Un article de Juan Torres López.
Moltes anàlisis han posat en relleu que els costos de la
crisi i de les polítiques que vénen aplicant els governs al servei de
la banca i de les grans empreses, com a Espanya, recauen principalment
sobre les classes treballadores. No obstant això, se sol concedir molta
menys importància al fet que ho fan d’una forma molt particular sobre
les dones treballadores i sobre les dones en general, estiguin o no
ocupades.
En el llibre "Desiguales. Mujeres y hombres frente a la crisis financiera"
(Icaria 2010) Lina Gálvez i jo vam posar en relleu que la discriminació
que sofreixen les dones havia estat un dels factors que van ajudar a
generar la crisi, en la mesura que va incrementar la desigualtat que
està a l’origen. I també que si les polítiques que apliquessin els
governs, com ve succeint, fossin les que satisfan als grans grups
financers i patronals la crisi portaria amb si un major augment de les
diferències entre dones i homes.
Això últim és el que ha passat i els governs han estat
plenament conscients dels efectes tan injusts de les seves polítiques
que han pres també mesures orientades a ocultar-los o dissimular-los.
Així, quan van començar a prendre’s mesures “contra la crisi”, un
eufemisme que en realitat ha significat a favor de la banca i de les
grans empreses, el primer que va fer l’anterior govern, fins i tot a
costa d’incomplir la seva pròpia Llei d’Igualtat, va ser deixar
d’avaluar l’impacte que anaven tenint les seves decisions sobre la
diferent situació d’homes i dones. És a dir, invisibilitzar el seu
efecte desigualitari.
Ara, al govern de Rajoy tampoc sembla que li preocupi
determinar prèviament qui seran els pagans o principals beneficiaris de
les mesures que adopta, única forma de poder seguir difonent la mentida
que les seves polítiques satisfan els interessos nacionals quan en
realitat simplement estan afavorint als sectors socials de major renda,
riquesa i poder.
La primera bateria de mesures que s’acaben d’aprovar és
una mostra ben clara que les càrregues que genera la crisi es
reparteixen molt desigualment entre la població i que perjudiquen d’una
manera especial a les dones.
La congelació del salari mínim (per primera vegada des
de 1967) quan és un dels més baixos del nostre entorn europeu (solament
per sota del d’Eslovàquia o Portugal) perjudica considerablement més a
les dones treballadores que als homes perquè hi ha un 15,5% d’elles que
guanyen menys que salari mínim enfront de solament el 5,6% dels homes,
segons l’última Enquesta d’Estructura Salarial (2010).
La congelació del salari mínim també afecta de forma més
negativa a les dones que als homes perquè les primeres solen estar
empleades en llocs de treball pitjor retribuïts que són els que “llencen
a la baixa” els salaris mínims més reduïts. El salari de les dones
espanyoles és molt més baix que el dels homes -com mitjana un 78% del
masculí- i la retribució mitja per hora treballada que reben és el 76,1%
de la dels homes. I, segons l’esmentada enquesta, mentre que el 9,81%
dels homes ocupa ocupacions amb salaris més de cinc vegades el salari
mínim, aquest percentatge és de solament el 4,77% en el cas de les
dones.
En particular, la congelació del salari mínim és
especialment perjudicial per a alguns col·lectius de dones com les
dedicades al servei domèstic (que empra a 686.000 persones de les quals
el 90% són dones) ja que la seva retribució es fixa prenent-lo
directament com referència.
I al gaudir de menor renda, les dones seran també
especialment perjudicades per la reforma de l’IRPF el cost del qual, com
han demostrat els tècnics del Ministeri d’Hisenda
(http://www.gestha.es/?seccion=actualidad&num=228), recaurà
principalment sobre els treballadors amb menors nivells d’ingressos.
L’ajornament de la millora en la pensió de viduïtat
també afecta especialment a dones ja que hi ha un 44,5% d’elles que són
vídues enfront de solament un 12,2% dels homes. I també el de
l’ampliació a quatre setmanes del permís de paternitat que a més suposa
un nou i vergonyós incompliment de la llei, a pesar que el seu cost és
ínfim (entre 200 i 250 milions d’euros), ja que hauria d’haver entrat ja
en vigor l’any passat.
La pèrdua de poder adquisitiu que seguiran sofrint les
pensions igualment perjudica especialment a les dones ja que, com
mitjana, la pensió que reben és més baixa que la dels homes
(aproximadament el 61% de la que perceben de mitjana els pensionistes
masculins) i hi ha moltes més dones pensionistes en situació precària,
de pobresa o exclusió: una mica més del 70% de qui reben les més baixes
pensions no contributives són dones.
La moratòria en l’engegada de la llei de dependència
suposa així mateix un perjudici i una càrrega addicional principalment
per a les dones ja que són dones la immensa majoria de qui assumeixen la
tasca de cuidar a les persones depenents fora (gairebé el 95% en el cas
de les auxiliars de les residències) o dintre dels seus domicilis o
famílies (en més o menys la mateixa proporció).
La congelació de plantilles en el sector públic també
perjudica especialment a les dones per diverses raons. Primer perquè les
dones són les que en major nombre es vénen incorporant a ell i,
sobretot, en àmbits més feminitzats (sanitat i educació) on les
retallades estan sent més amplis com a conseqüència que en realitat no
es busca estalviar despesa sinó privatitzar serveis públics per a
posar-los a la disposició de les grans empreses i bancs.
A més, les dones ocupen en el sector públic els llocs
més precaris i per tant més afectats per les retallades en nombre i
despesa de personal. Representen el 30,05% dels funcionaris però el
51,09% dels contractats laborals i el 55,64% del personal eventual. I,
d’altra banda, mentre que representen el 70% del cos i categoria més
baixos -C2- solament el 29,13% del personal del cos de major rang -A1-,
són dones, tot això segons l’últim informe del Ministeri d’Hisenda sobre
Personal al servei del Sector Públic Estatal 2009. En conseqüència, la
menor entrada de personal i l’amortització de places, a més de la
congelació de sous, li afectarà principalment als empleats públics de
sexe femení.
En altre ordre de coses, també serà extraordinàriament
negatiu per a les dones el consens que desgraciadament sembla que
subscriuen fins i tot els dos grans sindicats, CCOO i UGT, per a
promoure l’ocupació a temps parcial. Quan la seva promoció es fa
coincidir amb polítiques que deprimeixen l’activitat i l’ingrés, amb la
disminució de la despesa social i de les infraestructures del benestar
col·lectiu i amb un silenci gairebé total sobre la necessitat de
promoure avançar cap a la coresponsabilitat entre dones i homes, no es
pot creure que darrere de més ocupació a temps parcial vagi a haver-hi
la possibilitat real de generar més activitat i més llocs de treball
decents sinó altra cosa molt distinta.
El que vindrà inevitablement serà una modificació de la
divisió del treball per a tornar a esquemes patriarcals que impliquen
especialitzar a les dones en una doble tasca laboral, la no retribuïda
en la seva família i la puntual i mal pagada en el mercat de treball. O
el que és el mateix, una versió postmoderna però fins i tot més precària
encara de la pota trencada i a casa del franquisme.
Finalment, i en termes més generals, no podem oblidar
que la disminució de la despesa social, no solament en els camps als
quals acabo de fer referència, està perjudicant també de manera
particular a les dones perquè les retallades, com està passant
especialment en les comunitats governades pel PP, s’estan aplicant més o
menys subrepticiament a molts serveis específicament destinats a cobrir
necessitats o interessos femenins com els instituts de la dona, els
serveis d’ajuda jurídica o a destinats a lluitar contra la violència de
gènere.
En suma. Les classes treballadores i els grups socials
de menor renda en general són els que en major mesura estan pagant els
costos de les polítiques que s’apliquen enfront d’una crisi provocada
pels banquers però que es destinen justament a augmentar el seu poder i
els seus privilegis. Però això no és tot perquè, dintre d’ells, les
dones suportaran un pes molt major d’aquests costos. Si estan ocupades,
perquè tenen més probabilitat de perdre el lloc de treball que els homes
i perquè els afectarà en major mesura que a ells la pèrdua de sou i
salari; si són pensionistes o reben prestacions socials perquè la pèrdua
d’ingressos per les retallades serà major que la que sofreixin els
homes; si solament treballen en la seva casa perquè la menor provisió de
béns públics d’atenció i cura (guarderies, serveis de dependència,
etc.) els farà treballar més hores ja que no es fomenta la
corresponsabilitat i perquè l’augment de l’atur masculí i el tenir al
marit a casa en lloc de treure-li problemes de conciliació els hi
augmenta (com han demostrat Lina Gálvez i Mauricio Matus a "Impacto de la ley de Igualdad y la conciliación de la vida laboral, familiar y personal de las empresas andaluzas" (Fundación de Estudios Sindicales 2010).
La patronal i la dreta més recalcitrante ha assenyalat
en moltes ocasions que les polítiques d’igualtat i en concret les
d’igualtat entre dones i homes són simplement “guindas”, luxes que ni
tan sols en temps d’expansió i vaques grosses ens podem permetre. No
solament demostren així el caràcter reaccionari, arcaic i patriarcal del
seu pensament. Amb això va també la seva ignorància perquè
l’experiència ens està demostrant clarament que la major desigualtat i
la discriminació entre els éssers humans han estat el fre més potent del
progrés i la causa de les crisis i de les pertorbacions sistémicas que
estem vivint.
* Extret de Madrilonia http://madrilonia.org/2012/01/recortes-de-rajoy-las-mujeres-cargan-con-la-peor-parte/
CGT-València Federacio Local - Avgd. Del Cid 154. València 46014 -Contacto: comunicacion@cgtvalencia.org