupant càrrecs públics. Eixe és el balanç del Govern del PP.

Encara no és suficient?, fins a quan anem a permetre-ho? Fem una crida per a denunciar els casos de corrupció en la Generalitat i el desviament de fons públics per a finalitats privades. Destapa’ls.
Fa uns mesos iniciarem una campanya de denúncia de la corrupció en la Generalitat que ha sigut tot un èxit, creant el correu de denúncies cgtleaks@cgtvalencia.org

Molts companys i companyes ens han fet arribar denúncies que han donat lloc a actuacions per diverses vies i que ja han donat els seus fruits, us animem a continuar en aquesta línia de dignificació de la funció pública, a la qual representem.

CGT recolza totes les mobilitzacions convocades contra les retallades socials i els drets dels treballadors.
Animem als treballadors de la Generalitat a participar en la concentració convocada per la Plataforma pels Drets Socials, Hui, 12 de gener, a les 19:00 hores en la plaça de Manises.
Ja n’hi ha prou de corrupció, exigim que es vagen tots.
O despertem, o acabaran amb nosaltres.

Junts podem, Uneix-te a la CGT, lluita amb nosaltres. Ja n’hi ha prou de mentides i manipulacions.

CGT-Generalitat

La pobresa: un mecanisme classista de poder i repressió.

2012-01-11T20:57:00.000+01:00

La pobresa ve de lluny: l’esclau era un pobre lligat als capricis i aberracions d’un amo, el servent era un pobre lligat a un territori que acatava les ordres d’un senyor feudal, el treballador és un pobre que depèn de si un capitalista vol emprar-lo (1). Les societats classistes utilitzen la pobresa com un mecanisme per exercir un poder repressor sobre les poblacions que controlen. Marx afirmava que, en el capitalisme, quant més gran sigui el creixement de les fortunes empresarials, major serà la depauperació de les poblacions (2). Ha de quedar clar que "el fonament del poder resideix en l’explotació.
En la necessitat per part d’un grup social d’obtenir, mantenir i legitimar la seva expropiació del producte excedent creat per altres grups socials [i que] la teoria de l’explotació capitalista, així com els seus efectes socials [la pobresa], i la teoria de la lluita de classes formen dues parts intrínsecament relacionades d’un tot" (3). La pobresa s’ha de mantenir entre les poblacions per desenvolupar-se submises i poder exercir aquesta capacitat d’explotació, aquest domini de classe.

Però, com es genera la pobresa? A les societats esclavistes: per conquesta i apropiació dels recursos naturals i la despossessió de la llibertat humana; a les feudals: per consolidació de les invasions anteriors i la conservació de la propietat privada dels recursos que eren comunals (4) i, a les capitalistes, mitjançant el sistema d’explotació laboral. Adam Smith va veure el naixement del capitalisme com la recerca del benefici, però Marx va ampliar aquesta idea explicant com els canvis de societat són provocats pels mètodes de producció i les relacions socials que les originen. En el capitalisme, la pobresa neix de l’explotació, de la diferència entre la riquesa que produeix el treballador, però en ser apropiada pel capitalista, aquest lliura a l’obrer una part bastant menor en la forma de salari, de salaris de pobresa. És a dir, el treballador sempre percep una part menor de la que produeix, apropiant-se l’empresari de la diferència o plusvàlua. "Marx va explicar que la llei econòmica fonamental de la producció capitalista és la producció de plusvàlua. És a dir, la necessitat d’augmentar incessantment la quantitat de valor creat en cada cicle productiu […] Aquesta llei econòmica es converteix en la llei social general que caracteritza la societat capitalista " (5).
Per tant, repetim, la pobresa és sistèmica i té l’origen en la relació capital-treball, atès que el treballador sempre percep menys riquesa de la que produeix, mentre que l’empresari sempre s’apropia d’una part de la riquesa que no ha produït. Es poden organitzar bancs d’aliments, menjadors socials, o crear organitzacions per atendre els pobres, que únicament ajudaran a suavitzar el rigor de la mateixa en aquests col·lectius, però la pobresa només quedarà extirpada quan el capitalisme -i amb ell les societats classistes- quedi destruït.

Altres mecanismes d’opressió relacionats amb la pobresa
Els capitalistes disposen d’altres mecanismes per exercir el control sobre els empobrits: la corrupció, la fam i la por, la caritat i, en última mesura, la repressió policial, judicial i penal. En aquests mecanismes participen, no només els polítics i acadèmics, sinó fins i tot institucions com les Organització no Governamental (ONG) i les fundacions (la de Bill Gates o la de Botín), o personatges mediàtics com Oriol Bohigas, Geraldine Chaplin, José Corbacho, Pep Guardiola, Loquillo, Luz Casal, Luís Rojas Marcos, Fernando Trueba, etc. (7). Les patronals, com la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i el Círculo Empresarial de Promoción, Innovación, Marketing y Ahorro (CEPIMA), també incideixen en l’empobriment de la població, eliminant les lleis laborals que protegeixen les obreres: acomiadaments sense remuneració, eliminació del Salari Mínim Interprofessional i de les quotes per a les pensions públiques, minijobs de 400 euros, sense seguretat social, sense horari ni subsidi d’atur, o vacances, etc.
En aquest sentit, cal entendre perquè les institucions caritatives, actuant a l’ombra del sistema, contribueixen a desmuntar la protesta social, en voler convèncer-nos que la pobresa pot ser combatuda des de dins del capitalisme, quan és evident que no és possible eliminar-la si abans no destruïm el mecanisme d’explotació, ànima i sang del sistema. Per exemple, un director d’un banc d’aliments, malgrat la seva actitud de bonisme, tirava la culpa a la crisi econòmica per l’augment de la pobresa, sense esmentar com és estructural en el capitalisme. Un altre exemple, en la mesura que els governs tanquen l’accés a les rendes mínimes d’inserció o les ajudes a la dependència, més famílies o persones estan abocades a anar a les organitzacions caritatives, com els menjadors socials, els bancs d’aliments, el voluntariat , etc. També és evident que aquestes institucions no consciencien a les persones en situació de risc de la necessitat de polititzar, d’enfrontar i assumir la destrucció del sistema com a causant sistèmic d’aquestes aberracions socials (8).
Cal, també, recordar com, "igual que ja havia fet Gramsci trenta anys abans, Foucault va alertar sobre el caràcter difús de les xarxes de relacions que afermen la dominació, i va insistir que el poder de la burgesia no es recolza tan sols, ni essencialment, en el control de les estructures públiques institucionalitzades de coerció i violència (a les quals s’identifica tradicionalment amb l’Estat), sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural " (9). Això ens porta a fer-nos diverses preguntes: els partits d’esquerra en els parlaments i en les diverses administracions, no s’han convertit en aparells del poder?. No són els que reben i executen les directrius dels poders empresarials i bancaris? I si és així, poden ser considerats subjectes socials per a la transformació?
Més amenaces d’empobriment des del poder
Incansable en la seva avarícia de patró d’explotadors, el president de la CEOE carrega contra les regulacions laborals que impedeixen als empresaris fer contractes d’una hora o un dia, hagin de contribuir per l’acomiadament o no puguin pagar per sota del salari mínim, així com acomiadar totes les funcionàries i privatitzar aquests serveis públics tan indispensables per a la vida comunitària. No obstant això, a l’esquerra parlamentària no s’hi sent cap veu que reclami confiscar tota la riquesa productiva apropiada injustament per aquesta classe ociosa, i enviar a l’exili a la classe empresarial.

Així mateix, la consellera d’Ocupació i Afers Socials del govern basc, Gemma Zabaleta, va anunciar que verificarà si els perceptors d’ajudes socials tenen el seu empadronament en regla a través dels "models de cooperació tant amb la policia local com amb l’Ertzaintza". A aquesta il·lustre vividora de l’erari públic no se li acut proposar un control policial contra el frau fiscal empresarial o per alts directors de bancs i empreses, amb la corresponent fugida cap a paradisos fiscals. Una altra classe, la política, que cal enviar al desterrament. Mentrestant, el duc de Palma aprofita la seva posició de consort real per beneficiar-se de recursos públics, i el fill de la duquessa d’Alba titlla de mandroses les andaluses perquè reben un subsidi agrari de pobresa quan la seva família rep milions d’euros anuals per ser simple i planerament propietaris de terres que els seus avantpassats es van apropiar per ’dret’ de conquesta. Algú necessita aquesta classe parasitària?.
Finalment, el president de govern Mariano Rajoy, en línia amb les propostes de la patronal en el document Transforma Espanya (9) prepara minuciosament quin serà el seu full de ruta de retallades-desastre destinades a incrementar encara més la pobresa. A part de les privatitzacions encobertes efectuades durant l’etapa del govern socialista en matèria de sanitat i educació, avancem aquelles manifestades amb molta cautela en el discurs d’investidura:
* En l’econòmic. Retallar el dèficit en 16.500 milions, especialment el dedicat a la despesa social. Les empreses no hauran de pagar l’IVA fins que ho hagin cobrat. Limita al 0,4% el dèficit públic de les diverses administracions. En l’àmbit fiscal no apareixen mesures per pujar l’impost als rics, o la limitació de salaris màxims dels directors. Reducció de l’impost de societats a empreses amb ingressos menors de 5 milions d’euros. Menor taxa d’impostos als beneficis no distribuïts.
* Pel laboral. Congelació de l’ocupació pública, eliminar els dies de festa pont. Ajudes a l’empresari de 3.000 euros pel primer treballador empleat (ajuda a autònoms). Profunda reforma integral del mercat de treball: ’absentisme laboral’,
* Pel social. Únicament aplicar l’increment de l’IPC a les pensions més baixes, la resta queden congelades. Si no reduir, almenys congelar totes les altres ajudes socials. Reformar el sistema públic de pensions (privatització encoberta).

En una paraula, el paper dels polítics és generar polítiques contra els pobres mentre que el de les associacions és ajudar-los a ben morir, com reclama el nou model capitalista d’índole maltusià.
El capitalisme, quin futur?
Immanuel Wallerstein no dubta a proclamar la defunció del capitalisme: diu que "la seva desintegració és irreversible, perquè està a la vista al final del seu declivi iniciat en la dècada dels ’70 del segle passat i la lenta agonia durarà entre vint i quaranta anys més: el capitalisme modern ha arribat a la fi de la corda. No pot sobreviure com a sistema i per això passa per l’etapa final d’una crisi estructural de llarga durada. No és una crisi de curt termini, sinó un desplegament estructural de grans proporcions […]. "El capitalisme modern ha arribat al final del seu camí. No és capaç de sobreviure com a sistema ", diu Wallerstein i afegeix:"Es tracta de la major crisi de la història. Estem en la transició a un sistema nou i la lluita política real que s’ha desfermat en el món amb el repudi de la gent, no plantegen el nou curs del capitalisme, sinó sobre el sistema que ha de reemplaçar " (10).

Cal prender aquesta declaració amb força precaució, ja que sóc dels que pensa que sense un fort procés de transformació des de baix, en què la població i els moviments socials siguin els subjectes principals, que s’han anat incorporant massivament i assumint-lo com a propi, el capitalisme pot caure, però quina societat posaríem en el seu lloc? A més, i no menys important, poc podrem fer contra la pobresa i a favor de les pobres, si aquests no es mouen, no es mobilitzen, si d’una vegada no assumeixen una consciència anticapitalista. Com assenyala Rajoy, "és obvi que aquest programa no pot ser aliè, ni a les difícils circumstàncies que travessa el nostre país, ni als desitjos que acaben d’expressar els espanyols a les urnes" (11). Si la població empobrida segueix votant i participant en aquest model de democràcia representativa, poc hem de fer. Mentre aquests gestors del capital trobin legitimació a les urnes per servir a les seves senyories, la Banca i l’Empresa, poc podrem fer des de la protesta al carrer. Així de lamentable. S’imposen noves formes de contestació contra el capitalisme.

Referències

1. Càritas, una multinacional especialitzada en l’almoina, assegura que la majoria de les persones que busquen assistència social, provenen de l’atur. Anna Flotats. "Els ’nous pobres’ són ja un 60% dels necessitats". Públic, 17 desembre del 2011.

2. Si no morissin 120 milions de persones anualment, els pobres augmentarien en 1.200 milions cada deu anys. La fam, les pandèmies i la guerra actuen d’obstacles destructius, tal com proposava el clergue T. Malthus. Veure José Iglesias Fernández. Malthus odiava els pobres, Marx la pobresa.

3. JL Acanda González. Poder i revolució: claus per assimilar a Foucault. Recerca: Revista de pensament i Anàlisi.

4. L’actual riquesa dels familiars de la Casa d’Alba procedeix del serveis prestats als reis castellans en els seus conflictes amb la noblesa d’aquesta regió. Un dels seus antecessors, el famós III Duc d’Alba, va ser l’home de confiança de Carles I i Felip II, a Portugal, Nàpols i els Països Baixos, per més referències.

5. JL Acanda González. Treball esmentat.

6. El que no farà Càritas, i les altres organitzacions dedicades al assistencialisme, és conscienciar a aquestes persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social en l’enfrontament de classe amb el capitalisme. Actuen de sedant-bomber del sistema.

7. Banc de Sabadell. Plans personalitzats sobre el futur. “Conversaciones sobre el futuro”.

8. Caritas Europa va proposar i presentar durant el Congrés Europeu sobre Pobresa i Exclusió Social que se celebra a Madrid, set propostes polítiques de cara al 2020 entre les quals destaca la de "reduir en un 30 per cent el nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa, el que suposa que hi hagi 25 milions menys de pobres ".

9. JL Acanda González. Treball esmentat.

10. Com un ressò d’aquest document, Rajoy diu: "hem de resoldre com inserir amb avantatge en un escenari global, més poblat, més competitiu i més exigent". Veure Seminari Taifa: Quadern n º 8, setembre del 2011.

11. I. Wallerstein. La crisi terminal del capitalisme comença per Europa.

12. Discurs d’investidura del president del PP Mariano Rajoy.

José Iglesias Fernández és economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article extret del setmanari Directa.

RTVV: L’empresa anuncia el que ens temíem... prepara un ERO.

2012-01-11T20:34:00.001+01:00

L’empresa ha reunit dilluns 9 als sindicats presents en el Comitè d’empresa i ens ha confirmat el que durant tant de temps ha sigut un rumor, i és que abans d’estiu tenen previst fer un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) d’abast encara per determinar. Tot s’ha precipitat arran de la notícia publicada en Las Provincias que afirmava que l’ERO afectaria a entre 1.000 i 1.300 treballadors. El secretari general, JuanPrefaci, només «ens ha tranquil·litzat» quan ha dit que eixes quantitats li semblaven «una barbaritat», però a hores d’ara del partit hi ha algú que s’atrevisca a confiar en ells?

La veritat és que van a traure a concurs un plec de condicions perquè una empresa externa es faça càrrec de les condicions de l’ERO, entre elles el nombre de treballadors afectats. Tot açò per la gens menyspreable quantitat de 190.000 euros i a la qual se li facilitarà l’informe Price que a nosaltres tantes vegades se’ns ha negat. Si no fóra perquè el tema és gravíssim i afecta al nostre futur, semblaria que tracten de superar-se dia a dia en els seus deliris... Una empresa externa perquè els faça el seu treball cobrant 190.000 euros més 180.000 que ja li van donar a Price-Waterhouse per l’informe millor guardat del món? Per a açò tenim a l’empresa amb major nombre d’assessors, directius, sotsdirectors i caps varis?

Una vegada més pretenen que els treballadors paguem els seus grans fastos i malbarataments mentre ells s’en van «de rositas». Han estat espoliant la nostra televisió omplint-la de «amiguitos» de l’ànima, li han donat a personatges bigotuts programes i comissions fosques, han protegit a un director general que està desaparegut i el nom del qual apareix en informes policials com a presumpte beneficiat en visites d’aquell senyor de blanc, li han pagat cànons milionaris a un milionari de pentinat ridícul.... I ara pretenen fer taula rasa, fer com que ací no passa res i que els culpables som els treballadors als quals ens han retallat el sou i les condicions fins al mínim.

L’única forma que tenim per a defensar els nostres llocs de treball és estar units, plantar-los cara i posar-ho difícil perquè no s’isquen amb la seua. Per açò CGT, com tots els sindicats de classe, està plantejant les mesures a prendre per a demostrar-los una vegada més que ELS TREBALLADORS NO SOM ELS CULPABLES.

CGT-RTVV

12-E: Movilizaciones por un convenio digno en Telemarketing.

2012-01-07T01:57:00.004+01:00

A día de hoy sólo nos queda un camino, y el camino es la movilización de todas y todos los trabajadores del Telemárketing para conseguir de una vez por todas la dignificación de nuestro trabajo. Ya ha llegado la hora de decir basta y plantarnos frente a las empresas que nos exprimen a diario y decirles bien alto que queremos un CONVENIO DIGNO YA.
En Valencia la concentración sera a las 12 horas del 12 de enero en la puerta de la Plaza de Toros.

Que queremos conciliar nuestra vida familiar y laboral, que queremos llegar a fin de mes y pagar a quienes nos reclaman todos los meses, que no queremos vivir con el miedo a una sanción injusta, a un despido un viernes tarde… y a poder decir que trabajamos en condiciones profesionales de verdad. Si no nos movilizamos y peleamos por lo que nos corresponde en justicia, no nos quedará más remedio que la resignación y el hincar rodilla y bajar cabeza, y eso NO DEBE, NI VA A PASAR.

Somos más de cincuenta mil las personas que a diario resolvemoslos problemas de casi tres millones de personas-clientes de muy diferentes sectores, ya sean BANCOS, MÓVILES , AGUA , LUZ , ADMINISTRACIONES PÚBLICAS, SEGUROS, INTERNET, y un largo etcétera de servicios que dependen de nuestra profesionalidad, siempre mal pagada, bajo presiones injustificadas y con despidos diarios.

Toda ésta fuerza de trabajo que representamos tenemos derecho a que se nos reconozcan nuestras tareas diarias de una vez por todas, ya que si nosotros “descolgamos” los servicios se quedarán “colgados”...y lo tenemos y lo vamos a hacer entre todas y todos ya que no queremos estar “colgad@s “ a los cascos sino que queremos acudir a nuestros puestos de trabajo con dignidad, sin miedo y con la cabeza alta, con unas condiciones laborales justas que no permitan una aplicación absurda del artículo 17, unas condiciones salariales que no nos ahoguen y con la tranquilidad del respeto a nuestra personalidad por parte de los perros-empresa.

Desde CGT queremos invitaros a que participéis en la medida de vuestras posibilidades de las convocatorias y actos que celebraremos el próximo 12 de enero por todo el estado español, que nos llevarán nuevamente a las calles para que la población en general conozca nuestra precaria situación laboral y de una vez por todas forcemos a la patronal y a los sindicatos mayoritarios a sentarse en la mesa del convenio y dignificar nuestro trabajo apoyándose en la plataforma del convenio que presentamos desde CGT, que hoy más que ayer es justa y necesaria.


Archivo
EMPRECARIO 9_enero_2012.pdf

Decretazo del Gobierno Rajoy: el PP penaliza a la mayoría social.

2012-01-05T00:13:00.001+01:00

El decretazo del PP continúa la carrera de recortes suicidas para la mayoría social
El RD 20/2011 publicado el último día del año, supone una nueva agresión a todo el cuerpo de derechos de la mayoría social: trabajadores y
trabajadoras con trabajo, funcionariado y personal laboral en las administraciones públicas, jóvenes en paro, personas dependientes, pensionistas de cualquier clase de pensión...

Así, los y las asalariadas, soportarán dos tercios de los 8.900 millones que supone de recorte el RD 20/2011, por medio de la subida del IRPF en sus nóminas con una media de 3/5 puntos a partir de febrero. El gravamen desde 0,75 puntos a 7 puntos, se hace por tramos, encontrándose en los tramos de ingresos bajos medios (desde 17.707 € a 120.000 €) más del 99% de todos los y las declarantes. En la horquilla de las rentas superiores a más de 240.000€ solamente encontramos al 1% de todos los y las declarantes por IRPF. Recordar además, que los salarios bajos/medios soportan más del 90% de los ingresos por IRPF.

Por su parte, las grandes fortunas, los ricos, los empresarios y los banqueros, tributan a través del Impuesto de Sociedades y de los chiringuitos financieros como las SICAV y estos tributos, no han sido tocados. Como tampoco se ha metido mano al fraude fiscal concentrado en grandes empresas y corporaciones financieras (fraude estimado en 74.000 millones de euros) y como tampoco se ha creado un Impuesto sobre las grandes fortunas y las transacciones financieras billonarias, que a diario especulan en los mercados.

Las personas que trabajan en las Administraciones Públicas, volverán a sufrir rebajas en sus salarios un año más: ahora se les aumenta el IRPF, luego perderán entre 2/5 puntos, se les alarga la jornada semanal en 2,5 horas lo que supone perder una media del 6,6% de sus salarios y no se les abonará el 0,3% de la masa salarial global para sus pensiones y no se contratará a nadie. Es un atentado en toda regla contra los Servicios Públicos, lo común, lo de todos y todas.
Los 8,8 millones de pensionistas, con pensiones anuales que en su mayoría (más de 4,7 millones) no llegan a 641€ mensuales y 1,8 millones se encuentra entre 700 € a 1.100 € mensuales, verán incrementadas sus pensiones 2012 en un 1%, es decir, una media mensual de 3,5 €. Además 6 millones de estos pensionistas perderán un 2,9% como consecuencia de no revisarles las pensiones en el 2011.

A los y las jóvenes se les elimina las ayudas a la vivienda, a las personas con necesidades y dependendientes se les rebajan las prestaciones, a las personas más necesitadas y excluidas, se recortan las partidas para organizaciones sociales que se dedican a “paliar” necesidades que el “Estado del Bienestar” nunca ha llegado a cubrir.

En conclusión, el decretazo del PP, ahonda las políticas antisociales del Gobierno anterior: robo de rentas y derechos a la mayoría social (99% de la población y regalo para que los ricos (1%, grandes empresarios, financieros, mercaderes especuladores, ejecutivos y personal directivo, consejeros de empresas, banqueros y monarcas…) sean cada vez más ricos, a costa de una vida digna para todos y todas y a costa de seguir agrediendo irreversiblemente la vida en el planeta.
El 1% de la población (las personas ricas) que ingresan una media anual de 600.000 euros; financieros e inversionistas que especulan con dineros públicos que reciben al 1% y hacen pagar a los estados y particulares el 5% - 8%; banqueros y financieros que reciben miles de millones de euros de los fondos públicos y especulan, roban y se embolsan 2,34 millones de euros en salarios; ministros de economía que son responsables de la crisis financiera causada por la banca de inversión (LB), ministros de defensa que se han pasado toda la vida en empresas de armamento lucrándose a costa de las armas y las guerras, presidentes del gobierno y políticos con patrimonios de 4/7 viviendas y más de 1 millón de euros anuales en sus declaraciones…. Esta minoría de personas, NO NOS VAN A SACAR DE LA CRISIS, pues su negocio se encuentra en crearnos más y más crisis.

El 99% de la población: 18 millones de personas asalariadas, 5 millones de personas paradas, la juventud, los 8,8 millones de pensionistas, las personas dependientes, las excluidas, las necesitadas, somos quienes PODEMOS y DEBEMOS salir de sus mentiras, de sus estafas sociales, ecológicas, materiales, civiles... diciendo NO A SUS LEYES, DESOBEDECIENDO.

Desde CGT llamamos a la REVUELTA SOCIAL, A LA DESOBEDICIENCIA ANTE LA INJUSTICIA SOCIAL, A SUS LEYES, que sólo causan empobrecimiento y desigualdad, a la vez que se atenta cada día más contra el medio natural, el clima, la tierra.

SECRETARIADO PERMANENTE DE LA CGT

Descargas

Decretazo del gobierno Rajoy el PP pasa a la acción.pdf

La nova reforma laboral que ens prepara el PP.

2012-01-04T21:20:00.001+01:00

Les converses entre el govern del PP, la patronal i els sindicats institucionals per preparar una nova reforma laboral ja estan en marxa.

Un dels primers gestos de Mariano Rajoy després de la jornada electoral del 20N va ser mostrar la seva intenció de tornar a posar sobre la taula una reforma laboral. Per a això, es va reunir amb els màxims dirigents dels sindicats majoritaris i amb el cap de la patronal. Rajoy va instar als agents socials perquè es posessin d’acord abans del 6 de gener. En qualsevol cas, i segons ha deixat clar Cospedal, “el Govern governarà”, del que cal deduir que la reforma laboral es farà, ja sigui amb acord o per Reial decret. Als sindicats majoritaris gairebé ningú els espera per a donar la batalla i no sembla que hagin de plantejar grans problemes,

Les dades de l’atur de novembre certificaven que la reforma laboral de 2010 no ha complert el seu supòsit objectiu d’alleugerir l’atur. El total de desocupats ja ronda els quatre milions i mig, i, segons dades del Ministeri de Treball, en l’últim any l’atur s’ha incrementat en 310.168 persones, un 7,55%. El balanç només pot ser negatiu, veient com aquestes reformes van encaminades cap a un model productiu en el qual el factor treball és cada vegada més flexible, un cost variable que l’empresari pot ajustar a voluntat com si fossin subministraments per a produir. Però això no té repercussions sobre la creació d’ocupació, però sí sobre la qualitat, que es deteriora, i sobre les retribucions salarials, que disminueixen.

La crisi s’utilitza com excusa per a aprofundir en les retallades salarials i socials. Les raons per les quals es crea ocupació estan vinculades amb la demanda i el consum, i no amb l’abaratiment de l’acomiadament. Els teòrics neoliberals saben que no que no es crea ocupació, però s’excusen en la fal·làcia que facilitarà les condicions per a crear ocupació quan vingui la recuperació. Però la recuperació és impossible sense que es recuperi la demanda i per a aquesta recuperació fa falta ocupació.

Els salaris minven: El mantra de la moderació

Encara que Rajoy no ha fet pública la reforma laboral en la qual treballa el seu equip, la patronal (CEOE i Cepyme), en un document emès a l’octubre, apuntava quins són les línies mestres que cal esperar. Les seves principals exigències passen per simplificar la legislació laboral, flexibilitzar els contractes a temps parcial i de formació, eliminar la referència salarial a l’Índex de Preus de Consum (IPC), dotar a l’empresa d’instruments de flexibilitat interna, el que inclou conceptes com el percentatge anual de disponibilitat per part de l’empresa, borsa d’hores, hores extra i flexibilitat funcional; i facilitar el conveni d’empresa i el despenjament dels convenis col·lectius.

A més, el gran objectiu de la CEOE és arribar a un nou pacte de moderació salarial per al període 2012-2015. Així, el president de la patronal, Juan Rossell, va defensar davant de Mariano Rajoy la necessitat de “fer-li un tomb” a la negociació col·lectiva en matèria de salaris per a “donar un senyal de moderació en els pròxims anys”. Per la seva banda, el Banc d’Espanya ha traçat la mateixa linea: “La moderació salarial en el sector privat no segueix la pauta d’ajustament en el sector públic i és insuficient per a frenar la sagnia de destrucció de llocs de treball en les empreses”, va dir el director general del servei d’estudis del Banc d’Espanya, José Luis Malo de Molina.

En realitat demanen moderació salarial per a incrementar els beneficis empresarials, no volen ser conscients que un pacte en aquest sentit és una forma d’aprofundir l’espiral de crisi en la qual estem. Econòmicament és problemàtic, perquè contribuirà al cicle de depressió i a mantenir el nivell de demanda agregada molt baix. La lògica empresarial és que la reducció salarial fa descendir els costos unitaris, i això pot fer recuperar la competitivitat reactivant la demanda mitjançant l’exportació, però aquest argument és fal·laç, ja que es fa descansar la recuperació d’aquesta competitivitat sobre un dels components que té la formació dels preus, però mai es planteja que la competitivitat pugui descansar sobre l’altre component en la formació dels preus, els beneficis.

D’aquesta manera, mentre que en el tercer trimestre de 2011 els beneficis empresarials van créixer un 6,4%, la remuneració dels assalariats seguia caient, perdent un 0,6% en el mateix període. Segons l’Agència Tributària, el 60% dels assalariats cobra menys de mil euros. Com ha explicat el professor de polítiques públiques Vicenç Navarro, des de l’any 1980 al 2010 les rendes del treball (massa salarial) com percentatge de la renda estatal van descendir a Espanya, d’un 66,8% a un 56,6%. No obstant això, a pesar d’aquest acusat descens en el pes dels salaris en el conjunt de l’economia, la reforma de la reforma laboral apunta a un aprofundiment en aquest desequilibri.

A més, a la previsible rebaixa salarial es poden sumar modificacions a la revisió anual de retribucions. Segons el president de la patronal, Juan Rossell, “seria bo i favorable” que en els convenis del futur “els salaris no estiguin tan lligats a l’IPC sinó a altres variables com la productivitat”. La proposta de lligar els salaris a la productivitat, en lloc de la inflació prevista com passa fins a ara, és un dels objectius que es proposava el conegut com “pacte de l’euro”. Però l’incentiu de la productivitat és intangible, especialment en petites i mitjanes empreses, ja que hi entren aspectes com qui és més dòcil, qui es porta millor, qui es queda una hora més sense demanar que la hi paguin, etc. Per altra banda, el text del Pacte de l’Euro no especifica quines eines s’utilitzaran per a mesurar la productivitat.

En els últims 20 anys la productivitat real (descomptada la inflació) ha crescut molt més que els salaris reals. És evident que serien necessaris els comptes de les empreses per a medir la productivitat, haurien de posar-los a la disposició dels sindicats per a poder negociar, perquè es pugui calcular en termes monetaris, però cap empresa vol mostrar els seus números reals.

Acomiadaments barats: No torni vostè demà

L’exigència de la patronal per a aquesta nova reforma és situar la indemnització habitual per acomiadament en 20 dies per any amb un màxim de 12 mensualitats. Les intencions de la patronal estan clares en aquest punt, la idea consisteix que doni igual ser contractat indefinit o temporal, ja que el cost de l’acomiadament serà tan ridícul, que a efectes serà el mateix.

La indemnització per acomiadament està lligada al tipus de contracte que té el treballador. En la reforma laboral del 2010 ja descendia dels 45 dies per any treballat als 33 si el contracte laboral s’acull al pla de foment de la contractació indefinida. Encara que el cost real per a l’empresari és de 25 dies perquè vuit els assumeix directament el Fons de Garantia Salarial, (FOGASA).

En altres casos d’acomiadament, la indemnització és encara inferior. Les empreses que al·leguin pèrdues previstes “transitòries” quan vagin a presentar un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) poden acollir-se a l’acomiadament objectiu per causes econòmiques, que contempla una indemnització de 20 dies. S’entén que concorren causes econòmiques quan dels resultats de l’empresa es desprengui una situació econòmica negativa, la qual cosa no vol dir que la corporació estigui en números vermells.

La reforma laboral de juny de 2010 ja va flexibilitzar la justificació del cessament objectiu. Amb això, es tendeix a igualar les condicions d’assalariats indefinits i precaris, però a la baixa, retallant drets dels primers.

Els empresaris han ideat una nova figura que encara no està en cap llei: l’acomiadament subjectiu. El Consell Empresarial per a la Competitivitat, format per 17 grans empreses els representants de les quals, es van reunir a l’abril amb Zapatero, suggeria que es consideri qualsevol tipus de causa per a admetre un acomiadament sense passar pels tribunals. Aquesta figura definida com “acomiadament subjectiu”, inclouria una indemnització la quantia de la qual no ha estat precisada, però que la CEOE vol rebaixar fins als 20 dies per any treballat.

La CEOE en el seu document ho diu d’una altra forma i demana impulsar la solució extrajudicial de conflictes laborals. El dret laboral judicializa les relacions, en el sentit que els tribunals emparen els abusos als treballadors, el que ara pretenen és que existeixin comissions tècniques que abans de passar per judicatura puguin pronunciar-se. És una reculada, que pot ser que els sindicats institucionals acceptin, i suposarà que part de la cobertura jurídica que tenen els treballadors es veurà erosionada.

Convenis escombraria: Negociar s’acabarà

Entre les peticions de la CEOE al president electe també es tracta la negociació col·lectiva. En concret, es demana “facilitar els convenis d’empresa i el despenjament dels col·lectius”. La reforma de juny de la negociació col·lectiva ja dóna prioritat a l’aplicació del conveni d’empresa enfront dels estatals i autonòmics en salari i complement base, retribució de les hores extres i l’establiment d’un sistema de treball per torns. A més, estableix que les empreses podran imposar un conveni propi quan estiguin travessant moments de dificultat econòmica. Amb la quantitat d’empreses petites i mitjanes en l’Estat, i l’atur que hi ha, és fàcil suposar quina força poden tenir els treballadors en una negociació.

Però el que demana la CEOE va un pas més enllà i toca el seu punt més sensible a l’hora de tractar els convenis passats de data, l’anomenada ultraactivitat. Hi haurà un termini de 20 mesos perquè empresa i sindicats renovin un conveni que hagi caducat. Si no es posen d’acord, s’engegaran processos de mediació i arbitratge, en el qual experts externs dictaminaran el nou conveni.

El comiat de Zapatero: les pràctiques no laborals per a joves

Amb una taxa d’atur juvenil que arriba a el 48,9%, el comiat de Zapatero encara tancava una sorpresa més per als menors de 25 anys: l’aprovació d’un nou contracte d’aprenent. Aquesta nova modalitat de contractació permetrà a les empreses utilitzar com treballadors a menors de 25 anys per 426 euros al mes, sense pràcticament drets laborals ni vacances. La denominació legal que ha rebut, “pràctiques no laborals”, té la seva molla, ja que passen a no estar regulades per l’Estatut del Treballador ni pel dret laboral.

S’està generant una nova zona grisa entre el dret del treball i l’exterior, implica un element de ruptura pel que fa al dret laboral. Té a veure amb com pretenen encarar el canvi de model productiu, en relació amb la llei orgànica de les qualificacions de 2002, títols de FP, d’ofici, etc. En aquest procés, en teoria, es busca generar que aquestes persones joves obtinguin formació mitjançant el treball, però en la pràctica estan fetes per a disposar de treball barat i servicial.

* Article extret del núm. 163 de la revista Diagonal

Tomás Muñoz / Diagonal

Treballar gratis, per a treballar tots?.

2012-01-04T17:25:00.000+01:00

Anàlisi del Reial decret 1543/2011 que regula les anomenades “pràctiques no laborals". Un article de Laura Mora Cabello de Alba.

L’autora analitza el Reial decret 1543/2011, publicat en el BOE del passat 18 de novembre, que regula les anomenades “pràctiques no laborals” realitzades en empreses.

El Govern sortint de l’Estat espanyol va aprovar, tot just 20 dies abans de les eleccions del 20N que acabarien amb el seu mandat, un decret pel qual s’ha legalitzat el treball gairebé gratuït dels joves en les empreses. Un bonic llegat per a ser recordat.

En els dos últims anys, tres han estat les reformes que s’han fet entorn del treball dels joves en la línia de lluitar contra l’altíssim atur juvenil que frega ja el 49%, així mateix, el 80% de l’ocupació que es destrueix és el que realitzen els joves. Un atur juvenil que s’ha intentat explicar des de les institucions per la rigidesa del mercat de treball i a l’alt índex de fracàs escolar espanyol i la falta de qualificació de molts joves que no arriben ni a tenir l’Ensenyament Secundari Obligatori, el que els impedeix ingressar en el mercat de treball. No obstant això, aquest argument xoca amb l’elevat atur d’aquesta joventut espanyola que, diuen també, és la generació més formada de la història. Sigui com sigui, la realitat és que el mercat de treball decent resulta inexpugnable per a gairebé la meitat de la joventut espanyola.

En aquest sentit, en la primera reforma laboral, a través de la Llei 35/2010, es modificaven els contractes per a la formació i l’aprenentatge i el contracte en pràctiques reconeixent-los per fi protecció per atur. Una cosa gens menyspreable i pel que es duia lluitant molt temps, si no fora perquè els costos socials d’aquesta protecció –és a dir, els diners que empreses, treballadors i treballadores han d’aportar per a sostenir el sistema de seguretat social– no recauen en les empreses, que veuen bonificades o subvencionades les seves quotes per l’erari públic. Tampoc han de pagar les seves quotes socials els joves contractats, si bé les veuen repercutides d’alguna manera en el baixos que són els seus salaris.

I s’incentivava també el contracte de foment de l’ocupació indefinida per a joves o, el que és el mateix, una sort de contracte indefinit d’indemnització per acomiadament menor que l’ordinària i també subvencionat en les seves aportacions a la Seguretat Social pels impostos de tots nosaltres.

Eternament en precari

La segona reforma en aquest tema, aprovada el 26 agost del 2011, és a dir, una reforma feta a l’agost amb nocturnitat i traïdoria, i a punt de vèncer la legislatura, tornava a reformar el contracte per a la formació i l’aprenentatge, ampliant el termini que dura la joventut (així, a cop de decret) i, per tant, ampliant el temps vital durant el qual es pot ser jove per a tenir un contracte miserable. I a més, ara, durant més temps, ampliant la durada mínima del contracte de formació i aprenentatge de sis mesos a un any.

En definitiva i perquè ens entenguem, ara per ara, hi ha contractes precaris i flexibles –en salari, en condicions, en futur– disponibles des dels 16 fins als 30 anys. Contractes temporals (formatiu o en pràctiques) o indefinits per al foment de l’ocupació que resulten molt barats a les empreses, tant per l’absència d’indemnització quan s’acaba el contracte i els baixos salaris en els primers, com el baix cost de l’acomiadament en els segons, a més de que ambdós tenen bé bonificades les quotes a la Seguretat Social.

I, en aquest panorama, s’aprova el Decret 1543/2011, de 31 d’octubre, pel qual es regulen les pràctiques no laborals en empreses, última gesta reformista del Govern sortint del PSOE en plena agonia mortuòria. El preàmbul de la norma és clar: “(…) Resulta urgent i necessari per això articular mesures que incrementin les oportunitats d’ocupació per als joves amb formació, mesures que han de contribuir a facilitar el seu accés al mercat de treball, a l’ocupació i a l’adquisició de pràctica laboral en un entorn real”.

Per tant, és una reforma que reconeix parcialment la inutilitat dels contractes en pràctiques que acaben de reformar, ja que preveu un mecanisme previ d’inserció en el mercat laboral per a la gent jove amb formació. Aquesta porta de darrere l’anomenen “pràctiques no laborals”. No són laborals perquè no es rep un salari a canvi, però s’orienten a l’adquisició de pràctica “laboral”. No és emobilcar-ho molt per a no anomenar a les coses pel seu nom?

S’establiran convenis de col·laboració entre les empreses i els serveis públics d’ocupació, però el procés de selecció de les persones afortunades serà a càrrec de l’empresa sota la supervisió del servei d’ocupació competent. Les citades pràctiques es desenvoluparan per persones joves d’entre 18 i 25 anys, aturades, que tinguin qualificació professional, ja sigui en l’àmbit educatiu o laboral, però nul·la o escassa experiència laboral, sota la direcció i supervisió d’un tutor, en els centres de treball de l’empresa, i tindran una durada d’entre sis i nou mesos.

I les paraules màgiques: el treballador o treballadora jove rebrà una beca de suport de l’empresa, que serà com a mínim del 80 % de l’Indicador Públic de Renda d’Efectes o Múltiples (IPREM) –532,51 euros al mes–, és a dir, 426 euros mensuals; a més d’un certificat que acrediti aquestes pràctiques. En definitiva, es legalitza el tenir a una persona qualificada treballant entre sis i nou mesos en una empresa per la mòdica quantitat de 426 euros. Clar que no és salari perquè no és treball. I se’ls inclourà en la Seguretat Social, però no a efectes de l’atur. Finalment, en el món al revés, subscriure aquests convenis de col·laboració per part de les empreses es mostra com una obligació gairebé moral que tenen en virtut de la seva responsabilitat social corporativa.

En definitiva, una vegada més, les anomenades polítiques actives d’ocupació i les normes que les materialitzen posen al servei empresarial no només recursos econòmics que abarateixen els costos de la mà d’obra a costa dels impostos d’aquests mateixos treballadors i treballadores, sinó que a més legalitzen el que fins a ara era il·legal perquè, senyores i senyors, això és treball, treball gratuït, peatge pel qual haurà de passar qualsevol jove durant nou mesos per a tenir el miratge de poder trobar una ocupació amb un contracte en pràctiques?

* Laura Mora Cabello de Alba és professora de Dret del Treball a la Universitat de Castella-La Manxa. Article publicat al núm. 163 de la revista Diagonal.

>>> Teniu el decret en document adjunt.

Real Decreto 1543-2011, de 31 de octubre, por el que se regulan las prácticas no laborales en empresas

Com afecta el Reial Decret-Llei 20/2011 a l’ocupació en el sector públic.

2012-01-04T13:54:00.001+01:00

A manera de regal enverinat, en el BOE de 31 de Desembre de 2011 s’ha publicat el Reial decret-llei 20/2011, de 30 de desembre, de mesures urgents en matèria pressupostària, tributària i financera per a la correcció del dèficit públic.

Aquest Reial decret-llei, segons ha declarat el propi Govern, serà seguit de pròximes mesures legislatives a mitjà termini. Per altra banda, aquest Reial decret-llei té caràcter bàsic i aplicable a totes les Administracions en algunes de les seves previsions i en canvi en unes altres únicament s’aplica a l’Administració de l’Estat, pel que caldrà estar al que cada Comunitat Autònoma disposi respecte dels seus sectors en alguns aspectes.

L’ajustament serà dur per als funcionaris. Entre les mesures aprovades està la congelació de salaris per a tots els empleats públics. Aquests sofriran a més el 2012 una rebaixa de sou de facto, ja que també han vist ampliat el seu horari laboral sense que per això es toqui la seva remuneració. Així, a partir d’ara haurien de treballar 37,5 hores setmanals en tot el territori de l’Estat espanyol. En cas que vulguin seguir amb la seva jornada laboral anterior, haurien d’acceptar una baixada de sou proporcional, tal com va indicar l’Executiu. Així mateix, no es reposaran els funcionaris que es jubilin i solament es renovaran en un 10% per als col·lectius de docents, sanitaris, forces armades, cossos i forces de seguretat de l’Estat i cossos de lluita contra el frau fiscal. Per cada 10 empleats públics d’aquests cossos que es retirin, n’arribarà un.

Sintèticament, aquest és el seu abast.

1. LES RETRIBUCIONS DELS EMPLEATS PÚBLICS ES CONGELEN

La mesura és contundent amb la congelació o no actualització de les retribucions: “En l’any 2012, les retribucions del personal al servei del sector públic no podran experimentar cap increment respecte a les vigents a 31 de desembre de 2011”.

A ) Afecta a tots i totes. Això és a empleats públics funcionaris i laborals, així com a Alts Càrrecs.

B) Afecta a totes les contraprestacions per treballar per al sector públic. Es congelen “les retribucions” i la “massa salarial”.

C) Afecta també a les aportacions a plans de pensions d’ocupació o contractes d’assegurança col·lectius que incloguin la cobertura de la contingència de jubilació: Zero.

D) Afecta a tot organisme de creació o sosteniment financer públic: Administracions Públiques, Ens Públics, Societats Públiques i Òrgans constitucionals.

E) La vàlvula d’emergència es defineix en termes extraordinaris: “Sense perjudici de les adequacions retributives que, amb caràcter singular i excepcional, resultin imprescindibles pel contingut dels llocs de treball, per la variació del nombre d’efectius assignats a cada programa o pel grau de consecució dels objectius fixats al mateix”. Aquí està el “comodí” amb que l’Administració podrà incrementar complements en determinats àmbits i convertir la “congelació universal” en “congelació general”. Això sí, en l’àmbit del totpoderós Estat se subjecta a un control solemne: requeriran informe favorable del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques en l’àmbit de l’Administració de l’Estat; no obstant això, en altres àmbits distints de l’Estat, com en els ens autonòmics, ens locals i Universitats distintes de la UNED. Aquesta via de les “adequacions retributives” podria ser la vàlvula d’escapament per a trencar el gel de la congelació retributiva.

Quant a la congelació salarial, l’article 2 del Reial decret-Llei 20/2011 declara bàsics els apartats Un, Dos i Tres, no tenint tal naturalesa l’apartat Quatre, que es refereix a les adequacions retributives singulars i excepcionals, que si era bàsic, no obstant això, conforme preveia l’article 22.12 de la Llei 39/2010, de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2011. És a dir, podria sostenir-se que no cap en l’àmbit de les entitats locals, i tampoc en el de les Comunitats Autònomes, aquesta adequació singular i excepcional, perquè solament està oberta per a l’àmbit de l’Estat i amb els requisits que preveu l’apartat Cinc del Reial decret-Llei 20/2011.

Per altra banda, el Decret-Llei deixa als llimbs el futur del “complement vinculat a la carrera professional”, ja que si bé està clar que no s’escometran desenvolupaments normatius en els àmbits on no s’havia implantat, és dubtós si poden admetre’s noves incorporacions o beneficiaris a la mateixa on ja estava implantada.

2. PARALITZACIÓ D’OPOSICIONS NOVES.

“Al llarg de l’exercici 2012 no es procedirà a la incorporació de nou personal, excepte el que pugui derivar-se de l’execució de processos selectius corresponents a Ofertes d’Ocupació Pública d’exercicis anteriors” (art.3.1). Aquest precepte té caràcter bàsic, o sigui, afecta a totes les Administracions Públiques. Per tant, tranquil·litat per als procediments selectius convocats, i fins i tot per als no convocats sempre que corresponguin a Ofertes d’Ocupació de l’exercici 2010 o anteriors.

El problema pràctic pot donar-se pel fet que nombroses Administracions distintes de l’Estat no van aprovar formalment Ofertes d’Ocupació pública, fet que impediria que comptessin amb places dotades d’anteriors exercicis, pactades o programades i que no podrien amb la lletra del Decret-Llei convocar-se en l’any 2012. La inquietud ve donada perquè no hi haurà oposicions en l’any 2012. I el que és mes greu, no hi ha garantia que la llei de pressupostos que s’aprovi per a 2013 no prorrogui tal mesura.

3. CONGELACIÓ DE LA CONSOLIDACIÓ D’OCUPACIÓ TEMPORAL

Igual criteri assisteix als procediments de consolidació com laborals fixos o funcionaris de carrera a l’empara del EBEP. “Aquesta limitació arriba a a les places incloses en els processos de consolidació d’ocupació previstos en la disposició transitòria quarta de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic.”(art.3.1) El criteri és el mateix que per a les oposicions de nou encuny. Solament continuaran els ja “convocats”.

4. CONGELACIÓ DE LA INCORPORACIÓ DE PERSONAL TEMPORAL O INTERÍ

Amb caràcter bàsic malgrat que no hi haurà oposicions o concursos per a nou ingrés, tampoc s’incorporarà personal temporal per a les vacants.” Durant l’any 2012 no es procedirà a la contractació de personal temporal, ni al nomenament de personal estatutari temporal o de funcionaris interins excepte en casos excepcionals i per a cobrir necessitats urgents i inajornables que es restringiran als sectors, funcions i categories professionals que es considerin prioritaris o que afectin al funcionament dels serveis públics essencials.”(art.32). Les excepcions se centren en l’àmbit estatal, són les de forces armades, sanitat o docència no universitària.

5. AMORTITZACIÓ VACANTS DE JUBILACIÓ

En l’àmbit de l’Administració de l’Estat, doncs aquesta mesura no té caràcter bàsic, s’amortitzaran les places dels jubilats: “Quatre. Durant l’any 2012 seran objecte d’amortització en Departaments, Organismes autònoms, Agències estatals, entitats públiques empresarials i resta dels organismes públics i ens del sector públic estatal, un nombre equivalent de places al de les jubilacions que es produeixin”. Notem el matís que el precepte no al·ludeix a les “mateixes” places dels jubilats sinó a “un nombre equivalent”, o sigui, que teòricament podria mantenir-se una plaça de les quals es jubili el seu titular, sempre que s’amortitzi una altra plaça vacant per altra circumstància (ej.defunció, renúncia, trasllat, etc).

6. AMPLIACIÓ DE JORNADA DE TREBALL

“En l’àmbit de l’Administració de l’Estat, i per al conjunt del sector públic estatal, la jornada ordinària de treball tindrà un terme mitjà setmanal no inferior a les 37 hores i 30 minuts”. (art.4) Clar que aquesta mesura no impedeix el que pugui resultar en la pràctica de la negociació col·lectiva en cada sector.

>>> En document adjunt teniu el Reial decret-llei 20/2011

Reial decret-llei 20-2011 BOE-A-2011-20638

Dones, revolucionàries i anarquistes: 75 anys de la creació de "Mujeres Libres/Dones Lliures".

2012-01-04T12:13:00.000+01:00

A l’octubre de 1936 naixia l’Agrupació de Mujeres Libres/Dones Lliures. Anarquista, llibertària i emancipadora, va ser el germen d’un moviment que va arribar a tenir 20.000 afiliades.

Queden poques d’aquelles dones amb vida. Concha Liaño és una d’elles. Té 94 anys i conserva una enorme energia. Viu a Veneçuela des que es va exiliar durant la Guerra Civil. Va formar part de les dones que van iniciar Mujeres Libres/Dones Lliures i recorda la situació de la dona en aquells dies: “Ara no es poden imaginar com era la vida de la dona llavors. L’espòs manava i governava. Acceptaven aquesta submissió. Nosaltres vam entendre que si s’alliberaven econòmicament, ja no haurien de suportar això”.

La idea de la revista Mujeres Libres –de la qual DIAGONAL va publicar un extens reportatge en el seu número 161– va sorgir en la tardor de 1935 de la mà de la militant anarquista Lucía Sánchez Saornil, a la qual després es van unir Mercedes Comaposada i Amparo Poch y Gascón. Lucía i Mercedes “havien ensenyat en cursos d’instrucció elemental per a obrers i obreres, promoguts per la CNT de Madrid en els anys 30. Van veure la necessitat de realitzar-los específicament per a les dones, donada la misoginia i els prejudicis existents”, indica Eulàlia Vega, autora del llibre Pioneras y revolucionarias.

Mentre la revista es gestava i sortia al carrer a Madrid, a Barcelona s’havia format l’Agrupació Cultural Femenina, en la seva majoria militants de la CNT i d’altres organismes llibertaris com els ateneus i les Joventuts Llibertàries. Coneixien la revista que es feia a Madrid. Mercedes Comaposada es va presentar a Barcelona buscant-les. Duia amb ella els estatuts d’una Federació Nacional. Els va informar que a Madrid i a Guadalajara ja s’havia constituït una agrupació amb els mateixos objectius. Havien anomenat a aquesta organització Federació Nacional de Dones Lliures i va proposar que Catalunya formés part de la mateixa. Les catalanes van acceptar entusiasmades.

Una organització de masses

Van arribar a comptar amb 20.000 afiliades i 170 seccions locals en tot el país sense cobrar cap quota. La Comissió de Solidaritat s’encarregava de gestionar donatius o subvencions amb sindicats, ateneus i altres entitats. Pura Pérez, militant de l’organització, explicava el 1999 que “es gestava una revolució femenina, de la mateixa forma que entre tots es feia una Revolució Social. Obreres, camperoles, infermeres, llicenciades…Totes eren guiades pel desig d’emancipació, la seva obstinació era assolir una societat equitativa i un futur millor”.

Martha Ackelsberg, autora de Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres assenyala que havia dues tendències en les seves activitats: capacitació (classes d’alfabetització, aprenentatge en el treball, informació sobre els seus propis cossos, sensibilització i suport mutu); i captació, amb programes per a animar a les dones a unir-se al moviment llibertari. “Sense la completa participació de les dones, estaven convençudes, la revolució no podria triomfar realment”, explica Ackelsberg.

El que les diferenciava d’altres agrupacions de dones, com les comunistes o antifeixistes, era que “el seu principal objectiu, fins i tot a la meitat de la guerra, era la capacitació de les dones, no només la seva mobilització en les activitats de suport a l’esforç de guerra”, apunta Ackelsberg. “Insistien que la participació de les dones en el mercat laboral, per exemple, no hauria de ser un canvi temporal, a causa de les necessitats de guerra, sinó un canvi més permanent en la forma que les dones eren vistes en els seus rols en la societat”.

A més, segons Eulàlia Vega, “els seus objectius es diferenciaven dels altres grups femenins de l’època, que no tenien en compte les diferències de gènere, com la comunista Agrupació de Dones Antifeixistes (AMA)”.

El 1937 a València s’estableixen els Estatuts de la Federación Nacional de Mujeres Libres amb l’objectiu de capacitar a la dona i emancipar-la de la triple esclavitud a la qual està sotmesa: “Esclavitud d’ignorància, esclavitud de dona i esclavitud productora”. Amb l’inici de la guerra, des de l’Agrupació Dones Lliures, Concha Liaño assenyala que el seu objectiu, a més de la “lluita per l’alliberament femení”, també era “aportar una ajuda ordenada i eficient a la defensa de la nostra República”. “Els homes al capdavant, les dones al treball”, va ser una de les seves consignes. Convidaven a les dones a inscriure’s per al seu ensinistrament en els camps de tir i van realitzar propaganda a favor dels Deslliuradors de Prostitució o contra l’analfabetisme.

La resposta de les dones espanyoles va ser “vibrant”, una “explosiva presa de consciència” però, en la majoria dels casos, va acabar amb l’exili. No obstant això, Concha Liaño recorda que “era emocionant, commovedor, comprovar com les dones s’esforçaven a aprofitar una ocasió que els permetia sortir de la seva resignada impotència i (…) de tants segles d’injusta submissió (…) Per a la dona espanyola aquest va ser el seu moment estel·lar”.

Humanisme integral

“Mai es van definir com “feministes”. Per a elles, ‘feminisme’ era un moviment burgès, centrat a guanyar el dret al vot i entrar en el mercat laboral en els mateixos termes que el baró. Però tenien clar que, per a la classe obrera, el treball no era necessàriament ‘alliberador’. El que volien no era accés igualitari a un sistema de privilegis, sinó un nou sistema sense privilegis”, explica l’escriptora Martha Ackelsberg.

La millor definició la fan elles mateixes en el número 1 de la revista Mujeres Libres: “Això és ja més que feminisme. Feminisme i masculinisme són dos termes d’una sola proporció; (…) l’expressió exacta: humanisme integral”. I afegeixen: “El feminisme el va matar la guerra donant a la dona més del que demanava al llançar-la brutalment a una forçada substitució masculina.

Feminisme que buscava la seva expressió fora del femení, tractant d’assimilar-se virtuts i valors estranys no ens interessa; és un altre feminisme, més substantiu, de dintre a fora, expressió d’una manera, d’una naturalesa, d’un complex divers enfront del complex i l’expressió i la naturalesa masculins”.

L’herència de Mujeres Libres/Dones Lliures

Eulàlia Vega, autora de Pioneras y revolucionarias, destaca que “és innegable la modernitat” dels plantejaments de l’Agrupació de Dones Lliures. “El fet d’unir la lluita contra l’explotació capitalista amb l’opressió patriarcal marca la seva importància i la seva originalitat, sent les seves militants, en cert sentit, les pioneres de les organitzacions feministes creades posteriorment amb el final del franquisme”. Per a l’escriptora Martha Ackelsberg, el seu major llegat va ser que “van oferir una visió de canvi social, i una societat revolucionària, en la qual les dones fossin totalment participants”.

* Article de Kamala Orozco publicat al núm. 163 de la revista Diagonal

www.diagonalperiodico.net/Mujeres-revolucionarias-y.html

Si tú no eres ni reina ni rey, ¿por qué llamas princesa a tu hija?.

2012-01-03T23:58:00.000+01:00

Todas las palabras tienen un significado y de repetir mentiras, los malos conceptos acaban haciendo creer que son realidad.A veces no calculamos el valor exacto que tienen las palabras, ni su significado, sobre todo si son halagadoras y van dirigidas a las personas más queridas. Al futuro de la infancia se les está haciendo un flaco favor… “mi Princesita”, “rey mío”.
Ellos y ellas escuchan mensajes que no son positivos, poniendo en entre dicho nuestra credibilidad.

Además, demostrar sumisión ante personitas que tendrán que madurar para sobrevivir en la vida, no es educar en igualdad. No existe nada más inútil para uno/una misma creerse lo que no se es, lo que no debería existir.
Haciendo un símil, a nadie se le ocurriría decir “dictador mío…”.Nuestro léxico es muy rico, palabra apropiada en este caso -por cierto, puesta a pensar, tampoco tendríamos que decir, ¡qué niño más “rico”!- y a los pequeños se les puede adular, cuando sea necesario, con palabras adecuadas a las circunstancias y momentos que se vivan.

Ellos y ellas son nuestra alegría; lo que nos hace creer en la inocencia; en el amor; el cariño; la ternura; la amistad…Si mimamos con tonterías estaremos ayudando a crear niños y niñas egoístas. Desde la infancia se tiene que concienciar en realidades que palien su futuro.

Todos los años el mes de diciembre y enero los medios de comunicación nos bombardean con mensajes dañinos, todos los años igual…“Los reyes son tus hijos”, escucho en un anuncio, que también escuchan ellos… ¿por qué desde los medios de comunicación maleducan a la infancia?, ¿por qué consentimos que publicitarios sin escrúpulos, para aumentar sus ganancias empresariales, lancen este tipo de mensajes? Y lo peor es que nosotros/tras repetimos esos tópicos malsanos.

Si el niño sólo tiene una vida de niño, no envenenemos esa infancia, no son reyes.Si la niña sólo tiene una vida de niña, no envenenemos esa infancia, no es reina.En este tema, y en tantos otros, hubo un tiempo donde la infancia estaba siendo educada para también ser felices en la edad adulta y fué en la Segunda República.
Un ejemplo: los reyes dejaron de existir como símbolo festivo y sinónimo de regalos para dejar paso e instituir la “Fiesta del niño”.

Con objeto de celebrar esa fiesta dirigida a la población infantil en general, se realizaban reparto de juguetes y cuentos en celebraciones adecuadas en los colegios, “llevando alegría a sus corazones”, La Gaceta de la República: Diario Oficial, publicó varias órdenes, revelando el interés que suscitaba la educación de la infancia al Estado democrático.
La organización de los actos estaba bajo la protección de una Comisión nacional del Ministerio de Instrucción Pública, que consideró festejar en los centros docentes del 1 al 8 de enero, dando “vacaciones”, la organización de sesiones de cine, teatro, festivales, etcétera y cuantos actos pudieran contribuir a dar esplendor a la mencionada Fiesta.

También se editaron carteles con mensajes como el siguiente “Camarada: ayuda a la Fiesta del niño: hay que cimentar en la alegría el porvenir de nuestros hijos”.Si yo tuviera los medios adecuados editaría hoy este otro ¡Cuidado, que vienen los reyes!

Cristina Escrivá

200.000 Empleadas del hogar cotizarán desde la primera hora de trabajo.

2012-01-03T17:40:00.001+01:00

Más de 200.000 personas dispondrán de un contrato de trabajo ya que desde el 1 de enero las y los trabajadores del hogar forman parte del Régimen General de la Seguridad Social. En la práctica esto se traduce en la obligación por parte del empleador de dar de alta al trabajador y cotizar por ellos desde la primera hora de trabajo.

Anteriormente sólo había obligación de cotizar si el trabajo superaba las 20 horas semanales.Esta situación afecta de momento a las nuevas contrataciones ya que los antiguos empleadores tienen hasta el próximo mes de junio para dar de alta a sus empleados.

En cuanto al salario, para aquellos que superen las 40 horas semanales se equipara con el mínimo interprofesional. En el caso de los que trabajen menos, seguirán cobrando lo acordado entre las partes, aunque tras la entrada en vigor de esta nueva medida, el empleador deberá cotizar por el trabajador desde la primera hora, independientemente del salario.

Llevándolo a la práctica, una trabajadora cuyo salario no supere los 75 euros mensuales, estará cotizando a razón de 27 euros por parte del empleador y 3 euros por parte de la empleada, de forma mensual.

l nuevo marco laboral establece que la retribución en especie no superará el 30% del total y, una vez detraída, el salario no podrá quedar por debajo del mínimo. Con la regulación en vigor hasta diciembre, a las empleadas se les podía restar hasta un 45% de su sueldo en concepto de manutención.

Además, las trabajadoras recibirán dos pagas extraordinarias al año (hasta ahora eran medias pagas) y se mejorará el descanso entre jornadas. El nuevo marco laboral y de Seguridad Social fue aprobado por el anterior Gobierno socialista para que entrase en vigor en 2012 tras 25 años en que este colectivo se regía por unas condiciones arcaicas.

Aún sin derecho a paro

En el ámbito laboral, se mantiene como causa de despido la mera voluntad del empleador, pero deberá comunicarlo de forma expresa. En los nuevos contratos, se amplía de siete a 12 días de salario por año de servicio la indemnización. Queda pendiente, eso sí, el proyecto más ambicioso: el acceso a la protección por desempleo.

En Seguridad Social, las empleadas de hogar se integran en el régimen general y cotizarán desde la primera hora. Para ello, se establecen 15 tramos de cotización con unas bases que van desde los 90,2 euros mensuales hasta los 748,2. Para relaciones laborales ya existentes, empleadores y empleados tendrán hasta el 1 de julio para regularizar su situación. También se establece un periodo transitorio, hasta 2019, para equiparar las cotizaciones de estos empleados a las del régimen general.

Es difícil concretar el número total de personas que dispondrán de un contrato de trabajo en los próximos meses, regularizando una situación de economía sumergida y sin derechos. Es difícil conocer el alcance real de esta medida aprobada en noviembre de 2011 y que ha entrado en vigor el 1 de enero de 2012, pero algunos medios de comunicación estiman que en Cádiz afectará a 3000 personas, 11.000 en Navarra, 3.500 en La Rioja, 2.000 en Córdoba, 2.500 en León, 73.000 en Madrid, 20.000 en Murcia, etc.

Solidaridad con la huelga en la "Acería Griega" (Asprópyrgos, Atenas).

2012-01-03T15:55:00.003+01:00

Compañeros, compañeras de los sindicatos formantes de la Coordinadora Rojinegra. Recientemente os hemos enviado una noticia relacionada con la huelga de los trabajadores de la compañía Acería griega.

En la última reunión celebrada entre los trabajadores, el ministro de trabajo y la empresa, a día de hoy (3-1-2011), nuevamente no hubo ningún resultado.

La empresa insiste en la "necesidad" de la reestructuración y continúa amenazando con el cierre y con más despidos. Los trabajadores insisten en sus reivindicaciones (readmisión de los 50 despedidos y mantenimiento de la jornada de 8 horas sin reducción de sueldo).
La lucha es dura y de gran simbolismo, porque en estos momentos en que los ataques contra la clase trabajadora se multiplican, estos trabajadores llevan más de dos meses en las puertas de su fábrica negándose a aceptar la nueva realidad laboral que les quieren imponer. Nadie trabaja en Acería griega. La solidaridad, nuestra gran arma de lucha, se manifiesta por doquier. Son muchos y muchas los que se están volcando con los trabajadores de Acería griega. Nosotros, en ESE, también estamos con ellos. Y creemos que es importante vuestra solidaridad.

Por eso os pedimos que enviéis desde vuestros sindicatos mensajes de solidaridad. También podéis realizar aportaciones económicas, tal y como se explicaba en la noticia enviada.

Un saludo libertario desde Grecia.
Ελευθεριακή Συνδικαλιστική Ένωση - Διεθνείς Σχέσεις
Unión Sindical Libertaria - Relaciones Internacionales
http://athens.ese-gr.org/
________
P.D. Aquí se encuentra la noticia, publicada en la página Rojo y Negro de CGT: http://www.rojoynegro.info/articulo/sin-fronteras/huelga-la-aceria-grieg...

Atacs contra els revolucionaris d’Egipte.

2012-01-03T00:59:00.001+01:00

Ha arribat el moment. Durant diverses setmanes, diversos llocs d’internet i pàgines de Facebook que pertanyien a la Germanor Musulmana (o Germans Musulmans), ja fos oficialment o mitjançant els seus membres, havia vingut llançant atacs contra els Anarquistes i els Socialistes Revolucionaris d’Egipte intentant aïllar-los com incitadores de la violència i propagandistes de la demolició de l’Estat.

Ara, un membre de la Germanor ha demandat a tres socialistes, un d’ells és el company Yaser Abdel Kawy, un conegut anarquista i membre del Moviment Socialista Llibertari d’Egipte. El fiscal general va aprovar la demanda davant l’Assemblea General de la Seguretat de l’Estat, un aparell d’excepció del sistema legal que funciona només durant l’Estat d’Emergència. Era d’esperar que succeís això.

Encara que pocs en nombre, els anarquistes d’Egipte han destacat molt entre les diferents forces revolucionàries que han pres part en la revolució egípcia del 25 de Gener. Als anarquistes se’ls hi distingeix bé en els mitjans socials, però el més important és que sempre estan en la línia del front en el carrer onsevulla que estiguin els revolucionaris que s’enfrontin a la fallida estrepitosa de l’Estat.

La difícil però forta aliança entre els Germans Musulmans i la Junta Militar dirigent ha estat evident des del principi. La Germanor era l’única força política que tenia a un dels seus membres en el comitè legislatiu responsable de preparar les modificacions de la Constitució de 1971, aprovada en referèndum el 19 de març.

La Germanor va rebutjar prendre part en gairebé totes les marxes contra el Consell Superior de les Forces Armades (CSFA), i en molts casos va intentar dissoldre aquestes marxes i atacar a aquells que les convocaven. La Germanor també havia pres una línia agressiva contra els treballadors en la seva lluita contínua contra els amos, protegits per la junta militar. Sempre han condemnat les marxes obreres, les assegudes o les ocupacions, i descriuen la lluita obrera pels seus drets com contra-revolucionària i afirmen que està incitada pels clients del règim de Mubarak.

Embravits per l’aixafadora victòria en les recents eleccions parlamentàries, juntament amb els islamistes salafistes més radicals, la Germanor Musulmana està ocupada ara mateix en lliurar-se de la futura oposició, és a dir, dels socialistes. És fàcil saber perquè, si algú mira les polítiques que els seus equivalents a Tunísia han adoptat una vegada que estan tranquils en els nous escons del parlament. Queda molt més clar quan un llegeix les declaracions de premsa dels seus líders més destacats (en general homes de negocis), especialment les que descriuen les polítiques financeres i econòmiques neoliberals del règim de Mubarak com a bones i eficaces, afirmant que l’únic problema és que estaven apolillades per la corrupció i un capitalisme antiquat.

Estem segurs que aquests nous atacs del CSFA i dels seus aliats islamistes no són sinó el principi. Estem entrant en una nova fase de la revolució egípcia. Aquesta vegada els veritables fronts del conflicte estaran clars per a tots després que fins a ara solament estaven clars per a uns pocs. La Revolució Egípcia traurà la veritable cara d’una guerra de classes entre nosaltres, el proletariat, contra ells, els amos, la junta militar i els islamistes conservadors feixistes.

Moviment Socialista Llibertari - Egipte

* Article extret de Anarquismo.net: www.anarkismo.net/article/21542

Generalitat aprova un ERO en Ford que afectarà a 4.959 treballadors durant 39 jornades.

2012-01-03T00:51:00.001+01:00

Per a la CGT és immoral que una empresa que en el que portem d’any ha declarat uns beneficis de 163 milions de dòlars a Europa i 7.700 a nivell mundial, carregue els costos dels salaris dels seus treballadors a un Estat que està a la vora de la fallida i que cada dia està fent més retallades en serveis socials per a poder donar eixos diners a bancs i multinacionals.

Coincidint amb el final d’any, i mentre els treballadors de Ford estan de vacances, la Direcció general de Treball de la Generalitat Valenciana ha donat llum verda per a suspendre els contractes de treball de fins a un total de 4.959 treballadors adscrits a les Plantes de Fabricació de Vehicles i els seus departaments auxiliars durant 39 dies, des del 16 de gener al 14 d’octubre de 2012, i el de 300 treballadors, tots els dies, durant el període de l’11 de juny al 14 d’octubre, imposant la condició que l’empresa complemente fins al 80% dels salaris dels treballadors afectats.Aquest expedient de regulació d’ocupació ha comptat amb l’acceptació de la majoria del Comitè d’empresa (UGT i CC.OO) mentre que CGT ho va rebutjar per perjudicial i innecessari i STM no ho va aprovar perquè no s’exigia a Ford que complementara els salaris fins al 100%.

Des de CGT lamentem que l’Administració, cedisca amb tanta facilitat a les peticions de Ford (que els seus ERO suposen greus perjudicis per als treballadors i quantioses despeses per a les arques públiques) mentre a les persones més necessitades i amb menys recursos se’ls retallen els seus drets bàsics (pensions, segur d’atur, sanitat, educació, ajuda social, dependència, dones maltractades, etc.) i es deuen importants factures a petits proveïdors, a molts dels quals els impagaments de les diferents administracions públiques estan obligant a tancar les seues empreses i a manar nous treballadors a les cues de l’INEM.

A la secció sindical de CGT li sorprèn la rapidesa i el poc rigor amb el qual molts càrrecs públics (com els responsables de la Direcció general de Treball) aproven quantiosos desemborsaments dels diners de tots, ja que –en el cas de Ford- resulta evident que l’empresa té beneficis i, segons el propi informe d’aprovació, es justifica un ERE que retallarà el 25% de les jornades laborals de nou mesos de l’any 2012, quan les raons esgrimides per la multinacional per a justificar el citat expedient és que el mercat de l’automòbil va a caure a Europa (on Ford Espanya ven quasi el 90% de la seua producció) sobre un 4´5%.

El govern congelarà el salari mínim interprofessional per primera vegada des de 1966.

2012-01-01T16:26:00.000+01:00

El mateix dia que s’ha donat a conèixer que el rei Joan Carles I rep un sou de prop de 300.000 euros anuals, el nou president espanyol, Mariano Rajoy ha decidit congelar el 2012 el salari mínim interprofessional (SMI) en 641,4 euros.

El consell de ministres d’aquest divendres aprova la congelació, que suposa contradir la proposta de Valeriano Gómez, l’últim ministre de Treball del Govern socialista de Zapatero, que apostava per apujar l’SMI entre un 1,5% i un 2,5% l’any vinent, i ignorar les peticions sindicals de que el salari mínim recuperés el poder adquisitiu que havia perdut el 2010 i el 2011.

El resultat de l’augment dels últims anys del salari mínim per sota dels increments de l’IPC ha comportat una retrocés en el poder de compra del 0,3% el 2010 i del 2% aquest any 2011. Enguany, l’SMI s’ha apujat un 1,3%, molt per sota de la inflació -que voreja el 3%-, de manera que l’any vinent s’accentuarà la pèrdua de poder adquisitiu dels qui el reben. Per altra banda, el SMI ha anat perdent pes sobre el salari mitjà des de 2007, quan va arribar el seu major pes relatiu, 41,5 %, fins a caure al 41 % el 2010 i 2011.

Congelar el salari mínim interprofessional (SMI) per al 2012 en els actuals 641,40 euros mensuals, suposa la primera congelació d’aquesta renda des de l’any 1966. Després d’apujar un 1,3% el 2011, l’SMI va quedar fixat en 21,38 euros al dia o 641,40 euros al mes i en còmput anual en cap cas per sota dels 8.979,60 euros. Per als treballadors eventuals i temporers els serveis dels quals a una mateixa empresa no excedeixin de cent vint dies, el salari mínim és de 30,39 euros per jornada. Finalment, per als treballadors de la llar la quantia establerta és de 5,02 euros per hora treballada.

Segons la Carta Social Europea, l’SMI hauria d’assolir el 60% del salari mitjà net de cada país, el que equivaldria a uns 1.026,4 euros mensuals.

El Salari Mínim Interprofessional és una quantia que marca el límit que es pot pagar a un treballador o treballadora per una jornada laboral a temps complet. Aquest salari el reben unes 183.000 persones a l’Estat espanyol, la majoria joves i dones. És un salari constituït des de l’any 1963, i que des de l’any 1967 es venia pujant anualment. És l’any 1980 amb la aprovació de l’Estatut del Treballadors es va establir la seva revisió anual prèvia consulta amb els sindicats i la patronal. Per a l’any 2011 aquest salari se situava en 641 euros mensuals, 8.979 euros anuals, una quantia està per sota dels països europeus com per exemple França (1.365 euros), Bèlgica (1.415 euros) i fins i tot de Grècia (862 euros). El salari mínim de l’estat espanyol es queda doncs ben lluny de la mitjana europea.

(Adjuntem gràfic comparatiu del SMI espanyol amb el d’altres països de la UE)

Font: Agències.

Títul : gràfic comparatiu SMI amb altres països
Grandària : 451 per 421
Pes : 48.9 kB
Format : PNG

Se admite el INTERCAMBIO De PRODUCTOS. Madrid 1933-Valencia 2011.

2011-12-29T22:45:00.000+01:00

EL INTERCAMBIO ¿CONCEPTO REVOLUCIONARIO DE LA ECONOMÍA?
En noviembre de 1933 la revista Estampa reclamaba la atención de sus lectores realizando un reportaje sobre una sorprendente noticia. Varios tenderos en Madrid habían optado por un nuevo sistema de intercambios al margen de la economía oficial.

“El primer cartel apareció invitando a los clientes a participar, […] estos hombres van a luchar contra el vil metal.

La calle del Amparo es el campo de batalla donde se han iniciado…”, comentaba el reportero Francisco Díaz Roncero.

Estampa, 11 de noviembre, 1933. Fotografías Marina. HDBNE

Las fotografías firmadas por “Marina” ilustraban los establecimientos de estos “revolucionarios” y sus protagonistas. Posibles futurólogos del tiempo actual que utilizaron otros medios para una economía más racional, valorando de forma similar el producto y el trabajo para cubrir las necesidades de la existencia diaria.

Propuestas semejantes se están proponiendo y realizando hoy para hacer frente a la economía (prima de riesgo, %, swaps), con la economía real (la compra, facturas de luz y agua, alquiler). Bancos de tiempo, cooperativas integrales... Propuestas que tratan de devolver lo económico a la esfera de lo cotidiano, evitando, a la manera recomendaba por el sastre de la calle Amparo, el uso “de un dinero del que no disponemos”.En el verano del año 1935, en Mundo Gráfico, el articulista Carlos Gómez Rivera se preguntaba si el trueque era una forma revolucionaria de entender la economía, tras el ejemplo dado por estos tenderos y artesanos madrileños.

Mundo Gráfico, 7 de agosto, 1935. Fotografías Videa. HDBN

Con el primer cartel colgado que anunciaba: “Se admite el intercambio de productos”, en la sastrería de la calle Amparo, las mujeres se preguntaban qué pretendería decir tal invitación. A lo que el sastre explicaba: es el trueque de bienes “sin que usted ni yo hayamos necesitado hacer uso de un dinero del que no disponemos”. Así, entre algunos de los comerciantes del barrio, establecieron una red de intereses al margen del dinero.
El propio sastre, a cambio de un abrigo nuevo confeccionado para un albañil obtuvo una reparación en su hogar; a cambio de zapatos, el zapatero, obtenía pan y verduras, y así otros muchos ejemplos. De esta forma, entre todos, iban haciendo frente a la difícil situación. Decía el sastre al periodista, “la falta de dinero la suplimos con el intercambio de productos, y crea usted que nos va bien”. Tanto es así que una vecina del barrio declaraba para Estampa: “parece mentira que no hayamos caído en esto antes”.

Pero el invento fracasó. Los intercambios descendieron por la desconfianza de la gente. Meses después, el zapatero se lamentaba al reportero, Carlos Rivera, de perder esa buena forma de aumentar los ingresos dando facilidades a la gente, para salir adelante entre todos. Y es que, como él mismo dijo, “la gente no cree en nada y si, como nosotros hicimos se trata de darles facilidades, piensa enseguida que trata de engañársele”.

La idea, tal como la reconocían las clientas de estos comerciantes, en al año 1933, no era ni es descabellada. En la actualidad, en el Barrio del Carmen, se está consiguiendo cambiar el producto del trabajo por servicios. Una práctica de economía revolucionaria, el trueque, del que deberíamos tomar buen ejemplo.

Trueque:Intercambio directo de bienes y servicios, sin mediar la intervención del dinero.

Mateo A. Martínez Monfort y Cristina Escrivá Moscardó

Cárceles de menores: el Estado se inhibe...

2011-12-29T22:25:00.000+01:00

El 70% de las cárceles de menores están en manos de fundaciones privadas “sin ánimo de lucro” que reciben cada día entre 300 y 500 euros por menor.
“El cumplimiento de la condena y la rehabilitación de una persona condenada, siendo mayor y naturalmente siendo menor, no puede dejarse en manos privadas, porque detrás de la privatización hay un negocio. Y no se trata de ONG sin ánimo de lucro, sino, como decía un amigo, ‘sinónimo de lucro’”, afirma Félix Pantoja, fiscal del Tribunal Supremo que participó en la redacción de la Ley de Responsabilidad Jurídica del Menor en referencia al progresivo proceso de privatización de las cárceles de menores. Pantoja recuerda haber leído en 2001, año de entrada en vigor de la ley, un anuncio en prensa que rezaba “Empresa en expansión necesita educadores”. Diez años después, esas empresas en expansión controlan en torno al 70% de las cárceles de menores.

El negocio de las cárceles de menores –al igual que ocurre con los centros de protección– no ha dejado de crecer desde entonces. Ningún estudio ha comprobado la eficacia de este modelo pivotado sobre fundaciones “sin ánimo de lucro” que reciben entre 300 y 500 euros por niño/ a y día. Transferida la competencia para el cumplimiento de las penas a las Comunidades Autónomas, la inmensa mayoría de ellas subrogan esta función a entidades privadas. Sólo Cataluña y el País Vasco mantienen cárceles exclusivamente públicas.“La atención a los chicos se ve comprometida”, señala Patuca Fernández, abogada de la Coordinadora de Barrios de Madrid con una extensa experiencia en el tema, “porque se establecen criterios económicos en el tratamiento de menores”. En primer lugar, la diversidad de tratamientos es abrumadora.

En segundo lugar, la calidad de vida de los menores, en un contexto de negocio, puede verse afectada. Pero ante todo, para Fernández, la privatización aleja la posibilidad de control que en el caso de las cárceles es esencial, “pues la ejecución de una medida de prisión implica un ejercicio de contención. Toda nuestra configuración legal está prevista para que las personas que están privadas de libertad dispongan de mecanismos de protección como es la posibilidad de denunciar torturas o rigor innecesario”. Esto, a su juicio, “no se puede garantizar cuando los centros son privados”.Son muchas las voces que, como Jorge del Cura, de la Coordinadora para la Prevención de la Tortura , advierten de que “la privatización de la privación de libertad es aberrante” pues “cuando se trata de gestión privada la opacidad aumenta de forma exponencial y en un contexto de negocio”. La CPT recoge en su informe anual algunos de los casos de tortura sufridos por menores en cárceles. Se trata de casos muy difíciles de documentar, pues el secretismo de los centros, el miedo a la represión, la imposibilidad de acceso de la sociedad civil a las cárceles –es más difícil que acceder a cárceles de adultos – y la vaguedad con la que los chavales refieren los casos lo dificulta. “Nos encontramos a menudo con cartas que escriben losmenores en las que se narran atrocidades, pero es siempre muy vago, porque son chavales de 14 a 16 años”.

En las cárceles de menores se producen torturas que Del Cura clasifica en tres tipos: la “humillación permanente” –desde insultarles, que es constante, a las de tipo sexual, obligándoles a desnudarse–, “sanciones arbitrarias” –en demasiadas ocasiones por conductas normales a estas edades como distraerse en clase, tirarse bolitas de pan o hablar cuando no se debe–, incluyendo el aislamiento, y “agresiones físicas puras y duras, lo cual incluye golpes, patadas, puñetazos, porrazos”.
La Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía recogió en un informe elaborado en 2008 unas 70 quejas relativas a los centros de menores de Andalucía, gestionados por la Fundación Diagrama, Ginso y Adis Meridianos. Las denuncias referían una cotidianidad plagada de prohibiciones y sanciones, traducidas éstas últimas en encierros en una habitación hasta siete días (40 en algún caso) o la obligación de permanecer sentado en una silla mirando a la pared sin poder moverse lo más mínimo. En el lado de las torturas explícitas, los menores denunciaron la utilización de grilletes para atarles a los hierros de una cama sin colchón, a veces sin que pudieran ir al servicio durante varias horas. El “engrilletado” es una práctica denunciada en diferentes centros y comprobada cuando ya era demasiado tarde en casos como el de Philip García, muerto en el centro tinerfeño Nivaria, y que valió una acusación criminal a cinco miembros de la empresa Seguridad Integral Canaria y de una educadora de la empresa Ideo.Para Daniel Jiménez, de la Asociación para el Seguimiento y Apoyo a presas y presos de Aragón Asapa , “las muertes por tortura no son excepciones sino ejemplos máximos de la manera de funcionar”. Desde 2001, nueve chavales han muerto en cárceles. Casos como el de Philip, que apareció con una bolsa en la cabeza, el de Miguel, que se ahorcó en el centro Ilundain (Navarra) gestionado por Herritz Berri, o el de Ramón Barrios, que murió en extrañas circunstancias en el centro Teresa de Calcuta (Madrid) gestionado por Ginso.

ASAPA elaboró en 2008 un informe que denunciaba el empleo del aislamiento, la psiquiatrización de los casos y el empleo de psicofármacos en la cárcel de menores de Zaragoza, Juslibol –“una réplica a escala de la cárcel de Zuera”–. Desde que hicieron el informe, no han constatado cambios.A su juicio, “da igual si funciona en la línea dura como cuando se aprobó la ley del menor, o si se cambia un poco la estrategia con la medicación y la psiquiatrización y la anestesia” porque “el maltrato institucional tiene un proceso muy largo en el que las cárceles de niños son la culminación, un círculo vicioso con el que mucha gente está haciendo negocio”.

SINÓNIMO DE LUCRO: Fundaciones que gestionan cárcelesGINSO, negocios redondos

“Asociación para la gestión de la integración social” (GINSO), es una fundación propiedad de Alfredo Santos García que gestiona varios centros en Madrid y Andalucía. Pero GINSO supone, además, un “paso más allá” en el modelo de negocio: tanto en Madrid como en Andalucía se ha encargado, a través de empresas de Santos o de sus socios, de construir los centros que después ha gestionado. Santos colabora, además, con gente como Javier Urra, antiguo defensor del Menor de la CAM y conocido tertuliano de Antena 3, que desarrolla en las mismas instalaciones de Brea del Tajo la actividad de su sociedad limitada, Urrainfancia, con un programa llamado Recurra de asistencia a familias con conflictos, destinado a los chavales que han acabado de cumplir las medidas.

GRUPO NORTE
Fundación Grupo Norte, ligada al grupo empresarial del mismo nombre, gestiona varios centros de menores en régimen abierto y semiabierto. Representa el modelo de negocio clásico en este ámbito, que mezcla la gestión de protección y la reforma de menores con una red de empresas de limpieza, seguridad, trabajo social, telemarketing y ETT. La fundación es una entidad “sin ánimo de lucro” creada en 2001, justo el año de entrada en vigor de la Ley del Menor, por distintas compañías mercantiles pertenecientes a Grupo Norte. Ha sido denunciada por malos tratos en Valladolid y en Madrid, en este último caso la denuncia fue efectuada por la Coordinadora de Barrios, al observar en un menor hematomas producidos por porras.

DIAGRAMA
Pese a las denuncias sobre su modelo de intervención y sus prácticas, Diagrama continúa gestionando centros en comunidades como Andalucía, Valencia, Murcia, Castilla La Mancha y la ciudad de Melilla. Las denuncias le han hecho perder algunos centros, com “Los Robles” en Madrid, pero el negocio sigue viento en popa. Además de cárceles, gestiona numerosos centros de protección.

Mas información: Dos años sin muchos cambios en los centros de menores

Col·lectiu DRARI دراري d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant

Mas información: Dos años sin muchos cambios en los centros de menoresCol·lectiu DRARI d'Investigació Acció Participativa pels Drets de l'Infant

Campanya per l’alliberament de Karina Germano.

2011-12-29T22:07:00.000+01:00

Solidaritat internacional amb "La Galle", empressonada des de fa deu anys entre Brasil i l’Argentina

El passat 27 d’octubre els noticiaris es feren reso de la condemna a cadena perpetua del Capità Alfredo Astiz i onze dels seus companys culpables del terrorisme d’Estat que assolà l’Argentina durant la darrera dictadura. Però aquest terrorisme no s’inicià amb el cop d’Estat de 1976, si no que havia pres forma sota el nom de Triple A o Aliança Anticomunista Argentina al voltant de López Rega, l’assessor de Perón, quan aquest vivia a Madrid. Malauradament el nom d’Alfredo Astiz ha marcat la vida de Karina Germano que continua pagant per la resistència de tota la seva família a les polítiques d’extermini de l’extrema dreta argentina.

Karina Germano va néixer a Buenos Aires el 1964, en un impasse entre dictadures, filla de Rodolfo Germano i Hilda López. Els anys posteriors els pares es van apropar a l’esquerra peronista i finalment ingressaren als Montoneros, grup que practicava la lluita armada per intentar enderrocar la dictadura sorgida del cop d’Estat del 28 de juny de 1966, dictadura que enarborà la bandera del nacional-catolicisme fins que la insurrecció popular forçà una sortida pactada, el març de 1973, en forma de noves eleccions.

És precisament en aquesta etapa democràtica quan Karina te el seu primer contacte amb el Capità Astiz. A Astiz l’anomenaven "el Cuervo", aquest era el seu malnom quan formava part dels escamots de la Triple A o, ja consumat el posterior cop d’Estat, quan es dedicava a torturar detinguts a l’ESMA (Escola Mecànica de l’Armada, el desgraciadament més famós centre de tortura del país). "El Cuervo" és precisament l’únic malnom que recorda Karina del dia en que va ser segrestada, quan tenia 10 anys, juntament amb el seu pare i el seu germà petit, una tarda de març de 1974, encara en democràcia i sent Perón el President de la República. Després d’hores de neguit, de ser entregats a una comissaria de Buenos Aires i d’haver sentit com colpejaven el seu pare a la mateixa cambra on ells restaven, els nens van ser alliberats havent de presenciar, però, un violent escorcoll del seu domicili. El pare seria alliberat dies més tard.

Després d’aquests fets, per consell d’un advocat, la família passà a la clandestinitat. Eren els dies grisos de la democràcia peronista, la Triple A era una amenaça constant per a tots els lluitadors que creien en un mon més just. Mostra del risc que corrien és que només dos mesos més tard era assassinat el pare Múgica, representant de la teologia de l’alliberament a l’Argentina.

La família va viure dos anys en clandestinitat, separats la major part del temps, trobant-se furtivament, fugint… Quan el 24 de març de 1976 es produïa el nou cop d’Estat, la situació esdevingué crítica. Rodolfo Germano, responsable de la Columna Nord de l’organització Montoneros, va ser ferit i detingut en un enfrontament 28 dies després. Va ser vist per darrera vegada a l’ESMA, d’on molt pocs van sortir vius i on Astiz, de nou "el Cuervo", era torturador.Els mesos posteriors van ser de gran incertesa per la mare i els nens fins que finalment aconseguiren fugir del país via Brasil i exiliar-se, finalment, a l’Estat espanyol.

A Barcelona, on va arribar amb 15 anys, Karina va viure la seva joventut, eren els primers anys vuitanta i va formar part d’aquella generació de joves que van plantar cara al servei militar i a l’especulació immobiliària mitjançant les primeres ocupacions de cases.

A tocar del segle XXI, el 1998, Karina va tornar per primera vegada a l’Argentina per intentar reconstruir els darrers passos del pare, van ser els anys de la crisi que va escombrar el país, l’Estat trontollava, les lluites es radicalitzaven i el poble autogestionava molts aspectes de la vida que fins aquells anys havien estat controlats per l’Estat. A Karina, després d’uns anys d’activisme a l’organització de fills de desapareguts HIJOS, li proposaren passar al Brasil, per muntar un pis de repòs per a lluitadors socials amb problemes, i ella se’n va anar, era desembre del 2001.

El dia 11 d’aquell mateix mes fou segrestat el més important publicista brasiler, Washington Olivetto, prop de dos mesos més tard, l’u de febrer de 2002 foren detingudes sis persones identificades com Mauricio Hernández Norambuena, Alfredo Canales Moreno, Marco Rodríguez Ortega, (tots tres xilens), William Gaona Becerra, Marta Urrego Mejía (colombians) i Karina Germano López. L’historial del primer és abastament conegut, militant del Front Patriòtic Manuel Rodríguez va participar en nombroses accions contra la dictadura xilena arribant a atemptar contra Pinochet, detingut el 1993 va fugir de una presó d’alta seguretat fent aterrar un helicòpter al pati del penal. Els altres dos xilens eren militants del Moviment d’Esquerra Revolucionària-Exercit Guerriller dels Pobres. La resta no tenia antecedents. El mateix dia l’empresari fou alliberat.Norambuena i Canales, van reconèixer la negociació del rescat i exculparen els companys, dies després la policia va declarar haver identificat mitja dotzena d’activistes xilens que havien participat a l’acció i s’havien fugat però la Justícia brasilera condemnà a tots sis detinguts a 16 anys de presó. Karina sempre ha reconegut haver anat a Brasil a muntar un pis per a companys activistes a l’hora que ha negat cap implicació en el segrest. Se la va sotmetre a 14 acaraments, no va ser reconeguda, les seves empremtes no van aparèixer a cap dels elements utilitzats en l’acció i al pis on els van detenir no hi havia cap arma. Un any i mig més tard, després de l’apel·lació de la fiscalia, els hi augmentaren la condemna a 30 anys.

Després de quatre anys de presó i de topar-se amb un motí al maig de 2006, la mare decideix intentar el trasllat de Karina a l’Argentina. Aprofitant un tractat bilateral, el 9 de novembre Karina arriba al seu país, li manquen 49 dies per rebre les sortides transitòries, semblants al tercer grau de l’Estat espanyol. El tractat estipula que la presa sempre serà sotmesa a la llei del país que l’ha jutjat.

En arribar a Ezeiza el seu advocat inicià els tràmits per aconseguir les sortides, la primera notícia, però, no podia ser més macabra, el fiscal que revisarà el cas és Oscar Hermelo, qui durant la dictadura era advocat del grup de torturadors que va fer desaparèixer el seu pare. Les sortides transitòries són denegades. Sota la pressió del fiscal, el jutge barreja la pena brasilera amb les lleis argentines que estipulen complir la meitat de la condemna per obtenir beneficis.En segona instància el jutge que revisà la causa fou Gustavo Mitchell, de nou males notícies: Mitchell estava imputat en casos de fills de desaparegudes entregats als seus torturadors… La demanda va ser desestimada.

El cas arribà a la Cort Suprema, tres dels jutges aprovaren la concessió, quatre s’hi negaren: tothom va entendre que mentre es continues jutjant els culpables del terrorisme d’Estat Karina continuaria a la balança de la seva Justícia. Semblava que s’havien esgotat les vies però la pressió ciutadana ha fet renéixer l’esperança, la Cort Suprema revisarà el cas aprofitant que el proper 26 de desembre Karina complirà un terç de la condemna i segons la llei brasilera hauria de rebre la llibertat condicional, és el moment de traure a Karina de la balança…

Mentrestant, la campanya de solidaritat amb la Galle continua, també a Barcelona.

Més info al bloc del grup de suport: www.lagallealacalle.blogspot.com/

Rajoy inclou en el seu Executiu a representants d’importants grups de pressió.

2011-12-29T22:02:00.002+01:00

El sector financer obre una via directa amb el Gabinet del PP.

Mariano Rajoy i el seu equip van burxar durant anys al Govern socialista per no haver previst la crisi. Però el seu flamant ministre d’Economia, Luis de Guindos, mai va veure venir la fallida del seu propi banc. El 10 de juliol de 2008, en la seva intervenció anual en l’Escola d’Estiu de FAES, el think tank del PP, De Guindos va explicar que el principal problema que afrontava l’economia mundial era la "tensió inflacionista" i va advertir del risc d’una "suau recessió".

Tot just dos mesos després, Lehman Brothers, el banc d’inversió nord-americana del que De Guindos era executiu president per a Espanya i Portugal i membre del seu consell a Europa quedava reduït a runes i la seva fallida arrossegava l’economia mundial a una crisi de la qual encara no ha sortit.

De Guindos dirigeix ara l’economia espanyola. I defensa exactament les mateixes receptes que durant els mesos previs a la caiguda de Lehman Brothers repetia amb profusió en les seves múltiples conferències com alt executiu del banc d’inversió. Els problemes de la seva entitat anaven a arrossegar a tots, però els problemes, segons l’avui ministre, estaven fora: sobretot, en el mercat laboral, en les pensions públiques i en els salaris dels treballadors.

Ara la seva agenda sí inclou una quarta bandera urgent: la reestructuració del sector bancari, el mateix del que procedeix a Lehman Brothers (2006-2008) i fins a dijous passat en el consell del Banc Mare Nostrum, que de seguida va considerar un "gran encert" el seu nomenament, la dirigirà ell mateix, ara des de l’altre costat.

"El nou d’aquesta crisi és que el poder financer, que és el que l’ha causat, ha pres directament les regnes dels governs i aquest fenomen arriba ara a Espanya", sosté Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona. En 16 dels 27 països de la Unió Europea, exdirectius del sector bancari ocupen llocs clau de la política econòmica.

"La novetat d’aquest Govern és que els lobbies ja no pressionen des de fora, sinó que han pres el control directe des de dintre mateix de l’Executiu, amb un paper molt destacat del lobby financer, l’armamentístic i l’agrícola", li secunda Alejandro Inurrieta, professor de l’Institut d’Estudis Borsaris.

La última operació

Entre la conferència citada, a la FAES, de juliol de 2008, i la fallida de Lehman Brothers, al setembre del mateix any, el banc de De Guindos encara va tenir temps de portar a terme una suculenta operació a Espanya: la coordinació de la sortida a Borsa de les quotes participatives de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM). Malgrat la mala salut financera que ja llavors arrossegava l’entitat avui intervinguda, considerada pel Banc d’Espanya "el pitjor del pitjor", Lehman Brothers va assolir que el 23 de juliol de 2008 les quotes comencessin a cotitzar a gairebé sis euros. Més del 60% van ser adquirides per petits estalviadors. El seu valor, avui, és zero. I s’han convertit en una patata calenta per a les noves autoritats econòmiques.

No és l’únic capítol espanyol de l’espectre Lehman que perseguirà al ministre. Un altre: el dels ciutadans atrapats pels bons del banc que es van sentir estafats i van acudir als jutjats. La CAM era precisament una de les entitats que més treballava amb l’entitat de De Guindos. El 2007, va col·locar a una jubilada bons del banc nord-americà per valor de 134.000 euros, venuts com ultraassegurances i aliens a EEUU al tenir garantia europea pròpia, suposadament a Holanda.

De Guindos era llavors membre del consell europeu del banc. Després de la fallida, ningú va respondre i ella va acudir al jutge: finalment, el mes passat el tribunal va fallar al seu favor i ara la CAM haurà de retornar-li la inversió. "Encara no puc creure’m que el ministre que dirigirà l’economia espanyola sigui precisament el responsable a Espanya d’aquests bons", explica Jaime Navarro, l’advocat que va dur el cas.

Rivalitat en el Gabinet

El rival econòmic de De Guindos en el nou Gabinet és Cristóbal Montoro, al que Rajoy ha situat al capdavant d’Hisenda, Ministeri que ja va dirigir amb José María Aznar. A ell correspondrà quadrar els comptes i, per tant, tractar d’augmentar els ingressos de l’Estat: just l’objectiu contrari al que persegueix la consultoria que el ministre va fundar després del seu anterior pas pel govern, avui anomenada Equipo Económico, que oferix assessorarament fiscal a les empreses per a reduir legalment els pagaments a Hisenda.

Equipo Económico, que fins a 2008 es deia Montoro y Asociados, inclou en el seu equip a Ricardo Montoro, germà del ministre i exdirector del CIS; Salvador Ruiz Gallud, exdirector de l’Agència Tributària; i Ricardo Martínez Rico, exsecretari d’Estat de Pressupostos.

Aquest tipus de despatxos són molt reservats a l’hora de divulgar els seus serveis, però la investigació del cas Gürtel ha aportat pistes sobre una operació concreta, facturada just després que Montoro deixés la firma. L’encàrrec procedia de Everland, firma investigada en el sumari, propietat de l’esposa de Jesús Merino, ex portaveu adjunt del PP en el Congrés.

"Aprofitament fiscal"

Per aquest treball, Equipo Económico va emetre una factura al juliol de 2008 de 116.000 euros. Després de l’esclat del cas Gürtel, el jutge es va dirigir a l’empresa per a conèixer l’operació: "Els serveis prestats van consistir en l’assessorament econòmic i fiscal d’una operació d’adquisició empresarial, arribant, entre altres, a qüestions relatives a la compensació de bases imposables d’exercicis anteriors, deduccions fiscals pendents d’aplicació, despeses no deduïbles per diversos conceptes, així com fons de comerç derivats de l’operació i el seu aprofitament fiscal", va contestar la Direcció de Equipo Económico.

Diversos experts tributaris consultats estimen que la factura d’aquest tipus de serveis oscil·la entre el 5% i el 15% del guany fiscal que obté el client. Per tant, el fisc devia deixar d’ingressar un mínim de 700.000 euros gràcies a l’assessorament.

Per aquelles dates, Pedro Morenés, home molt pròxim a la Zarzuela que Rajoy ha nomenat ministre de Defensa, era conseller de Instalaza, principal fabricador espanyol de bombes de raïm. I just al juliol de 2008, el Govern de Zapatero va aprovar una moratòria en la producció d’aquestes armes tan nocives.

Segons va denunciar amb proves Human Rights Watch, algunes de les bombes produïdes per Instalaza amb Morenés en el seu consell van ser utilitzades per Muamar Gadafi en la recent guerra que la OTAN, amb la participació d’unitats espanyoles, va contribuir a decantar a favor dels rebels. Però el problema que pot afrontar Morenés amb la seva arribada a Defensa no és només d’ordre moral, sinó molt pràctic i immediat: Instalaza, en el consell del qual es va asseure el ministre fins a setembre segons el Registre Mercantil, reclama des de maig al Govern per la via judicial 40 milions d’euros d’indemnització pels suposats danys causats amb la moratòria.

Complex militar-industrial

"No té precedents que un representant destacat del complex militar-industrial assumeixi directament el Ministeri de Defensa i Morenés, sens dubte, ho és", opina Jordi Calvo, investigador del Centre Delàs, entitat pacifista especialitzada en el comerç d’armes.

La seva vinculació a la indústria que depèn dels contractes de Defensa, un dels Ministeris més amenaçats per les retallades, va molt més allà de Instalaza: Morenés, secretari d’Estat de Defensa i de Seguretat amb Aznar, torna al Ministeri des de la presidència de Segur Ibérica, empresa a la qual Defensa encarrega tasques de seguretat privada als vaixells tonyinaires que pesquen en l’Índic. I fins a ara s’asseia en els consells, entre altres, de MBDA, el gran fabricant mundial de míssils que segons el Centre Delàs també va tenir a Gadafi entri els seus clients; Kuitver, consultoria de I+D especialitzada en seguretat i defensa; Aritex Cading, que inclou serveis de disseny militar industrial; Gamo Outdoor, gran fabricant nord-americà de rifles i pistoles, i I-Sec Iberia, consultoria per a assumptes de seguretat.

Fons de la PAC

Si els pacifistes estan en alerta màxima, els ecologistes també, després del nomenament de Miguel Àries Cañete com a ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi ambient. Ja durant la seva etapa de ministre d’Agricultura amb Aznar, Àries Cañete va ser objecte de polèmica perquè la seva esposa, Micaela Domecq, i la seva família gestionaven empreses perceptores de fons procedents de la Política Agrària Comuna. Avui segueixen al capdavant de firmes d’explotació agrària.

Però ara Àries Cañete dirigirà també Medi ambient, malgrat destacar al capdavant de quatre dels lobbies més enfrontats als ecologistes: el protransvasaments, el 2000 el ministre va prometre als regants que el transvasament de l’Ebre es faria "per collons"; el petrolier, on suma 326.000 euros en participacions del sector; el de l’automòbil, on posseeix sis cotxes i una moto, i presideix la Fundació del RACE, la finalitat de la qual és fomentar l’ús de l’automòbil; i el del maó, on coincidia amb Ignacio López del Hierro, marit de la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, en el consell de Bami Newco, l’empresa que va refundar Joaquín Rivero, un dels reis caiguts del sector, després de la seva defenestració de Metrovacesa i Gecina.

Els lobbies tenen altres terminals en el nou Govern: el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, suma ja dècades de vinculació al Grupo Prisa, propietària de la principal editora de llibres de text, i va ser assessor de la presidència del BBVA; el titular d’Interior, Jorge Fernández Díaz, és molt pròxim al Opus Dei, i la CEOE no només rema en la mateixa direcció que Luis de Guindos sinó que el cap de l’Oficina Econòmica del president, Álvaro Nadal, és germà d’un sotssecretari de la patronal, amb qui comparteix credo liberal.

El 2008, Luis de Guindos potser no tenia elements per a saber que el seu propi banc estava a un pas de la fallida. Però ningú podrà acusar a Rajoy de no haver donat pistes sobre la política del seu Govern des del primer dia.

* Article extret del diari Público