Home / Entrevistes / «Sense mobilització, organització i solidaritat, l’absolució no haguera estat possible»

«Sense mobilització, organització i solidaritat, l’absolució no haguera estat possible»

Víctor Tormo, sindicalista de la CGT Castelló, va ser absolt el passat 4 de desembre d’una acusació de «revelació de secrets», per la qual li demanaven 3 anys de presó i més de 12.000 euros d’indemnització.

Víctor Tormo viu a Castelló de La Plana i és educador d’Educació Especial. L’activisme és un dels seus trets més característics. Participa en la Confederació General del Treball (CGT), en el Casal Popular de Castelló i en el de Vila-Real, així com en la plataforma Castelló per la Llengua. El 4 de desembre va ser absolt d’una petició de tres anys de presó i més de 12.000 euros d’indemnització sota l’acusació de «revelació de secrets». Els fets pels quals se’l jutjava es remunten el setembre de 2012, quan l’expresident de la Generalitat, Alberto Fabra, va visitar la Universitat Jaume I. Tormo va participar en un piquet contra les retallades en educació, reivindicació que va finalitzar amb més de 20 persones detingudes. Per a denunciar aquesta repressió policial, el Consell de l’Estudiantat va convocar una concentració l’endemà. En acabar, un grup de policies de paisà va sol·licitar la identificació de diverses persones. El sindicalista ho va considerar «antireglamentari» i els va requerir que s’identificaren. Els agents es van negar i va decidir publicar una fotografia a Facebook amb la qual criticava l’actuació dels policies nacionals. Aquest no ha sigut el seu primer judici, tanmateix les denúncies no han sigut mai un obstacle perquè el militant continués la seua lluita

.

Quan vas començar a introduir-te en política i en els moviments socials? És una lluita que ve de llarg?
Vaig començar a prendre consciència, a mobilitzar-me i tenir presència als moviments socials quan anava a l’institut, a València. La lluita que em va marcar molt va ser l’organització per salvar l’Horta de València. Va ser una mobilització molt bonica, en la qual vam aprendre molt, ja que ens ajuntàrem gent de procedències molt diverses. Hi havia activistes del moviment okupa, ecologistes, militants d’associacions veïnals ,… Açò enriqueix molt.
Així mateix, vaig ser delegat alguns anys en les Comissions Obreres. Ho vaig deixar, perquè no em sentia a gust amb el pensament i la línia que seguia aquesta organització. S’havia convertit en un sindicat del règim. Ara sóc sindicalista a la CGT i intervinc en altres moviments castellonencs, com el Casal Popular de Castelló i el de Vila-Real o en el col·lectiu Castelló per la llengua.

Com va ser l’experiència com a diputat a les Corts?
Vaig ser diputat per Esquerra Unida del País Valencià, perquè la número 1, Marina Albiol, va ser elegida com a representant per al Parlament Europeu. Jo era el número 2 i vaig haver de substituir-la durant l’últim any de la legislatura. No tinc molt bon record del meu pas com a diputat. És cert que et permet tenir un megàfon molt important al teu abast i tot el que dius té una repercussió. Tanmateix, no m’agradava gens el teatre que suposa les Corts i la política institucional. A més a més, al País Valencià, no hi havia encara cap possibilitat d’un canvi real. Em vaig deixar Esquerra Unida quan vaig complir el meu compromís i es va acabar la legislatura.

L’any 2011 vas ser condemnat a pagar un multa de 300 euros per cridar-li “corrupte” a Carlos Fabra. En algun moment t’has penedit del que vas dir?
No, no em penedeixo. Ho vaig dir en un moment en què Castelló estava en mans del Partit Popular; pareixia que no anava a eixir tota la seua merda, tota la corrupció; i la figura de Carlos Fabra representava al cacique de la zona. Ell em va acusar per haver-li titllat de corrupte. La meua advocada em deia que en el judici podia negar-ho, però em volia reafirmar en el que jo pensava i tot el món sabia. El cas és que s’ha confirmat i Fabra va entrar a presó, encara que per unes faltes menors. Ja sabem com és la Justícia…
En aquest cas no em va molestar, perquè tenia raó. En canvi, en altra ocasió, vaig tenir una condemna perquè dos policies van assegurar que els havia insultat, dient-los que eren «los perros del Estado». Fou un atestat fet a mida per inculpar-me i era fals. Em vaig veure amb impotència davant del muntatge policial i, en aquest país, quan parla la policia sembla que sempre ha de dir la veritat.

El dilluns passat et vas enfrontar a una possible pena de tres anys de presó i més de 12.000 euros d’indemnització per publicar al teu Facebook una foto de policies secrets en l’any 2012. Com vas rebre la citació?
És la denúncia més greu que he tingut. Ha sigut un judici que mai s’haguera d’haver plantejat. Se m’ha acusat d’un delicte que no ho considerava com a tal. La citació la vaig rebre dies després dels fets. Aparegueren dos policies a ma casa amb una ordre per tal que em presentara a comissaria. En cap moment, em digueren perquè havia d’acudir, malgrat que els vaig preguntar. Una vegada allí, no vaig declarar, ja que, en qualsevol acusació per participar en mobilitzacions, fer-ho pot empitjorar la situació a base de les mentides dels mateixos agents. Vaig estar cinc hores als calabossos i em varen fitxar. Aquell temps va ser molt important per a mi, perquè mai havia estat. M’ho imaginava, però va ser realment sòrdida la impunitat amb la qual es menegen els policies als calabossos. És una situació molt denigrant. Des d’aquell dia pense que s’hauria de fer excursions per part dels instituts, perquè s’aprenguera com és eixa part de l’Estat, que se suposa democràtica, que no es veu i que pateix moltíssima gent. Després, va començar el meu calvari.

Com has viscut personalment aquesta situació durant els cinc anys?
Per a mi ja és una pena estar cinc anys esperant. És una injustícia. En els últims anys, hi han hagut casos amb molt ressò i en els que la justícia ha actuat de forma ràpida. O siga, quan els interessa, el sistema judicial va ràpid i quan no, s’alenteix. En el meu cas, el fet d’esperar cinc anys ha suposat una pena afegida, un càstig per a mi i per a les persones properes, com la parella, la família, els amics i les amigues. Personalment, el que he intentat durant tot aquest temps és sentir-me bé amb mi mateix i no autocensurar-me, ja que és un dels objectius de la repressió.

Et dóna por caure en l’autocensura?
Sempre he procurat continuar participant en els moviments socials i fer una vida normal, perquè si no ho fera, em sentiria mal amb mi mateix. Però, no cal dir-ho, un va amb més precaució. Procura no caure en les provocacions ni actuar de manera que puga agreujar la situació en la qual et trobes. La qüestió és que en el judici s’ha resolt favorablement l’absolució.

Quin creus que és l’objectiu de la Justícia espanyola i de l’Estat amb aquestes denúncies?
L’objectiu és normalitzar la por, estendre-la. Aïllar a les persones combatents dels moviments socials, perquè siguen considerades perilloses i, per tant, caurà el pes de la llei qui s’aproxime a elles. Eixa por és la que cal combatre, encara que no és fàcil i et dona por caure en l’autocensura. Has d’anar a poc a poc.

Creus que s’estan utilitzant algunes de les mateixes armes que en el franquisme per a reprimir a la societat?
En el franquisme va haver-hi una repressió molt gran amb penes de presó i tortures. Aquestes s’han produït també durant la democràcia. A més hi ha presos i preses polítiques. La qüestió és que hi ha una continuïtat. La Justícia és una institució que no ha tingut una reforma democràtica real. L’Audiència Nacional obeeix a uns interessos polítics des del moment de la seua creació. Hi ha un fil continu des del franquisme fins al règim actual i és difícil fer crítica a la justícia sense que et denuncien. Per exemple, en l’actualitat, la policia té fitxes de les persones que participem en els moviments socials. S’identifica a la gent i se la cataloga, d’alguna forma, per només formar part de les mobilitzacions. Això és curiós. És una forma d’actuació per part dels agents, encara que també hi ha una part de repressió política en aquest país.

Com has viscut el suport popular?
Hi ha hagut molta solidaritat i suport mutu. S’ha difós molt el judici per les xarxes socials i per la premsa. Açò sempre és bo per al que està sofrint la repressió i, al cap i a la fi, és l’únic que es queda. M’emociona pensar que he viscut eixa solidaritat per part de la gent, que coneixia i que no. Les persones del meu sindicat, la CGT, i d’altres organitzacions. És una de les lliçons que cal treure d’aquests fets. No vull quedar-me només amb la part negativa, la por que ens intenten inculcar, sinó també amb la part positiva, perquè sense mobilització, organització i solidaritat, l’absolució no haguera estat possible.

Molta gent està sent acusada i jutjada per delictes d’enaltiment de terrorisme a través de les xarxes socials. Per exemple, el cas de Cassandra. També molts cantants. De fet, aquest mateix dilluns, la condemna als cantants de La Insurgencia…
La llibertat d’expressió a l’Estat espanyol s’està vulnerant constantment. Ja fa temps que passa. Estem sofrint una involució democràtica molt greu, ja que moltes repressions, que es pensava que no tornarien a ocórrer, estan tornant a succeir. Estem patint una altra vegada el fet que expressar la teua opinió siga suficient perquè et condemnen. Açò, òbviament, és antidemocràtic. Es tracta d’una clara pèrdua dels drets socials, que costaran molt de recuperar, ja que aquests anys hem viscut una desmobilització general del carrer. S’ha de guanyar al carrer, perquè per les vies institucionals no es recuperaran els drets que ens estan furtant.

La teua lluita està també molt relacionada amb el món de l’educació. Quines reivindicacions demanes per a la teua professió?
Sóc educador d’educació especial, i treballe a un col·legi de Castelló de la Plana. Faig tasca de docent amb alumnat d’educació especial, en concret amb autistes. Des de la CGT, hi ha una reivindicació més genèrica que és per l’escola pública, per la seua democratització i per la laïcitat als centres, perquè l’escola pateix molt la presència de l’església catòlica, no sols a les privades o concertades, també a les públiques. També defensem la visió feminista de l’escola per acabar amb el terrorisme masclista i amb el patriarcat. Tanmateix, una proposta més concreta per part del col·lectiu d’educadores d’educació especial és que es complisca la normativa pròpia de la Generalitat Valenciana. També que es reconega el paper docent, perquè sense l’educadora d’educació especial no és possible una escola inclusiva, i l’objectiu de l’educació és donar la possibilitat a totes les persones de desenvolupar-se el màxim possible.

Què vols que els i les activistes, joves i majors, aprenguen amb el teu cas?
S’ha d’aprendre a viure amb intel·ligència i sense caure en la por. És important no oblidar la cura que hem de tindre entre nosaltres. A banda de les possibles discrepàncies que hi ha entre les persones que participem en els moviments socials, hem de saber curar-nos entre nosaltres. La mobilització catalana pel procés independentista és un bon exemple d’açò. Un dels aspectes que hem d’aprendre és que la diversitat no ha d’impedir que sapiguem qui és el nostre enemic, l’Estat capitalista i patriarcal. Això, que sona de forma grandiloqüent, té unes cares molt concretes, com l’explotació laboral o les actuacions policials. La lliçó que s’ha d’aprendre és la necessitat de solidaritat i suport mutu.

Font elsaltodiario.com

Per a un millor funcionament del web recomanem l'ús del navegador Firefox.
x

Check Also

CGT se opone al ERE de Unipost que afecta a toda la plantilla

EL DÍA 18-01-18 SE APROBÓ EL DESPIDO DE TODA LA PLANTILLA DE UNIPOST POR FASES. CGT considera que el ...